Enllà (1912)/Vistes al mar
Aquest text tracta sobre un versió de 1912. Per a altres versions, vegeu Vistes al mar.
VISTES AL MAR
De la nit per lo pregon,
entre cants i llum extranya,
baixaven de la montanya
al Dolor com rei del món.
Nit del Divendres Sant
Caldetes, 1901
I
Vora la mar eternament inquieta
floreix immobil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.
II
Degué sê un dia així que'l bon Jesús
caminà sobre'l mar: el cel i l'aigua
serien, com avui, llisos i blaus...
I la Visió anà ràpida a l'encontre
dels encantats deixebles en la barca.
III
El cel ben serè
toma'l mar més blau,
d'un blau qu'enamora
al mitj-dia clar:
entre'ls pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que'l mirar-les juntes
me fa'l cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.
IV
El vent se desferma
i tot el mar canta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L'onada s'adreça,
callant s'ageganta,
l'escuma enlluerna,
el sol l'abrillanta,
l'onada s'esberla
i cau ressonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
V
Una a una, com verges a la dança,
entren lliscant les barques en el mar;
s'obra la vela com una ala al sol,
i per camins que no més elles veuen
s'allunyen mar endintre...
Oh cel blau ! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! D'aprop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnific,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.
SEGUIT DE LES VISTES AL MAR
Tot ho torno a trobar: una per una
les barques en son lloc, i els pescadors;
la platja, al vespre, igual, plena d'olors,
I la mar revolcant-se al clar de lluna.
I
La ginesta altra vegada!
La ginesta am tanta olor!
Es la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta's regirava
furiösa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta hermosura,
fins que'l cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
ignoscent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a'corrê'avall.
II
La mar estava alegra, aquest mitj-dia:
tota era brill i crit i flor d'escuma,
perquè feia molt sol i el vent corria.
Al lluny se veia un gran mantell de bruma.
Damunt les ones, am les veles dretes,
les barques hi brincaven com cabretes.
III
Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitaria.
D'hont pot venir l'inquïetut de l'ona?
Ni un nuvol en el cel... ni un alè d'aire...
D'hont pot venir l'inquïetut de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora es ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.
Blanes, Platja de Sant Francesc
IV
EL PI D'ESTRAC
Aquest es aquell pi com una catedral
que vora de la mar s'està secularment
bevent l'aire i la llum am copa colossal
que mai travessa'l sol ni la pot moure'l vent.
Immovil beu els aires ab una remô igual
a aquella qu'en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l'hora mitj-dial
posant fredô i tenebra al cor del dia ardent.
Jo, a l'hora de la sesta, m'hi solc aixoplugar
de la mortal caricia del sol ruhent d'estiu,
i veig arràn de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d'aucells; i enllà
la mar, que brilla i riu.
V
Allà en les llunyanies de la mar
s'aixecava la lluna solitaria.
Un himne sense mots, acompassat,
li cantaven les ones en la platja.
El cel, tot llis i tot descolorit,
s'escoltava 'l cantar de les onades;
i la terra, enfosquint-se a poc a poc,
sense veu, sense vent i sense gales,
semblava submergir-se en el no-res,
davant del cel i el mar il·luminant-se
al bes de la lluna, a cada instant més clar,
i a la remor creixent de les onades.
VI
Comença la tardor damunt dels camps.
Al pas dels caminants, s'alcen grans vols d'aucells
en l'aire nuvol i am tristor...
Els pampols se fan vells:
sols als pins es eterna la verdor.
VII
Tot plegat mar i cel s'han ennegrit
i s'hi ha extès com una gran fumera:
tot era pluja i vent... I s'ha enfosquit,
i ja res ha sigut lo que abans era,
sinó un confós neguit
amb un soroll de caos...
.. ... ...
Per sobre'l mar, arroçegant,
la cortina furienta se'n anava.
Fugia en un instant:
algú l'enretirava.
I ha aparegut el mar, que la rojor
de les rieres en tacava la blavor,
i tot esborronat, que pantejava
amb un panteix seguit i sord...
Tot el cel se movia i clarejava...
I una veu tendra ha dit:—Mira la mar!—
i—Ai! la mar!—
Mes la pluja s'hi espessia
altra volta. (—Ai! la mar!... Mira la mar!...—)
La riera, revolta,
s'hi aixamplava endins fins no sé hont...
Ja no hi havia mar:
la terra se'n hi entrava...
I sempre aquell panteix seguit, pregon.
(Ai! la mar! i ai! la mar!...)
Pobra mar blava!