Hàmlet - Acte Cinquè
| Sou al capítol «Acte Cinquè» | |||||
| Hàmlet | |||||
|
Acte Quart | Acte Primer | 
| ||
I ¿ha d'ésser enterrada amb enterrament de cristià la que per si sola s'ha cercat la salvació?
Et dic que sí, i, per tant, fes-li de pressa el clot: el jutge ha entès en el cas d'ella, i ha decidit que se l'enterri cristianament.
Mes ¿com pot ésser, si no és que s'ofegués en defensa pròpia?
Doncs així és resolt.
Deu haver estat se offendendo: no pot ser altre. Car el punt és aquest: si jo m'ofego voluntàriament,
això és un acte; i un acte té tres branques, que són: fer, obrar i executar: ergo, ella s'ofegà voluntàriament.
I ca! Però escolta, bon fosser.
No, permet-me. Ací hi ha l'aigua: bo; aquí hi ha l'home: bo. Si l'home va de dret a l'aigua i s'hi ofega, vulgui no vulgui, és que hi va (fixa-t'hi); però si l'aigua ve de dret a ell i l'ofega, no s'ofega a si mateix: ergus, qui no és culpable de sa pròpia mort no s'ha escursat sa pròpia vida.
I és això la llei?
I tant com ho és! La llei del senyor batlle.
Vols que et digui la veritat? Si no es tractés d'una gran dama no hauria pas tingut enterrament de cristià.
Tu ho has dit. I el que més dol és que la gent d'upa, gaudeixin per a ofegar-se o bé penjar-se, de més consideració que no pas els altres cristians. Anem, aixada. No hi ha cavallers més antics que els jardiners, els cavadors i els fossers: segueixen la professió d'Adam.
Fou cavaller?
El primer que dugué una eina.
I ca! no en dugué cap.
Es que ets heretge? Com capeixes l'Escriptura, tu? L'Escriptura diu que Adam cavava. I ¿pogué cavar-sens eina? Doncs ara et diré una altra endevinalla: si no l'encertes, dona't.
Digues.
¿Qui és qui construeix més fort que el mestre de cases, que el fuster i que el mestre d'aixa?
El que fa la forca, que és artefacte de més durada que mil estadants que tingui.
M'agrada el teu enginy, en bona fe: hi va bé la forca. Però com hi va bé? Perquè va bé amb els que van malament. Es així que vas malament dient que la forca és bastiment més fort que una església: ergo, la forca t'aniria bé. Anem: pensat-hi millor.
¿Qui basteix més fort que el mestre de cases, que el fuster i que el mestre d'aixa?
Sí, diga-ho, i treute el jou.
I sí, que t'ho diré.
Vejam.
Vatua! no hi caic.
No t'hi maseguis més el cervell, car l'ase fluix no mudarà de pas ni que el tustin i, quan et facin ma
pregunta, respon: — El fosser, puix les cases que fa duraran fins el dia del judici. Vés, arriba't a la taverna i porta'm un got d'aiguardent.
(Cava i canta.)
«De jovenet, quan estimava,... ah!...
allò em semblava éssê el més dolç
dels passatemps, encar que veia... ah!...
que alimenta poc l'amor.»
¿Es que no té consciència del que fa, aquest home, quan pot cantar obrint una fossana?
El costum l'ha fet indiferent a sa feina.
Així és: la mà que menys treballa serva el sentit més delicat.
«Però l'edat, a pas de lladre, amb urpes
ferestes m'ha apresat,
i m'engega" dessota de la terra
com si mai jo fos nat.»
Aquella calavera tingué llengua, i en altre temps també pogué cantar. Com la colpeix, aqueix trapella, com si fos la barra amb què Caí cometé el primer assassinat! Qui sap si era la cabota d'un intrigant, la que ara sacseja aqueix ase; un que hauria tractat fins d'enganyar a Déu! qui sap!
Bé pot ésser, mon senyor.
O, un cortesà, qui diria: — Tingueu molt bon dia, gran senyor! Mon bon senyor: com vos trobeu?
Era potser mon senyor Tal, que li alabava el cavall a mon senyor Qual, quan pensava de demanar-l'hi: veritat?
Possible, mon senyor.
I tan possible! I ara ás de madama Cucs; descarnat de boca i gratada la closca amb l'eina d'un enterramorts. Bella mudança, si tinguéssim penetració per a ben capir-la! ¿Han costat tant de criar, aqueixos ossos, perquè a la fi sols serveixin per a jugar-hi a bitlles? De pensar-hi només, ja em fan mal els meus.
«Un pic i una aixada, una aixada;
per a mortalla un llençol;
i en terra un clot que li facin;... oh!
per tal hoste ja n'hi ha prou.»
Vet-en ací una altra. ¿Per què no ha d'ésser aqueixa la calavera d'un advocat? ¿Qué s'han fet, ara, les distincions i sutileses, les causes, resolutoris i enganyifes? Com deu sofrir de què eix rústic li tusti la closca amb la immunda pala, sens poder encausar-lo per ses vies de fet!... Hum! Aqueix minyó pot haver estat en son temps un gran comprador de terres, amb escriptures, reconeixements, penyores, dobles garanties, adjudicacions; i ¿és aquesta la penyora de ses penyores, el terme de ses adjudicacions, tenir la fina closca plena de fina pols? Seran més fermes ses fermances ni fins sent dobles, que el llarg i l'ample dels seus títols? La paperassa de ses terres escassament cabria en eixa fossa; i son hereu caldrà que no n'ocupi més: oi?
Ni un senyal més, senyor.
El pergamí, no el fan de pell de moltó?
Sí, mon senyor, i de pell de vedell.
Doncs són vedells i moltons els que d'això es refien. Vull parlar a aqueix home. — De qui és, aqueixa fossa, company?
Meva, senyor.
«I, en terra un clot que li facin,
per tal hoste ja n'hi ha prou.»
Bé, dius que és teva perquè hi ets dins.
Vós en sou fora, senyor; per tant, no és vostra. Per ma part, ni que no fos dins, és meva.
Tu ments, essent a dins i dient que és teva; car és per a morts i no per a vius: doncs ments.
Es una mentida viva, senyor, que de mi se'n tornarà a vós.
Per a quin home la caves?
Per a cap home.
Llavors, per a quina dona?
Tampoc per a cap dona.
Anem, qui han d'enterrar-hi?
Una que fou dona, senyor; però (Déu li do pau!) ha mort.
Que primparat és el trapella! Cal parlar-li a pams, o amb un equívoc se'ns esmuny. Per Déu, Horaci, que fa tres anys que ho noto: el temps s'és tornat tan refinat, que el peu del rústic s'apropa tant als talons del cortesà que boi li aixafa els penellons. ¿Quan temps fa, que ets fosser?
De tots els dies de l'any, el que vaig entrar en això, va ser el dia que nostre difunt rei Hàmlet vencè Fortimbràs.
I d'això, quant de temps fa?
Això no sabeu? No hi ha bajà que no ho sàpiga. Fou el mateix dia que nasqué el jove Hàmlet; el que és boig i l'han tramès a Anglaterra.
Bé, bé! I per què li han tramès, a Anglaterra?
Ves, perquè era boig: allí recobrarà els esperits. I, si no, tampoc en fan molt de cas, allí, d'això.
Per què?
Ni ho notaran, allí: allí els homes són tan folls com ell.
I com fou, que esdevingué boig?
D'una manera ben estranya, segons diuen.
Com, estranya?
Ves, anant perdent el juí.
Sobre quin punt?
Aquí, caratsus! a Dinamarca! Doncs jo, aquí ja hi só de fosser, entre xic i gran, fa trenta anys.
Quant de temps dura, un home, sota terra, sens corrompre's?
En bona fe, si ja no està podrit abans que es mori (car ens vénen avui dia uns cadàvers pigatosos que boi no es deixen collir per ajaçar-los), us pot durar alguns vuit anys, o nou: un blanquer us en trigarà nou.
I per què més que un altre?
Perquè la pell seva per amor de son ofici, es troba tan assaonada, que resisteix l'aigua més de temps; i
l'aigua, senyor, és el gran destructor dels mala pesta de cossos morts. Veu's ací ara una calavera: aqueix crani ha estat sota terra vint-i-tres anys.
De qui era?
D'un mala pesta de foll minyó. ¿Qui us penseu que era?
Què em sé jo!
Mala pesta pel foll truà! Un dia em va tirar al cap una ampolla de rin. Aqueixa pròpia calavera, senyor, fou la calavera de Yorick, el bufó del rei.
Aqueixa?
La mateixa.
Deixa'm-la veure. (Pren la calavera.) Ai, pobre Yorick! Jo el vaig conèixer, Horaci: un minyó d'infinita gràcia, de fantasia excel·lent. Mil cops em dugué a coll-i-be. ï, ara, que horrible em resulta d'imaginar-me'l! La gorja se m'hi subleva. Ací es movien aquells llavis que he besat qui-sap-los cops! I ara, ¿on són, tes moferies, tes cançons i saltarenes, tos alegres acudits, que feien esclatar la taula a riallades? ¿No en tens ni un, ni per burlar-te de ta ganyota? Del tot perdut? Doncs ara vés-te'n al tocador de madama i digues-li que, ni que es posi un dit de pintura al damunt, haurà d'acabar per tenir la teva gràcia: fes-la riure dient-li això! Fes-me el favor, Horaci: digues-me una cosa.
Quina cosa, mon senyor?
¿Creus que Alexandre tindria aquest aspecte, sota terra?
Aquest mateix.
I que pudirà igual? Puf!
Igual, mon senyor.
En quins usos tan baixos podem veure'ns, Horaci! ¿Per què no ha de poder la imaginació seguir la pols noble d'Alexandre, fins a trobar-la tapant l'espirall d'una bota?
Fóra filar molt prim, l'imaginar així.
No, en bona fe: cal només que seguir-lo senzillament i guiant-se per versemblança. Per exemple: Alexandre morí"; Alexandre fou enterrat; Alexandre és tornat pols; la pols és terra; de la terra se'n fa el fang; i ¿per què, d'aquest fang en què es convertí, no se'n pot fer el tap de l'espirall d'una bota de cervesa?
«L'august Cèsar, ja mort i en pols tornat,
pot, per lliurar del vent, tapâ un forat.
I que eixa pols, que al món tingué frement,
recalci un mur per a lliurar del vent!»
Mes prou!... fem-nos enllà!, que ací ve el rei, i la reina i la cort.
¿A qui acompanyen,
amb tan sec ritual? Això revela
que el mort que condueixen, amb mà irada
llevà's la vida. Degué ser de nota.
Guardem-nos i observem.
Quina altra cerimònia?
Eix és Laertes, jove noble. Observa.
Quina altra cerimònia?
Les honres han estat tan acomplides
com se'ns ha autoritzat. Sa fi és dubtosa;
i sens l'alt manament que venç el ritu,
hauria estat en clot profà allotjada
fins el jorn del Judici. Per pregàries,
se li haurien gitat brutícia i pedres;
i ara, no obstant, se li han permès garlandes
virginals, els obsequis de donzelles
i que l'enterrament es condueixi
brandant campanes.
No hi ha res més que fer?
No es. pot fer altre:
el ritu funeral profanaríem
cantant un rèquiem i pregant per ella
el repòs que es demana per les ànimes
que en santa pau se'n van.
Baixeu-la a terra,
i de sa bella carn no maculada
brollin violes! I a tu et dic, mal clergue,
que serà ma germana àngel benèfic
i tu jauràs blasfem.
Com! és Ofèlia!
Flors a la flor. Adéu!
Jo bé esperava
que havies d'ésser de mon fill l'esposa:
em creia dolça verge, que algun dia
cobriria de flors ton llit de boda,
i no ta sepultura.
O Déu! Que caiguin
triplicades mil cops les malventures
al damunt de la testa maleïda
que amb sos fets depravats va anorrear-te
el judici innocent!... No encar, la terra:
fins que l'apretin altre cop mos braços.
Ara, sobre del viu i de la morta
la terra amunteguem, fins que esdevingui
aqueix pla una muntanya molt més alta
que l'antic Pelió o el cap ceruli
del Olimpus blavenc!
¿Qui és que pregona
son dol amb tanta inflor, i amb mots de pena
conjura els astres circulants que escoltin
ferits de pasme? Veu's-me aquí, so Hàmlet
el danès.
Que el dimoni et prengui l'ànima!
No has orat bé. Jo et prego
que aqueixos dits em treguis de la gola;
car, no essent biliós ni temerari,
hi ha en mi quelcom de perillós que hauria
de témer ta prudència. Les mans fora!
Procureu separar-los!
Hàmlet! Hàmlet!
Cavallers!
Bon senyor, assossegueu-vos.
Bé, doncs: disputarem sobre aquest tema
fins que ja mes parpelles no bateguin.
De quin tema, fill meu?
Jo amava Ofèlia:
quaranta mil germans jamai podrien,
amb tot el llur amor, passar ma suma.
Per ella, què vols fer?
És boig, Laertes.
Per' mor de Déu, calmeu-lo!
Rellamp! diga'm per ella què faries.
Plorar? lluitar? no menjar res? desfer-te
a bocins? sadollar-te de vinagre?
menjar-te un cocodril? Só prompte a fer-ho.
Véns a fè el ploricó? vols fer-me cara
amb això de botar dins de sa fossa?
Enterra't viu amb ella, i jo m'hi enterro.
I, puix has fet conversa de muntanyes,
que amb milions d'acres de terra ens colguin
fins que al damunt senti que el cim s'abrusa
a la zona del foc, i sembli l'Ossa
petit com a berruga! Què et pensaves!
Si volies cridar, jo m'escridasso
tant com tu.
Tot això sols és follia,
i així l'accés per uns moments el guanya:
després, pacientó com la coloma
que cova, tot just nats, sos pollets rossos,
seurà mut i entristit.
Senyor, oïu-me:
per quin motiu m'heu de donâ aquest tracte?
Jo sempre us he estimat; mes no en faig paga:
faci el que vulgui Hèrcul mateix, el gat
miolarà, i el gos complirà el fat. (Ix.)
Et prego, bon Horaci, que el segueixis. (Ix Horaci.)
(A Laertes.) Ta paciència augmenta, recordant-te
del que anit vàrem dir: durem les coses
segons l'empenta d'ara. (Esposa meva,
procureu que al fill vostre algú el vigili.)
Eixa fossa tindrà viu panteó:
prompte veurem del bon repòs les hores:
cal ésser pacient fins aleshores.
D'això ja n'hi ha prou; parlem de l'altre:
recordes bé totes les circumstàncies?
Recordar-les, senyor!
En el cor em sentia certa lluita
que em llevava la son: pitjô em trobava
que un rebel encepat...
Però de cop i volta amb gosadia,
(i alabada, per'xo, siga l'audàcia!
— cal saber que, molts cops ens favoreixen
les nostres gosadies quan s'esfondren
els propòsits pensats; i això ens ensenya
que hi ha una deïtat que ens afaisona
els nostres fins, per rudament que ho faci —)...
És cert.
...jo vaig eixir de ma cabina
amb mon capot de mar. En la foscúria,
cerco palpant. El meu desig compleixo.
Poso la mà en els plecs, i amb ells retorno
a ma cambra altre cop. L'audàcia meva
em fa oblidar tota temor i escrúpol:
rompo els segells de sa més greu comanda;
i allí, Horaci (o reial truaneria!)
una ordre rasa vaig trobar, guarnida
amb raons diferents (la cura gran
del bé de Dinamarca, i d'Anglaterra,
amb... quantes de negrors sobre ma vida!)
per tal que amb diligència, sens torbar-s'hi
ni per esmolar l'eina
em llevessin el cap.
Això és possible?
Vet ací l'ordre: amb més vagar llegeix-la.
Vols sentir, doncs, el que vaig fê aleshores?
Vos ho prego.
En veure'm enxarxat de vilanies
(abans que mon cervell pogués fê el pròleg,
ja l'obra començava), vaig asseure'm;
vaig rumiar una ambaixada nova;
la vaig escriure bellament: jo em creia,
altre temps, com els nostres estadistes,
que el fer la lletra clara era de baixos,
i molt vaig afanyar-me per a perdre
aqueix coneixement; mes ara, Horaci,
m'ha fet un gran servei. ¿Vols que t'ho conti,
ço que escriguí?
Mon bon senyor, digueu-m'ho.
Doncs una greu requesta del monarca
dient que tributària l'Anglaterra,
perquè dugui l'amor la palma entre ells;
perquè enjoï la pau son front d'espigues,
i l'amistat entre tots dos cimenti;
i per altres perquès de gran prestigi,
quan haurà vist i conegut les lletres,
doni, sense voler altres clarícies,
ràpida mort als emissaris, sense
temps de confessió.
Com segellàreu?
El Cel fins en això fou provident.
Duia el segell del pare en ma escarsella,
que fou model del d'ara a Dinamarca:
pleguí l'escrit com l'altre, el vaig subscriure,
vaig segellar-lo, i el posí en sa plaça;
ningú va veure el canvi. Α l'altre dia
fou l'encontre en el mar, i ja coneixes
ço que passà després.
Així, doncs, ara,
Guildenstern i Rosencrantz són perduts?
Què hi farem! L'ambaixada va encisar-los.
No em graven la consciència: llur desfeta
els prové de llurs pròpies cobejances.
Hi ha greu perill quan el que és baix es troba
entre els assalts d'exasperades puntes
de contraris potents.
Quin rei ens toca!
No et creus que ara ja el tinc sobre mon compte?
Matà mon rei i em pervertí la mare;
botà entre l'elecció i més esperances;
ha tirat el seu ham fins a ma vida
i amb quina alevosía! ¿No és mon deure
de consciència que amb mon braç el pagui?
i ¿no hi ha damnació per a qui deixi
a aqueix càncer humà fer més maleses?
Prompte deurà saber, per Anglaterra,
quina ha estada la sort de l'ambaixada.
Prompte serà; mes l'entretant és meu,
i la vida d'un home un res l'acaba.
Mes em sento apenat, mon bon Horaci,
d'haver perdut el seny davant Laertes
car per la imatge de ma causa miro
el retrat de la seva. Vull guanyar-me
sa bona gràcia; però no té dubte
que ses bravates de dolô em posaren
fora de test.
Silenci! Qui s'acosta?
Siga vostra senyoria molt ben tornada a Dinamarca.
Senyor meu, gràcies humils. (A part a Horaci.)
Coneixes aquesta mosca d'aigua?
(A part a Hàmlet.) No, mon senyor.
Ets ben bé en estat de gràcia, car conèixe'l és un vici. Té moltes terres, i bones: mentre un bèstia sigui senyor de bèsties, ja té segura la menjada en la
taula del rei. Es una garsa; mes, com et dic, és senyor de molt d'adob.
Amable senyor: si escaigués a vostra senyoria, vos trametria una cosa de part de sa majestat.
La rebré, senyor, amb tota la vivor de mon esperit. Poseu-vos el barret en son degut lloc: és per a la testa.
Mercès a vostra senyoria: fa molta calor.
Creieu-me que no: fa molt de fred: hi ha vent del nord.
En efecte, senyor: fa un fred passable.
Em sembla, però, massa xafogós per a ma complexió.
Excessivament, mon senyor: és molt xafogós: com si diguéssim... No sé com dir-ho. Mes, mon senyor, sa majestat m'encarregà de significar-vos que havia fet respecte de vós una bella juguesca. Es tracta, senyor...
No us distraieu: feu-me el favor... (Li fa signe que es cobreixi.)
De cap manera, en bona fe: en bona fe és comoditat. Laertes, senyor, és vingut de fresc a la cort. Podeu creure'm que es tot un cavaller, ple de les més excellents deferències, de tracte suau i gran prestança:
per a parlar d'ell com es mereix cal dir verament que és la carta o el calendari dels cortesans; car en ell trobareu juntes qualsevulla parts que en un cavaller es vegin.
En vós, senyor, la definició res deixa perdre. Comprenc, però, que inventariar-lo a la menuda confondria l'aritmètica de la memòria, i no faria sinó bandejar, malgrat la bona vela. En la veritat, però, de l'exalçament, el tinc per un esperit de gran capítol; i sa infusió de raritats i prendes cares, parlant d'ell fidelment, no li doneu consemblant sinó en son mirall. I qui el podria atènyer? Només la seva ombra.
Vostra senyoria parla d'ell infalliblement.
I la concernencia d'això, senyor? ¿Per què hem d'embolcallar aqueix cavaller amb nostres alès rudíssimes?
Senyor...
¿No és possible d'entendre's, parlant un altre llenguatge? Verament, podríeu fer-ho.
A què ve anomenar aqueix cavaller?
Dieu Laertes?
(A part a Hàmlet.) Se li ha buidat la bossa: ja ha despès totes les paraules d'or.
Sí, ell, senyor.
Sé que no sou pas ignorant...
Millor que ho sabéssiu: encar que, en bona fe, en saber-ho vós no hi guanyaria gaire. Deieu, doncs?...
Que no sou pas ignorant de com Laertes excel·leix...
Això no m'atrevesc a confessar-ho, car fóra comparar-me amb ell en excel·lència; i conèixer bé un home, seria conèixer-se a si mateix.
Vull dir en les armes, senyor; car, segons la imputació dels altres, en son joc no té parió.
Quina arma és la seva?
Daga i espasa.
Això són dues armes. Però digueu.
El rei, senyor, s'ha jugat amb ell sis cavalls de Barbaria, contra els quals ell empenyora, segons entenc, sis espases i sis dagues franceses amb llurs accessoris, com cinturons, baldrics i d'altres. Tres dels forniments són en bona fe, de la més bella fantasia, i fan joc amb les empunyadures: són uns forniments molt primorosos i de luxosa confecció.
De què en dieu forniments?
(A part a Hàmlet.) Ja sabia que hauríeu de consultar les notes marginals, abans d'acabar.
Els forniments, senyor, són els penjants.
El nom fóra més adequat a la cosa si es tractés de carretejar un canó al flanc: fins que això siga, jo en diria penjants. Però aneu dient: sis cavalls de Barbaria contra sis espases franceses, llurs accessoris, i tres bells i rics forniments: aqueixa és la juguesca del francès contra el danès. I ¿per què s'empenyora, com vós dieu, tot això?
El rei sosté, senyor, que en una dotzena, d'estocades entre vós i ell, no us guanyarà de tres cops: sosté a dotze per nou; i que tot seguit se'n faci la prova, si vostra senyoria condescendeix a respondre.
I si responc que no?
Em referia, senyor, a vostra persona responent a l'envit.
Jo, senyor, em passejaré per aquesta galeria: si plau a sa majestat, a mi sempre em ve bé de fer exercici. Que portin els florets, si el cavaller hi consent; i, si el rei manté son propòsit, jo guanyaré per ell, si puc: si no, guanyaré tan sols vergonya i alguns cops.
Caldrà que repeteixi el mateix que haveu dit?
La substància, senyor, amb totes les garlandes que vostre natural hi vulgui posar.
Recomano mos respectes a vostra senyoria.
Vostre, tot vostre. (Ix Osric.) Fa bé de recomanar-se ell mateix, car no es trobaria altra llengua que ho fes.
Sembla una fredeluga que corre encara amb la closca al cap.
Aquest ja feia compliments a la mamella abans de xuclar-la. És que aquest (com molts d'altres de la mateixa llocada, que prou veig que són l'encaterinament de nostra corrompuda societat) no ha collit altre que les maneres del temps i l'embolcalla exterior del tracte social: són una mena d'amuntegaments d'escuma que els fa surar sobre les opinions més afectades i llampants; però, en bufar damunt per a provar-los, les bombolles es fonen.
Mon senyor: el jove Osric, que us saludà de part de sa majestat, en retornar manifestà que vós us esperàveu en aquesta peça. Sa majestat desitja saber si esteu disposat a lluitar amb Laertes, o si voleu pendre-us-hi algun temps.
Jo só constant en mes resolucions, que s'ajusten al bon plaer del rei. Si ell hi està aparellat, jo hi estic prompte: ara, o en altra ocasió, mentre em senti tan ben dispost com ara.
El rei, la reina i llur seguici es dirigeixen ací.
En bona hora vinguin.
La reina desitja que féu algun gentil compliment a Laertes, abans de l'assalt.
M'està bé l'advertència. (Ix el lord.)
Perdreu la juguesca, mon senyor.
No m'ho penso: des que a França se n'anà, no he deixat d'exercitar-me: porto aventatge, i guanyaré. Però no et pots pensar com tot això em malincora; altrament, no hi fa res.
Doncs, mon bon senyor...
No és més que una follia; però és una mena de presentiment, que tal vegada pertorbaria a una dona.
Si us sentiu amb alguna repugnància, obeïu-la: ja faré jo per manera que no vinguin, i els diré que no esteu ben dispost.
De cap de les passades. Fora auguris! Fins en caure un pardal hi ha providència. Ço que ara ha d'ésser no està per venir; si no està per venir, serà ara; si no ha d'ésser ara vindrà amb seguretat: l'aparellar-s'hi és tot. Puix cap home coneix què és ço que deixa, ¿qué hi fa, deixar-ho més o menys dejorn?
Pren, Hàmlet, pren aqueixa mà que et porto.
Perdoneu-me, senyor: us he agreujat
mes perdoneu, com cavaller que sou.
Tots els presents bé saben
(i vós n'heu sentit dir quelcom, per força)
com só afligit d'excitacions punyents.
Ço que us he fet, si us lacerava en l'honra,
en vostre natural o en l'orgull vostre,
declaro davant tots que ha estat follia.
Fou ben bé Hàmlet qui ultratjà Laertes?
Hàmlet jamai: si Hàmlet,
fora de si, quan ell mateix no era,
Laertes ofengué, Hàmlet refusa
que fos ell. Doncs qui fou? Fou sa follia.
Sent així, Hàmlet és entre els ofesos:
la follia és l'assot del pobre Hàmlet.
Ací, senyor, davant eixa audiència,
ma negativa d'obrar mal aposta
m'absolgui, en vostra pensa generosa,
com si, havent engegat un tret a casa,
mon germà hagués ferit.
N'és satisfet
mon sentiment, que era el motiu que em duia
més viu a la venjança: en ço que toca
l'honor, me'n faig reserva; i no he d'admetre
de reconciliar-me, sens que jutges
d'experiència i coneguda fama
retin parer de com la pau es degui
fermar perquè mon nom no es perjudiqui.
En l'entretant eixa amistat accepto
que amb amor m'oferiu, i he de servar-la.
Ho admeto bellament; per la juguesca
fraternal, lluitaré de bona gana.
Els florets! Comencem.
Anem: doneu-me'n
un a mi.
Jo us daré nova valor,
Laertes: ma ignorància farà treure,
com estel en nit fosca,
llambregades a vostra habilitat.
M'apar, altesa,
que us en burleu.
No! per la destra ho juro.
Osric, deu-los florets. Mon cosí Hàmlet,
teniu ben coneguda la juguesca?
La conec, mon senyor; mes vostra gràcia
ha jugat fort sobre la part més fluixa.
He vist jugà a tots dos: no en tinc quimera;
mes, per tal que ell pot més, porteu ventatge.
Vinga un altre, que aquest té massa pes.
Aquest m'agrada. Són iguals les fulles?
Sí, mon senyor: ho són.
Poseu gerres de vi damunt la taula.
Si el cop primer, o bé el segon, és d'Hàmlet,
o en la terça escomesa resta quiti,
que totes les muralles facin salva.
El rei beurà per al coratge d'Hàmlet,
1 una perla, en sa copa, he de desfer-hi,
millor que la que han dut en llur corona
quatre reis successius de Dinamarca.
Dreceu les copes: que els tabals ho diguin
als clarins, els clarins als de les peces,
al cel les peces, i a la terra el cel,
que — Ara el rei trinca a la salut de Hàmlet! —
Anem, doncs: comenceu. Vosaltres, jutges,
tingueu-hi l'ull atent.
Siguem-hi, cavaller.
Anem, senyor.
Una.
No.
Jutges!
Tocat, tocat sens dubte.
Bé: tornem-hi.
Pareu: bevem. Aquesta perla, Hàmlet,
és teva. A ta salut.
(Deu-li la copa.)
Primer l'assalt. Dins un moment: serveu-la.—
Anem. Tocat de nou: no vos ho sembla?
Ho confesso: tocat.
Nostre fill guanyarà.
Es gros i es cansa. —
Pren, fill, eix mocador, i el front eixuga't:
la reina beu a ta fortuna, Hàmlet.
O bona dama!
No begueu, Gertrudis.
Vull beure, mon senyor. Perdó: vull beure.
Massa tard! És la copa emmetzinada!
No goso beure encara: beuré prompte.
Vina ací perquè et pugui eixugâ el rostre.
Ara, senyor, el tocaré.
No ho penso.
I, no obstant, em repugna a la consciència.
Anem al terç assalt, Apar, Laertes, que sols joguinegeu. Vos ho demano: ataqueu-me amb braó, amb tot el vostre, car temo que em tracteu de criatura.
Ho penseu? Doncs anem.
Res: ni un ni altre.
Va per vós!
Separeu-los: estan orbs.
No: un altre, un altre.
Assistiu la reina!
Els dos amb sang! Què ha estat, senyor?
Laertes:
qué ha estat?
Que jo só pres amb ma sendera;
i justament ma traïdoria em mata.
Què té, la reina?
Un cobriment en veure
sagnants els dos.
No, no! Fou la beguda!
la beguda!... Hàmlet meu! só emmetzinada!
Quina viltat! Oh! oh! Tanqueu les portes!
Traïció! Cerquem!
És aquí, Hàmlet.
Estàs ferit de mort: no hi ha en la terra
cap medicina que curar-te pugui:
i ni mitja hora no et roman de vida!
El traïdô instrument a la mà serves:
la punta sens botó i emmetzinada.
Contra mi s'ha girat la vil astúcia:
só en terra, i ja mai més podré aixecar-me!
Mor del verí la reina! Jo no puc...
no puc més! És el rei, qui en té la culpa.
També en la punta hi ha verí!... Llavores,
metzina, fes ton fet!
Traïció! traïció!
Sols só ferit, amics! Aideu-me, encara!
Assassí incestuós! damnat danès!...
empassa't la beguda!... Aquí és ta perla?...
Segueix la meva mare!
És de justícia;
fou ell mateix qui preparà la copa.
Perdonem l'un a l'altre, noble Hàmlet:
la mort del pare ni la meva caiguin
damunt de tu, ni sobre mi la teva.
El Cel te'n faci quiti! Jo et segueixo.
Só mort, Horaci. Pobra reina, adéu!
A vosaltres, que grocs i tremolosos,
veieu aquest succés; que sou el públic
o els muts actors d'aquesta trista escena;
si temps tingués (car eix cruel ministre,
la mort, no deixa anar a aquell que arrapa),
vos podria contar... Mes què puc fer-hi!....
Só mort, Horaci. Tu viuràs encara:
parla per mi, i explica bé ma història
als que no la coneixen.
No ho creguéssiu.
Més que un danès, jo só un romà a l'antiga:
encar hi ha ací licor.
Puix ets un home,
dona'm la copa. Vull que me la donis...!
O Déu, Horaci! quina horrible fama,
si els fets resten ocults, serà la meva!
Si en ton cor m'has tingut alguna volta,
resigna't a allunyar l'hora sortosa,
i alena amb pena, en aquest món horrible,
per a contar mon fet.
¿Qué signifiquen
eixos clarins i salves?
És que el jove
Fortimbràs triomfant ve de Polònia,
i honora l'ambaixada d'Anglaterra.
Jo em moro, Horaci! La potent metzina
venç tots mos esperits: ni vida em resta
per a oir ço que conti l'ambaixada;
però anuncio l'elecció segura
de Fortimbràs: jo, moribund, el voto.
Digueu-li; i, més o menys, les circumstàncies
que han mogut... El repòs... és el silenci.
Ara es trenca un gran cor. Estimat príncep,
santa nit; i vols d'àngels acompanyin,
cantant, el teu repòs!... ¿Com és que vénen
els tabals fins ací?
i altres,)
On és, on és, això?
Què voleu veure?
Si és l'espant i el terror, fermeu les passes.
Aquí han cridat carnatge!... O mort altiva!
quin banquet dreces, en ta cel·la eterna,
que tot d'un cop has fet tombar sagnosos
a tants de prínceps?
Esgarrifa veureu-ho,
i ve tard nostre encàrrec d'Anglaterra:
no hi senten les oïdes de qui havia
d'oir-nos que és complerta sa comanda,
puix Rosencrantz i Guildenstern són morts.
Qui ens en dirà mercès?
No pas sa boca,
fins si talment pogués regraciar-vos:
ell jamai donà ordre que morissin.
Mes ja que, a punt d'aquest sagnant desastre,
vós des dels camps de guerra de Polònia
arribeu, i vosaltres d'Anglaterra,
feu que eixos cossos sobre estrada digna
siguin posats, perquè la gent els vegi;
i al món, que en car ho ignora, permeteu-me
contar jo com les coses són passades.
Sentireu-me parlar de fets impúdics,
saguants, contra natura; de condemnes
casuals i atzarosos carneficis;
de morts que ha fet l'enginy forçat a fer-les;
i, brollant del conjunt, malvats propòsits
caient damunt les testes que els forjaren:
tot això fidelment jo puc contar-vos.
Apressem-nos a oir-ho, i que es convoqui
els caps de la noblesa a l'audiència.
Per ço que em toca a mi, i àdhuc amb pena,
m'abraço amb ma fortuna: em crec tenir
alguns drets no oblidats, sobre aquest regne,
que ara la sort a reclamar m'invita.
També tinc sobre això quelcom a dir-vos,
i hi ha el vot d'un que en portarà molts d'altres.
Mes fem ço que cal fer, sense torbar-nos,
essent encara els esperits commosos:
no fos cas que ens vinguessin, per desgràcia,
més intrigues i horrors.
Que quatre capitans collportin Hàmlet,
amb honors de guerrer, fins a l'entrada
(car ell, ben cert, si n'hagués fet la prova,
fóra estat un bon rei); i, en son sepeli,
tons marcials i rituals de guerra
parlin ben alt per ell.
Retireu eixos cossos. Vista aital,
si escau en la batalla, ací fa mal.
Anem ja: que les tropes facin salva.