Hàmlet - Acte Segon
| Sou al capítol «Acte Segon» | |||||
| Hàmlet | |||||
|
Acte Primer | Acte Tercer | 
| ||
Deu-li eixes notes i diners, Rinaldo.
Està bé, mon senyor.
Mostrareu seny magnífic, bon Rinaldo,
si abans de visitar-lo feu enquesta
de son comportament.
Pensava fer-ho.
Ben dit, molt bé. Tot d'una assabenteu-vos
de quins danesos hi ha a París i com,
i qui són i amb quins medis, i on s'allotgen;
els que van de companys, i el que despenen;
i en descobrir, per tals camins i sotges,
que coneixen mon fill, llavors poseu-los
qüestions que ja el toquin d'a la vora,
talment com d'una vaga coneixença;
per exemple, dient; Conec son pare,
i un poc a ell. Em compreneu, Rinaldo?
Sí, molt bé, mon senyor.
I un poc a ell — direu; — mes no gran cosa,
i, si és el que vull dir, és molt altívol,
amic d'això i d'allò. Llavors pengeu-li
les invencions que us plagui; cap tan lletja
que el pugui deshonrar: preneu-ne cura;
sinó aquelles maleses i mals passos
que van de companyons i més es saben
entre el lliure jovent.
El jòc, si us sembla.
Sí, ο el beure, o jurar, ο amic de moure
l'espasa per no res, de barallar-se
o de corre' amb femelles: el que us plagui
d'això podeu dir d'ell.
Mes això em penso,
mon senyor, que podria deshonrar-lo.
No, en bona fe, car ja hi metreu mesura.
No heu pas d'atribuir-li més escàndol
sinó el que ve d'incontinència franca;
s'entén només mig dir-ne les fallides
amb tanta d'elegància, que no semblin
sinó les taques de la vida lliure;
els flams i salts d'un pensament altívol;
l'ardidesa de sang no encar domada,
que és pròpia del jovent.
Mes... mon senyor...
Que per què ho heu de fer?
Sí, mon senyor: això és el que em pregunto.
Verament, cavaller, eixa és ma astúcia;
i una astúcia que crec immillorable.
l'osant sobre mon fill aqueixes taques
com defectes menuts que hi ha en tota obra
(capiu-ho bé),
aquell amb qui parleu, que teniu cura
de sondejar, si és que per cas ha vistes
qualcuna de les tares nomenades
en aquell jove a qui heu mig dit culpable,
acabarà tot fent, per conseqüència:
—Senyor, tal, o amic meu, o cavaller,
(segons siga l'estil, la terra, el títol,
de l'home amb qui parleu)...
Molt bé, senyor.
Llavors ell farà... ell dirà... qu'és el que anava a dir?
Per la santa missa, jo anava a dir alguna cosa!
On era?
En clourà per conseqüència; en amic, o tal, i cavaller...
Sí, ja hi sóc: en clourà per conseqüència.
I així us dirà: — Conec eix cavaller:
ahir mateix, o abans d'ahí, el vaig veure
(quan fos) amb tal o qual; i com vós dèieu,
jugava; promovia greu disputa
al tennis, o bevent; o juraria
que vaig veure'l entrar en certa casa,
videlicet, bordell; i... anant seguint.
Veieu-ho, doncs: amb l'ham d'eixes mentides
n'hem tret un peix de veritat: nosaltres,
talment, amb subtileses i experiència
donant tombs a les coses, recercant-ne
els biaixos, per medis indirectes
trobem directament el que cercàvem.
Per eixos camins, doncs, que abans vos deia,
coneixereu mon fill. Estem entesos?
Sí, mon senyor.
Salut, i Déu vos guardi.
Mon bon senyor!...
Observeu-li les inclinacions per vós mateix.
Compteu que ho faré.
I deixeu-li que soni sa musica.
Bé, mon senyor.
Adéu!
(Entra Ofelia)
Què hi ha, Ofelia? De què es tracta?
O mon senyor! i quina pô he tinguda!
I per què, en nom de Déu?
En ma cambra cosia, quan lord Hàmlet,
descordat el gipó, la testa nua,
brutes les mitges, sens lligams, caigudes
sobre els turmells; més blanc que sa camisa,
tremolant-li els genolls, i amb un aspecte
tot ell tan llastimós com si l'haguessin
aviat de l'Infern per a dir coses
espantables.., em vingué a trobar.
Foll de l'amor que et té?
No puc ben dir-ho;
mes, francament, m'ho temo.
Què va dir-te?
Em va pendre el canell, apretant força.
Després amb el braç test, va fer-se enrera,
i, amb l'altra mà posada així a les celles,
va fitar-me la cara amb tant d'estudi
com si m'hagués de dibuixar. Va estar-se
així una llarga estona; fins que, a l'últim,
sacsant-me un poc el braç, i tres vegades
movent així d'amunt d'avall sa testa,
llançà un sospir profund ple de misèria,
que semblava que el pit se li fes trossos
i ell s'afinés. Llavores va deixar-me;
i, amb el cap sobre el muscle fet enrera,
com si no es servís d'ulls per fer sa via,
sens mirar-la arribà fins a la porta,
i a mi llambreguejant-me fins a l'últim.
Vina amb mi; jo del Rei aniré en cerca.
Aqueixa, no té dubte, és la follia
d'amor, que amb sa braó tan virulenta
a si mateixa es destrueix, i porta
la voluntat a les majors copdícies
desesperades, més que no cap altra
passió que romangui sota el cel
per afligir nostres naturaleses.
Ho sento. Mes digueu: ¿és que, abans d'ara,
l'heu tractat... li haveu dit paraules dures?
No, mon senyor; mes, tal com vàreu dir-me,
li he tornades ses lletres, prohibint-li
que s'acostés.
Això l'ha tornat boig.
Me sap molt greu que amb més atent judici
no l'hagués observat. Jo em figurava
que era un caprici, i vaig volê el naufragi;
mes, pel Cel (damni Déu la gelosia!),
veig que és tan propi, a nostra edat, de perdre'ns
anant del que pensem sempre al darrera,
com és cosa comuna, entre gent jove,
poca discreció. Vina amb mi: anem-nos-en
a veure el rei. Això cal que ell ho sàpiga;
car, si el calléssim, bé pot ser pitjor
amor ocult que conegut amor.
Rosencrantz, Guildenstern: molt ben vinguts.
A part que, ja de temps, volíem veure-us,
nostra precisió d'un servei vostre
ha fet que us demanéssim tan de pressa.
Ja quelcom n'he sentit, de la mudança
que Hàmlet ha sofert. I l'anomeno
així car ni en son dintre ni per fora
s'assembla al qui és estat. Quina és la causa,
— que, no es pas solament la mort del pare, —
que talment ens el faci desconéixer,
no ho puc ni somniar. Per' xo vos prego
que, puix amb ell passàreu la infantesa
i li heu vista de prop la humor de jove,
vulgueu restar ací a la Cort uns dies:
la vostra companyia el podrà atreure
als esbarjos, i, en tant, com vos el mostri
l'ocasió i espigolant com sigui,
arribareu a veure quina cosa,
que ignorem, l'afligeix en tal manera,
per a, bell cop sabuda, remeiar-la.
Bons cavallers: ens ha parlat el príncep
ben sovint de vosaltres, i estic certa
que no hi ha pas vivents altres dos homes,
com els que tinc davant, que ell més estimi.
Si us plagués demostrar la gentilesa
i el bon desig que calen per a estar-vos
ací algun temps per a profit i ajuda
de ço que n'esperem, vostra visita
fóra tan agraïda com pertoca
a un rei reconegut.
Tenen, sens dubte,
les vostres majestats tan gran imperi
al damunt de nosaltres, que bé poden
posar tot l'interès de llurs desigs,
molt més en exigir-nos que en pregar-nos.
Tots dos obeirem; i ací des d'ara
ens remetem amb plena reverència,
posant a vostres peus nostres servicis
pel que us digneu manar.
Cavallers, moltes gràcies.
Moltes gràcies;
i us prego vivament que aneu a veure
a mon fill, que ha sofert tan gran mudança.
Guieu eixos senyors on siga Hàmlet.
Faci el Cel que la nostra companyia
i els nostres bons oficis li resultin
fruitosos i agradables.
Així siga.
(Entra Polònius.)
Senyor: vostra embaixada al de Noruega
ha tornat ben joiosa.
Sempre el pare has estat de bones noves.
Ho creieu, mon senyor? Vos asseguro,
O bon sobirà meu, que faig mon deure
tant per Déu i mon rei com per mon ànima.
I ara us diré que em penso — o altrament,
aquest cervell que tinc no serva flaire
per als rastres polítics tan segura
com mostrà de tenir — que ja he trobada
la vera causa que ha embogit el príncep.
Parla, parla'm d'això, que ja me'n friso.
Primê els ambaixadors: vulgueu admetre'ls.
Mes noves seran postres de la festa.
Fes-los tu les honors, i condueix-los.
Em diu, cara Gertrudis, que ha trobada
la font de ço que a vostre fill trastorna.
Em temo que només hi ha la cabdal:
la mort del pare i la cuitosa boda.
Bé, això ja ho porgarem.
Ben vinguts sien
tan bons amics! Digueu-me: ¿quines noves
porteu del germà nostre de Noruega?
Que us retorna agraït vots i desigs.
Maná, tot just el vérem, que finissen,
les lleves del nebot: li feren creure
que es feien per anar contra Polònia;
mes, en veure-ho millor, no tingué dubte
que foren per a batre vostra altesa.
Llavors s'enfelloní de què, veient-lo
vell, malalt i impotent, el conduissen
amb falsedats, i despatxà de pressa
l'arrest de Fortimbràs, el qual, per últim,
va sotmetre's, rebé les reprimendes
del noruec, i va jurà a son oncle
no fer armes jamai en contra vostre.
D'això el vell rei noruec tant va alegrar-se'n,
que en renda li assignà tres mil corones,
encomanant-li d'esmerçar les lleves
fetes abans, contra el polac, pregant-vos,
com ací es diu, (Li dóna un paper.)
que us plagui de donar-li
pas lliure en vostre regne per l'empresa,
amb tots els requisits i assegurances
consignades ací.
Me plau moltíssim;
i, en una ocasió més escaienta,
ja llegirem i donarem resposta
meditant eix assumpte. Tant i mentres,
mercès per ço que heu fet amb tan bon èxit.
Reposeu: eixa nit ja en farem festa.
Ben tornats!
Puix l'empresa s'és ben closa;
expostular, mon sobirà i madama,
la majestat com ha de ser, quins deures
li escauen, i el perquè és el dia dia,
la nit nit i el temps temps, bo només fóra
per fer malmetre el temps, la nit i el dia.
Per tant, i essent la brevetat com l'ànima
de l'ingeni, i les frases dilatòries
només que membres i florida externa,
seré breu: vostre noble fill és boig.
En dic boig: definir la bogeria,
que és sinó ésser, simplement, un boig?
Quedi això a part.
Menys d'art i més matèria.
No hi poso art, madama; vos ho juro.
Que és boig, és cert; que siga cert, fa pena;
i eix penar també és cert: boja figura!
Mes, adéu!, que jo, d'art, no vull usar-ne.
Admetem, doncs, que és foll; i ens resta encara
descobrir-ne la causa, d'eix efecte;
o, més ben dit, la causa d'eix defecte,
car eix defecte defectiu té causa:
i heu's ací ço que resta i el que en resta.
Peseu-ho bé:
Tinc una filla (mentre sigui meva)
que, obedient a son deure (remarqueu-ho),
m'ha dat això: penseu, judiqueu, ara.
(Llegint.) «Al ídol de mon ànima, la celestial, la formosissima Ofèlia». Aquesta és una mala frase, una frase pobra; formosíssima és paraula pobra. Però
escolteu:
(Llegint.) «Sobre son si blanquïssim», etc.
Ho ha rebut de part d'Hàmlet?
Vulgueu atendre un xic, bona madama:
seré exacte.
(Llegint)
«Dubta de si és foc l'estel,
dubta de que es mogui el sol,
dubta de si el ver menteix;
mes no dubtis jamai de mon amor.
Mal em sento, estimada Ofelia, en eixos versos; em manca l'art de mesurar els meus sospirs; però que t'amo moltissim (oh! moltíssim!), creu-ho. Adéu.
Teu per sempre, estimadissima senyora, mentre aquesta màquina sigui seva, Hàmlet.»
Això, obeint-me, m'ha mostrat ma filla,
com també les instàncies que ell li ha fetes
precisant lloc i temps, i la manera:
tot m'ho ha innovat.
I ¿com ha rebut ella
aqueix amor?
Senyor, per qui em teniu?
Per un home lleial molt honorable.
Ho voldria provar. Mes ¿qué em diríeu,
havent vist pendre vol a eix amor càlid
(car be l'he destriat, dec declarar-ho,
ans que ma filla me'n parlés), quin fóra
vostre judici o el de ma volguda
majestat, vostra reina, que contemplo;
si calaix m'hagués fet o bé escriptori;
o, fent Fullet al cor, guardés silenci;
O hagués vist eix amor sense fixar-m'hi?
què us podíeu pensar? He anat al dret,
1 així he dit a ma jove damisel·la:
— Lord Hàmlet és un princep que està fora
del teu món; eix amor no pot pas ésser.
I llavors li he donat els meus preceptes,
que romanes tancada a totes hores,
sens rebre lletres ni acceptar obsequis;
i ja ha tocat el fruit dels meus avisos:
un cop ell refusat — breu és la història, —
tristesa de primer, després desgana,
l'insomni consegüent i el tornar dèbil,
fluixedat de cervell, i, així tombant-se,
parar en la follia que se'l menja
i a tots ens afligeix.
¿Penseu que siga
talment així?
Probablement, pot ésser.
¿S'ha escaigut, algun cop (voldria veure-ho)
que hagi dit — És així, amb greus paraules
i que de sè altrament vinguessin proves?
Que jo sàpiga, no.
(Signant son cap i ses espatlles.) — Si així no fos
ja poden separar-me aquest d'aquestes.
Aidant les circumstàncies, jo he d'atènyer
l'oculta veritat, ni que s'amagui
al centre de la terra.
I ¿qué hem de fer,
per anar endavant?
Moltes vegades
ja sabeu que es passeja hores senceres
aquí, a la galeria.
Sí, en efecte.
Per tal moment jo hi faré anâma filla.
Sigueu amb mi rera un tapís, llavores:
observeu son encontre; i, si no l'ama
i d'això no li ve perdre el judici,
en lloc de conseller de vostre regne
feu-me pagès o carreter.
Provem-ho.
Mireu que trist que ve llegint, el pobre!
Aneu-vos-en tots dos; us ho demano.
Vaig a parlar-li ara.
(Entra Hàmlet llegint.) Permeteu-me; com es troba el bon lord Hàmlet?
Bé, gràcies a Déu.
Em coneixeu, mon senyor?
Excel·lentment bé: vós sou un peixataire.
Jo no, mon senyor.
Doncs, així fóssiu un home talment honrat.
Honrat, mon senyor?
Sí, senyor: ésser honrat, tal com va el món, és ser un home escollit entre deu mil.
Això és molt cert, mon senyor.
Car si el sol engendra cucs en un gos mort, en una carronya de bon besar... Teniu una filla?
Una en tinc, mon senyor.
No la deixeu passejar al sol. Concebre és una benedicció ; més no pas com la vostra filla pot concebre. Fixeu-vos-hi, amic.
Què heu volgut dir-me? (A part.) Sempre arpejant sobre ma filla! De prompte, però, no em reconegué: m'ha pres per un peixataire. S'esgarria, s'esgarria. I el cert és que a mi, de jove, també l'amor em va portar a grans extrems: ben prop d'això. Tornaré a parlar-li. Què llegiu, mon senyor?
Paraules, paraules, paraules.
De què es tracta?
Entre qui?
Vull dir de què tracta, mon senyor, el que llegiu.
De calúmnies; car diu ací, el coquí satíric, que els vells tenen la barba grisa; que llurs cares són rugoses; que els ulls els purguen ambre espés i goma
de prunera; i que tenen plena manca d'enginy, a l'ensems que pernils molt magres: coses totes, senyor, que, ni que jo verament i fermament les cregui, trobo, però, sense honradesa haver-les escrites així; cas vós mateix, senyor, tindríeu l'edat meva si poguéssiu caminar enrera com un cranc.
(A part.) Ni que això siga foll, conserva mètode. ¿Voleu passejar-vos, senyor, fora de l'aire?
Dins de ma tomba?
En efecte, sí, és fora de l'aire. (A part.) ¡Qué prenyades, a voltes, són les seves rèpliques! ¡Es una sort que la follia ensopegui sovint, i que la sana raó no pugui lliurar tan feliçment! El deixaré i caldrà que em doni pressa de preparar l'encontre seu amb la meva filla.) Honorable senyor, em permeto humilment de pendre comiat de vós.
No podeu pendre'm res, senyor, de què jo més voluntàriament vulgui despendre'm, (A part.) excepte ma vida, excepte ma vida, excepte ma vida.
Estigueu bo, mon senyor.
Quin fàstic de vells ximples!
Veniu per veure lord Hàmlet? Allí és.
(A Polònius.) Déu vos guard, senyor. (Ix Polònius.)
Honrat senyor meu!
Mon estimat senyor!
Excel·lents amics meus! Gom va, Guildenstern? Ah, Rosencrantz! Bons minyons, com esteu?
Com uns fills ordinaris de la terra.
Feliços de no ser massa feliços: no som caps del capell de la Fortuna.
Ni soles de sa sabata.
Tampoc, mon senyor.
Llavors viviu allà per sa cintura, en el terme mig de sos favors.
A fe sí: som sos íntims.
En les ínfimes parts de la Fortuna? Ben segur: és una folla fembra. Quines noves porteu?
Cap, mon senyor, sinó que el món es va tornant honrat.
Llavors és que s'acosta el dia del Judici. Mes la nova vostra no és pas certa. Permeteu-me preguntes més
directes. ¿Qué haveu pogut fer, mos bons amics, entre les mans de la Fortuna, per a merèixer que us hagi tramès a aquesta presó?
Presó, monsenyor!
Dinamarca ho és, una presó.
Llavors també n'és una el món.
I bona! amb força confinaments i vigilants i tanques, i Dinamarca és una de les pitjors.
No ho pensem pas així nosaltres, mon senyor.
Llavors és que per a vosaltres no ho és; car res hi ha que sigui dolent ni bo, sinó que el pensar-ho és el que l'en fa: per a mi és una presó.
Llavors el que l'en fa és vostra ambició: s'hi troba massa estret, vostre pensament.
Déu meu! podríeu tancar-me en la clofolla d'una nou, i em tindria per rei d'un espai infinit, si no fos que tinc mals somnis.
Els quals somnis també són ambicions; car la vera substància de l'ambició no és més que l'ombra d'un somni.
El somni en si mateix no és més que una ombra.
Verament, i estimo l'ambició d'una qualitat tan sense pes i aèria, que és sols l'ombra d'una ombra.
Llavors nostres captaires són els cossos, i nostres herois i monarques estirats, les ombres dels captaires. Anirem a la Cort? Car, en bona fe, no puc discórrer.
Anirem en vostre seguici.
Res d'això: no puc confondre-us amb la resta de mos servents; car, parlant-vos com un home de bé, só acompanyat molt terriblement. Mes, ja en el camí batut de l'amistat, digueu-me: què hi feu, a Elsenor?
Visitar-vos, senyor: res d'altre.
Só un indigent que fins és pobre de gràcies; moltes gràcies, però, encara que les meves gràcies, n'estic segur, a mig penic vos eixirien cares. ¿No és pas que us han cridat? ¿Ha estat sols per inclinació vostra? És una visita voluntària? Veniu: sigueu-me francs. Veniu, veniu. Mes no: parleu.
Què us podríem dir, mon senyor?
I bé! alguna cosa que faci al cas. Heu estat cridats: hi ha una mena de confessió, en vostres ulls, que vostra senzillesa no us ha permès d'amagar. Ja veig que els bons rei i reina us han fet venir.
Per a quina fi, mon senyor?
Això és el que haveu de dir-me. Vos en conjuro: pels drets de companyonia, per les consonàncies de nostra joventut, per nostre sempre servat afecte, i per allò més estimat que un millor conjurant pogués també retreure-us, digueu-me, clar i franc, si és que us han enviat a cercar o no.
(A part a Guildenstern.) Què hi dieu?
(A part.) (Guarda't, que et tinc l'ull al damunt.) Si m'estimeu, no m'oculteu res.
Mon senyor, ens vingueren a cercar.
Jo us diré perquè: d'aital manera, anticipant-me, us llevaré de descobrir-vos, i vostra discreció amb el rei i la reina no canviarà de ploma. De fa poc temps (no sé perquè) jo he perdut ma alegria, renunciant a totes les distraccions acostumades; i això, realment, ha pesat tant sobre mon caràcter, que aqueixa esplèndida fàbrica, la Terra, m'apar només que un promontori estèril; aqueix dosser excellent, l'aire (mireu), aqμeix gran firmament suspès per tot, aqueixa volta majestuosa realçada amb focs d'or (què us diré!), no em sembla altra cosa que una sutza i pestilent arreplega de vapors. I l'home? ¡Quina obra mestra és! En sa raó, que noble! que infinit en facultats! En sa forma i moviments, que admirable i expressiu! En l'acció que paregut a un àngel! En intel·ligència, que paregut a un déu! És l'ideal dels animals creats! és la beutat del món! Per a mi, no obstant, ¿qué és i què val, aqueixa quinta essència de pols? L'home no em plau, no: ni tampoc la dona, per més que amb vostre somriure sembleu dir-m'ho.
Mon senyor, no hi havia res d'això en mon pensament.
Doncs, ¿per què us n'heu rigut llavors que he dit que l'home no em plau?
En pensar, mon senyor, puix que l'home no us distreu, el tractament de quaresma que rebran de vós els comediants que hem trobat pel camí, i que estan punt d'arribar per oferir-vos llurs serveis.
Ben vingut serà el que fa de rei (sa majestat rebrà mon tribut); el cavaller d'aventures podrà usar sa tarja i son floret; l'amorós no sospirarà gratis; el malencònic finirà en pau son paper; el graciós farà riure aquells que tenen fluixes les molles dels pulmons; i la dama dirà ço que li vingui al pensament, o farà coixejar els versos. ¿Qui són, aqueixos comediants?
Els mateixos que heu freqüentat amb tant de gust: els tràgics de la vila.
Com és que van pel món? La residència, tant per llur reputació com per a llur profit, els era aventatjosa.
Penso que eixa invocació prové de les darreres disposicions restringint llur treball a vila.
Servent la mateixa estimació de quan jo els veia? La gent els segueix com llavors?
No, verament; no tant.
D'on els ve? És que es rovellen?
Què és cas! Llurs esforços van com cal; mes ara hi ha, senyor, una llocada de criatures, de falconets en borrissol, que escridassen les millors obres, essent estrepitosament aplaudits: estan de moda; i tant malparlen dels teatres ordinaris (com ells en diuen), que gent d'espasa hi ha que se n'empaordeixen dels ànecs-poll, i es retreuen d'anar-hi.
Com! són infants? Qui els sustenta? Com se'ls paga? ¿Poden seguir llur tasca més temps del que els permet la veu? I ¿no diran després, quan arribin a còmics ordinaris (com és de creure, si llurs mitjans no milloren), que llurs autors els han perjudicat fent-los cridar contra llur pròpia successió?
A fe hi ha hagut soroll per les dues bandes; i el públic no se'n fa pecat, d'excitar-los a barallar-se. Per algun temps no s'ha pas fet diner amb cap comèdia si poeta i comediants no han anat a cops de puny.
Es possible?
Oh! hi ha hagut manta esgratinyada de cervell.
I els nois tiren avant?
Sí, que hi tiren, mon senyor: amb Hèrcules i sa càrrega i tot.
Això no és d'admirar. Mon oncle és rei de Dinamarca, i els que es burlaven d'ell mentre visqué el meu pare, paguen ara vint, quaranta, cinquanta i fins cent ducats per un retrat seu en miniatura. Sang de Déu! Hi ha quelcom, en això, que ultrapassa el natural, si la filosofia pogués esbrinar-ho.
Són els comediants.
Cavallers, ben vinguts a Elsenor. Deu-me les mans; veniu. Les pròpies maneres del bon rebre són la cortesia i la cerimònia. Deixeu-me, per tant, ésser polit amb vosaltres: no fos cas que mon capteniment amb els comediants, que ja vos dic que serà obsequios, fes creure que estimo més llur companyia que no pas la vostra. Sigau molt ben vinguts; mes mon oncle-pare i ma tia-mare se són ben enganyats.
En què mon senyor?
Jo no só boig sinó amb el nord-nord-oest: quan el vent ve del sud distingeixo un falcó d'un esparver.
Cavallers, salut tingueu.
Escolteu, Guildenstern (i vós també: un oient a cada oïda) aqueix gran noi, el que veieu ací, no és fora encara de bolquers.
Té la fortuna de trobar-s'hi un segon cop, puix diuen que un vell és noi dues vegades.
Vos profetitzo que ve per parlar-me, dels comediants: ja ho veureu. Teniu raó, senyor: el dilluns al matí: així fou, en efecte.
Mon senyor, tinc noves per a vós.
Mon senyor, tinc noves per a vós. Quan Roscius era actor a Roma...
Els comediants vénen aquí, mon senyor.
Bah, bah!...
Per ma paraula.
Llavors ve cada comediant damunt son ase.
Asseguro que són els millors comediants del món, per a la tragèdia, la comèdia, la història, la pastoral, la història pastoral, la pastoral còmica, la tragèdia històrica, la tragi-còmico-històrico-pastoral, les escenes seguides i els poemes sens divisions. Sèneca no els pot semblar feixuc, ni Plaute massa lleuger. Per l'escrit, com per l'improvisat, no n'hi ha d'altres.
O Jeftè, jutge d'Israel! quin tresor tenies!
Quin tresor tenia, mon senyor?
Vès:
«Una hermosa filla, una només,
que ell amava molt.»
(A part.) Sempre ma filla!
Tinc raó, vell Jeftè?
Si em dieu Jeftè, mon senyor, és perquè tinc una filla que molt amo.
Ca! no se'n segueix això.
Què se'n segueix, doncs, mon senyor?
Vès:
«Déu ho vol, per atzar;»
i, després, ja sabeu,
«era d'esperar i arribà a passar.»
La primera estrofa de la piadosa cançó vos en dirà més; car veu's ací mos compendis ja arribats.
Ben vinguts, mestres: sigau tots molt ben vinguts. M'alegro de veure-us amb salut, bons amics. O vell amic! ta cara ha tret serrell, de l'últim cop que et viu ençà. Vens a plantar-me cara a Dinamarca? Què és, això, ma jove mestressa i dama! Per la Verge! Vostra senyoria està més prop del cel que la darrera vegada que us vaig veure: almenys ho fa l'alçària dels tacons. Déu vulgui que vostra veu, com les peces d'or que no corren, no tingui mosses en el cantell. Tots ben vinguts, mestres. Disposem-nos, com els falconers francesos, a caçar ço que
vejam: ja deveu tenir un parlament a punt. Anem, doneu-nos un tast de vostre mèrit: un parlament apassionat.
Quin parlament, mon senyor?
Un cop vaig sentir-te'n un de parlament, que mai ha estat representat; o, si ho ha estat, no pas més d'una vegada, car la comèdia (prou me'n recordo) no agradà al major nombre: a la multitud li semblà caviar; per més que (a mon parer, i al d'altres, el judici dels quals en tal matèria supera al meu) fos una comèdia ben meditada en ses escenes i conjuminada amb tanta de naturalitat com ingeni. Un deia (me'n recordo) que els versos no tenien sal que assaborís l'assumpte, ni les frases res que pogués caracteritzar d'afectació l'autor; mes assenyalava l'honestedat d'aqueix procedir, tan suau com agradable, i de molta més beutat que no pas elegància. Sobre de tots va agradar-me'n un, de parlament: el d'Eneas a Dido en el tros que parla de la mort de Príam. Si el serveu en la memoria, comenceu en eix vers... Vejam... vejam:
«Pirrus, ferotge com la fera Hircana,..»
No és això: comença amb Pirrus.
«Pirrus ferotge (el de les negres armes!
negres com sos intents, que nit retreia
quan s'estenia en son corser sinistre)
ara ha mudat son negre, trist aspecte
per un blasó més trist: de cap a peus
ara és de guls tot ell: pintura horrible
de sang de pares, mares, fills, germanes
cuits i pastats en flame jantes vies,
que fan llum maleïda i opressora
als assassins. Foc i furor rostint-ho,
i envarat per la sang agrumollada,
fets carboncles els ulls, l'hellènic Pirrus
cerca el vell avi Príam.»
Ara seguiu.
Per Déu, mon senyor, que ho heu dit bé: amb bon accent i amb discreció.
Prompte el troba,
batent de prop als grecs. Sa vella espasa,
ja rebel a son braç resta allí on tomba
amb desgrat de manar. Desigual lluita
la de Pirrus amb Priam! Pres de ràbia
sabreja l'aire, i, amb el vent que aixeca,
el dèbil pare cau. Sens esma Illion,
sembla sentir-se d'aqueix cop llavores:
son cap encès fins a la base tomba,
i el sorollós esfondrament fa presa
de l'oïda de Pirrus, i sa espasa,
que anava a caure en la lletosa testa
del venerable Príam, resta en l'aire
erta. Talment com un tirà en pintura
Pirrus semblava; i, com aquell que es troba
indiferent de voluntat i objecte,
no féu res.
Mes com veiem sovint, abans del xàfec,
silenciós el cel, els grops immòbils,
els vents ardits callats, i abaix la terra
tan muda com la mort, i oïm de prompte
un tro espantable que els espais trontolla;
així, després de la quietud de Pirrus,
la venjança el desperta, torna a l'obra.
I mai caigueren els martells dels Cíclops
sobre les armes del déu Mars, forjades
per a durada eterna, més de pressa,
que l'espasa de Pirrus sangonosa
cau ara sobre Príam.
Fora, fora, Fortuna, mala dona!
Déus tots! units en sínode, lleveu-li
son poder! Feu-ne trossos, de les liantes
i dels raigs de ses rodes, perquè rodi
de dalt dels cims del cel fins als abismes
dels esperits d'infern!»
És massa llarg.
Això diria, el barber, de vostra barba. Segueix: t'ho prego. Ell està per una giga o les històries verdes o, si no, s'adorm. Vés dient: arriba al passatge d'Hecúba.
Mes qui hagués vist la malforjada reina...
La malforjada reina?
Està bé: la malforjada reina està bé.
... córrer descalça, arreu, batent les flames
amb plor cegant; un tros de lli a la testa
que ans cenyí diademes; sols vestida,
sobre els lloms, secs d'excés de parieratge,
d'un cobrellit nuat a correcuita;
qui ho hagués vist, amb verinosa llengua
a la Fortuna hauria dit traïdora.
Mes si talment els déus l'haguessin vista,
quan ella veu a Pirrus amb l'espasa
fent a bocins de son marit els membres,
llançar de prompte un crit espaventable
(si les coses mortals poguessin moure'ls),
els ulls cremants del cel esdevindrien
lletosos, i apenats els déus mateixos.»
Mireu, com ha mudada la color! Té llàgrimes als ulls. Prou: t'ho prego.
Bé està: ja em diràs el parlament sencer, després. Mon bon senyor: ¿voleu tenir compte que els comediants siguen ben tractats? M'enteneu? Que se'ls tracti bé, car són el compendi i la crònica breu del temps: després de vostra mort us valdria més un mal epitafi, que una mala anomenada d'ells mentre visqueu.
Els tractaré, mon senyor, segons mereixen.
Brivall de Déu! Home, millor: tracteu a cada u segons son mèrit, i qui s'escaparà del fuet? Tracteu-los segons s'escau a vostre honor i dignitat; i, com menys s'ho mereixin, major mèrit tindran vostres bondats. Endueu-vos-els.
Veniu, senyors.
Seguiu-lo, amics: demà fareu comèdia.
Un moment, bon amic: ¿ Podreu representar L'assassinat de Gonzago?
Sí, mon senyor.
El fareu demà al vespre. I ¿no podríeu, si convingués, apendre-us una tirada d'uns dotze o setze versos que voldria escriure i ficar en l'obra?
Sí, mon senyor.
Molt bé. Seguiu a aqueix senyor, i procureu de no fer-ne burla.
Bons amics, vos deixo fins al vespre: ben vinguts a Elsenor.
Bé, mon senyor.
Sí, bé; i que Déu vos guard.
Ja estic sol, ara.
I quin esclau que só tan baix i rústec!
¿No és monstruós que, ací mateix, eix còmic,
només en ficció, somiant la ira
pogués a son intent forçar-se l'ànima
fins a tornar-se'n trasbalsat el rostre,
els ulls plorant, estemordit l'aspecte,
la veu trencada, i, en conjunt, movent-se
d'acord amb son voler? I tot per res!
Per Hècuba!
¿Que li és Hècuba a ell, o qu'és ell d'Hècuba,
perquè el faci plorar? ¿Qué no faria
si els meus motius tingués i el crit que em sento?
L'escena hauria ja inundat de llàgrimes,
i esbotzat els oïts de la gentada
amb mots d'horror; els criminals serien
tornats folls, i aterrats els deshonestos,
els ignorants confosos, i esglaiada
fins la potència d'ulls i oïts. Jo, en canvi,
fet un estúpid de fangosa argila,
resto parat com un badoc de somnis,
ma causa oblido, i res a dir no encerto,
ni un mot: ni per un rei a qui s'és feta
la més gran malvestat, contra sa vida,
tan cara per a mi, i contra son regne.
Só jo covard? ¿Es que no hi ha qui em digui
que só un vila, la meva testa esberli,
ma barba arrenqui i me la tiri al rostre,
em sacsegi pel nas... i la paraula,
en dir jo — Ments!—no fa que me l'empassi
al fons de mon pulmó? Si així em tractessin,
em contindria, llamp!; car no pot ésser
sinó que sóc cor-de-colom, i em manca
fel que amargui l'ultratge: d'altra guisa,
ja hauria fet de tots els corbs pastura
l'entranya d'eix esclau! Bastaix impúdic!
rufià, traïdor, lasciu, bastaix ferotge!
Oh! Venjança!... Mes, ai!, só ben bé un ase!
Ja és cosa de valent, que jo, el fill propi
d'un tan bon pare assassinat, sentint-me
que infern i cel m'empenyen a venjar-lo,
desfogui el cor, com una mala dona,
amb mots només, i maleeixi i cridi
com el vailet de cuina o la marcolfa!
Quina vergonya! Prou! Cervell, a l'obra!
Tinc entès que algun cop, en el teatre,
hi ha hagut culpables que, ferits de sobte
en veure's en l'espill de l'art escènic,
a crits han confessat llurs malifetes;
que el crim, àdhuc sens llengua, a voltes parla
per orgues verament meravellosos.
Faré, doncs, que eixos còmics representin
una acció com de la mort del pare,
davant de l'oncle. No el perdré de vista,
sondejaré son fons; i, amb que tremoli,
ja conec mon camí. Aquell fantasma
que he vist, pot ésser que el diable siga,
car el diable té poder per fer-se
veure, assumint una plaenta forma;
i qui sap si, talment amb ma tristesa
i mon trist natural (com el diable
té potència tan gran sobre els fantasmes),
per a damnar-me em torba. — Cal que tingui
proves més fermes que les d'ell. El drama
serà el millor parany, on, per sorpresa,
la consciència del rei restarà presa.