Jochs Florals de Barcelona en 1859/Llágrimas de sanch

De Viquitexts
Sou a «Llágrimas de sanch»
Jochs Florals de Barcelona en 1859




NUMERO 6.


LLAGRIMAS DE SANCH.





LLÁGRIMAS DE SANCH.


Perqué batent sas alas las campanas
 rodolan gemegant mortuoris sons?....
 Porqué plorant, las vilas catalanas
 umplen los temples sants á genollons?....
 
Es que ls' pilars de rocas Dèu trencara,
 que l' mar immens aguantan dins sòn llit?....
 Es que alsant sas montanyas, ja bramára
 per esborrarne al que estripá sòn pit?....

No, véu la mort que famolenca arriva
 regant la terra de sangós licor ;
 véu sa carreta trepitjant la riva,
 espurnejant per tot gemechs y plor.
 
Y com un home sòl gemega y plora,
 y com un home sòl invoca á Dèu......
 Morir lo príncep que sòn cor adora,
 Carlos de Viana, foll de pena véu.

Y es que un dia, de Italia las galeras
 al portarlo de orgull plenas y amor,
 á Catalunya deyan altaneras,
 «ton amich ne portam, no ton senyor.»

Y Catalunya veyal', y lo amava
 com verge adora'l sèu primer amant;
 com la mare á sòn fill l' acariciava,
 en ell tan sols miravas lo Gegant.
 
Lo Gegant, si, que heróich lo mòn umplira
 de sas batallas al terrible crit;
 que ab generosa sanch eix mòn tenyira,
 sas victórias deixant ab ella escrit.

Pobre Carlos! apenas arribava

 joyós lo sol de pátria à trepitjar,
 lo Monarca, sòn pare, á qui ell amava,
 cadenas vils, cruel! feya forjar.

Y'l pobre mártir duya sas cadenas,
 la ma besant del tigre, del traidor,
 com la lleona esclava en las arenas
 humil llepa la ma del domador.

Tu 'l vegéres, Morella; tas murallas
 avergonyidas l' ouhen suspirar:
 de la impía madrastra las riallas
 espantada volgueras apagar.

Ja s' avansa Vesac; la ma homicida
 veneno impur amaga cautelós;
 lo veneno del pare; parricida!......
 Sanch de hiena tant sols bull en ton cos.

Y tú Morella, obrintne tas entranyas,
 no trencáres sota ells ton pedestal?
 No llansáres al aire tas montanyas,
 per esborrar del crímen la senyal?

Pobre Carlos! apenas Barcelona
 joyosa 't veya llibre en sòn palau,

 cuant, com la flor que 'l jardiner corona,
 seca per sempre sa esperansa cau.

Y com un home sòl gemega y plora,
 y com un home sòl invoca á Dèu!.....
 Morir lo príncep que sòn còr adora,
 Carlos de Viana, foll de pena véu.

Y en va pregava, en va; la mort passava,
 del pare infame missatger cruel,
 y en sòn veneno barrejantse, entrava
 de sas entranyas á cremar lo vel.

Caigué lo just, y al rodolar per terra,
 ab ell rodá, sentintse trossejat,
 com la roca arrancada de la serra,
 lo geni gran da nostra llibertat.

Mès ne caigué per sempre, que sabia
 al guardarlo la terra dins sòn cor,
 que róure altiu, immens ne brotaria,
 regada ab sanch de mártirs la llavor.

Mártir y sant! entorn ta sepultura
 ta pátria entera, gemegant, va á orar,
 y sacudint dels ávis la armadura,
 llurs gonfanons fa als aires tremolar.


Venjansa! crida, y al cridar venjansa,
 lo afront escup al front dels matadors;
 com feras, abaixant sobre ells la llansa,
 cassantlos del incendi als resplandors.

Rugint com tigre á qui 'ls cadells mataren,
 tronant com cél prenyat de tempestats,
 las catalanas tropas rodolaren
 sobre ells, ab sanch regantne los sembrats.

Honor al de Pallás! dintre Girona
 de la Reyna arrossega los pendons,
 y del francés y l' Rey, véu Barcelona
 fugirne destrossats los escuadrons.

Mártir y sant! entorn ta sepultura
 ta pátria entera, gemegant, va á orar;
 mártir y sant! te don' per cobertura
 de sanch de mártirs generosa un mar.

Y avuy que l' arbre desplegant sas ramas,
 lo espay immens del firmament ne pren,
 avive, oh Carlos, ton recort! las flamas
 que en nostres cors la llibertat ensen.