L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol II

Fetas ja aquestas prevencions, no volgué esperar mes temps pera posar en planta son pesnament apretantli á ferho la falta qu' ell 's pensaba que feya en lo mon sa tardada, segons eran los agravis que pensaba desfér, torts que adressar, iniquitats que esmenar y abusos que millorar y deutes que satisfer. Y aixis sense donar part á ningú de sa intenció, y sens que ningú 'l veigés, un dematí abans del dia (qu' era un dels calurosos del mes de Juliol). s'armá de totas sas armas, cavalcá sobre Rocinant, posada sa mal composta celada; embrassá sa adarga, prengué sa llansa, y per la porta falsa d'un corral sortí al camp ab grandíssim contentament y goig de veurer ab cuanta facilitat habia donat principi á son bon desitj. Emperó tantost 's veigé en lo camp cuan l'assaltá un pensament terrible, y tal que per poch li feria deixar la comensada empresa. Y fou aquest que li vingué á la memoria que no era armat cavaller y que segons lley de cavallería, ni podia ni debia pendrer armas ab cap cavaller y dat que ho fés, havia de portar armas blancas com novell cavaller sens' empresa en lo escut, fins que per son esfors la guanyés. Aquests pensaments lo feren titubejar en son proposit; emperó podent messa bojeria que cap altre rahó, proposá ferse armar cavaller del primer que topés á imitació d'altres molts qu' aixiins ho feren segons ell habia llegit en los llibres que tal lo tenian. En lo de las armas blancas pensaba netejarlas de tal modo en tenint lloch, que ho fossen totas mes qu' un armini y ab tot aixó s'aquietá y seguí son camí sens portarne altre qu' aquell que son cavall volía, creyent qu' en aixó estaba la forsa de las aventuras. Caminant donchs nostre flamant aventurer, anava parlant sol y dihent ¿qui dubta sinó que en los temps esdevenidors quan surtia á llum la verdadera historia de mos famosos fets, lo savi que los escrigue no hi poshi quan arrivi á contar aquesta ma primera sortida tant de matinada d'aquesta manera? Apenas habia lo rogench Apolo estés per dessobre l'ampla y espayosa terra los daurats fils de sos hermosos cabells, y apenas los petits y pintats aucellets ab sas arpadas llenguas habian saludat ab dolsa y meliflua armonia la vinguda de la rosada aurora, la que deixant lo suau llit del celós marit per las portas y balcons del manchego horissó als mortals se manifestava, quant lo famós cavaller D.Quixot de la Mancha deixant las peresosas plomas puijá sobre son famós cavall Rocinant y comensá á caminar per lo antich y conseguit camp de Montiel (y era la veritat que per ell caminava) y procehi dient: ditxosa edat y sigle ditxós aquell en lo que sortirán á llum las famosas hesanyas mevas, dignasd'entretallarse en bronzes, grabarseen márbre y pintarse sobre retaules pera memoria en lo esdevenidor. ¡O tú savi encantador, cualsevulla que sias, á qui ha de tocar esser lo cronista d'aquesta pregrina historia! prechte que no t'olvidis de mon fidel Rocinant, company etern meu en tots mos camins y carreras. Luego seguia dihent, com si verdaderament 's trovés e namorat: ¡Oh primpcesa Dolsinea, senyora d'aquest captiu cor! molt gran agravi m'haveu fet al despedirme y reprotxarme ab lo rigurós manament de ordenarme que no'm presenti davant de vostra fermosura. Plasiaus senyora, de remembrarvos d'aquest votre subjecte cor, que tantas cuitas per vostre amor pateix. Ab aquests anava enfilanti altres disbarats, tots per l'estil dels que sos llibres li havian ensenyat, imitant tot cuan podia son llenguatje: y ab aixó caminava tan despay y lo sol avansaba tan depressa y ab tant ardor, que fora ell prou á fóndrerli lo cervell que de contar siga, de lo que 's desesperaba, perque ell desitjaba topar tot seguit ab qui fer esperiencia del valor de son poderós bras. Autors hi ha que dihuen que la primera aventura que topá tou la del port Lápice, altres dihuen que la dels molins de vent; peró lo que jo he pogut esverinar en aquest cas, y lo que he trobat escrit en los anals de la Mancha, es que caminá tot aquell dia, y á posta de sol son rocí y ell se trobaren cansats y morts de fam; y que mirant á tots costats pera veurer si descubría algun castell ó alguna pleta de pastors ahont recollirse, y ahont poguessen remediar sa molta penuria, veijé no lluny del camí per ahont anaba un hostal, que fou com si veigés un estel que á los portals, sinó als alcassars de sa redempció l'encaminaba. Donás pressa á caminar, y arribá á dit portal al ferses fosch. Hi habia casualment á la porta duas donas joves d'aquestas qu' anomenan del partit, las quals anaban á Sevilla ab uns traginers, que en l'hostal aquella nit s'ensopegaren á fer jornada; y com á nostre aventurer tot cuant pensaba, veya ó imaginaba li semblaba esser fet, y pasar segons lo que habia llegit, luego que veigé l'hostal se li figurá qu' era un castell ab sas cuatre torras y chapitells de abrillantada plata, sens faltarli son pont llevadís y fonda cava ab tots aquells adherents que á semblants castells 's pintan. Aná atansantse á l'hostal (que á n'ell li semblaba castell), y á poch espay tirá las bridas á Rocinant, esperant que algun nanet sortís per entre los marlets á donar la senyal ab alguna trompeta de que arribava cavaller al castell. Peró com veigé que tardavan y que Rocinant 's donaba pressa per arribar á l'estable, s'atansá á la porta de l'hostal, y veigé á las dos distretas mossas qu' allí 's trobavan, las que á n'ell li semblaren dos hermosas donzellas ó dos graciosas damas, que davant de la porta del castell s'estavan solassant. En aixó succehí qu' un porquer que anava recollint d'uns rostolls una manada de porchs (que sens perdó axis s'anomenan), tocá un corn, á qual senyal ells se recullen, y al moment se li representá á D. Quixot lo que desitjava, y era qu' algun nano feya senyal de sa vinguda; y aixis ab estrany contetament arrivá a l'hostal y á las damas; las quals, com veigeren venir un home d'aquella manera armat, y ab llansa y adarga, espantada s'en anavan á entrar á l'hostal; peró D. Quixot deduhint per sa fugida sa pó, alsantse la visera de paper y descobrint sa seca, y empolsada cara, ab gentil talant y veu reposada digué: no fugian las vostras mercés, ni temian cap desagisat perqué á l'ordre de cavalleria que professo no pertany ferlho á ningú, quant mes á tan altas donzellas com vostres presencias manifestan. Mirábantlo las mossas, y anaban ab los ulls cercantli la cara que la mala visera li amagaba: peró cuan se sentiren anomenar donzellas, cosa tant fora de sa professió, no pogueren aguantar lo riure, y fou ab tal esclatament que D. Quixot vingué á sofocarse y á dir-loshi: bé apareix la parsimonia en las hermosas, y es ademés molta bajanada lo riurer ab esclatament cuant proceheix de petitas causas, peró no vos ho dich perque vos enfadeu ni perqué feu mal semblant, puix lo meu no es d'altre cosa que de poder serviros. Lo llenguatje no entés per las senyoras y lo mal aspecte de nostre cavaller aumentava las riallas d'ellas y la rabia á n'ell, y pasaria aixó molt endevant si en aquell moment no sortís l'hostaler, home que com á molt gros que era, també era molt pacífich y que veyent aquella figuera contrafeta, armada de armas tan desiguals, com eran la brida, llansa, adarga y coselet, esitgué ab un tris sinó acompanyá á las donzellas en las mostras de son contento. Peró es lo cert que tement la máquina de tantas fornitura, determiná parlarli ab cautela, y aixís sols li digué: si vostra mercé, senyor cavaller, cerca posada amen del llit (perquè en aquest hostal no n'hi ha cap), tot lo demés ho trobará ab molta abundancia. Veigent D. Quixot l'humiliat de l'alcaide de la fortalesa (que tal li sembláren l'hostaler y l'hostal), respongué, pera mí, senyor castellá, qualsevol cosa es prou, perqué mos arreus son mas armas, mon descans lo batallar, etc. Pensá l'hostaler que l'haberli dit castellá habia sigut per haberli semblat de los sans de Castella encara qu' ell era andalús, y dels de la platja de Sanlucar, no menos lladre que Caco, ni menos malmetredor qu' estudiant ó patje. Y aixis li respongué: segons aixó, los llits de vostra mercé serán duras rocas y son dormir sempre vetllar: y essent aixís, bé's pot descavalar ab seguretat de trobar en aquesta barraca ocasió y ocasions pera no dormir en tot un any, quant mes una sola nit. Y dihent aixó aná á sostenir l'estreb á D. Quixot, qui descavalcá ab molta dificultad y traball, com quí en tot aquell dia no s'habia desdejunat. Digué tot desseguida á l'hostaler que li cuidés molt bé á son cavall, perqué era la millor pessa que menjaba pá en lo mon. Mirasel l'hostaler, y no li semblá tant bó com D. Quixot deya, ni encara la meytat; y habentlo posat á l'estable torná á saber lo que son hoste manaba, á qui estavan desarmant las donzellas (que ja s'habian reconciliat ab ell) y las quals, encara qui li habian tret lo peto y espatller, jamay sapigueren ni pogueran desencaixarli la gola, ni tréurerli la contrafeta celada, que portava lligada ab unas cintas verdas y era menester tallarlas, per no poderse desfer los nusos; mes éll no ho volgué consentir en cap manera; y aixís se quedá tota aquella nit ab la celada posada qu'era fer la mes graciosa y estranya figura que's pogués pensar: y al desarmarlo (com éll s'imaginaba qu'aquellas trastejadas que 'l desarmaban eran algunas principals senyoras y damas d'aquell castell) las digué ab molt donaire: