L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol VII
DE LA SEGONA SORTIDA DE NOSTRE BON CAVALLER D. QUIXOT DE LA MANCHA.
Estant en aixó comensá D. Quixot á cridar dihent: aquí, aquí, valerosos cavallers, aquí es menester manifestar la forsa de vostres esforsats brassos, puix los cortesans portan lo millor del torneig. Pera acudir á semblant fresa y bullici no 's passá avant l' escrutini dels demés llibres que quedavan, y aixís se creu qu' anaren al foch sens esser coneguts ni escoltats La Carolea y Lleó d' Espanya, ab los fets del emperador, escrits per D. Lluis d' Avila, puix sens dupte se trobavan entre los que quedavan, y tal vegada si lo rector los veigés no haurian passat per tan rigurosa sentencia. Quan s' atanssaren á D. Quixot ja éll habia saltat del llit, y seguia ab sos crits y desatinos pegant cops d'espasa á tots costats, y trobantse despert com si may hagués dormit. Abrassáranse ab éll y á la forsa 'l tornaren al llit, y aixis que s' hagué sossegat un poch, girantse á parlar ab lo rector li digué: per cert, senyor arquebisbe Turpi n' es gran descrédit pels que nos anomenem dotze Pars permetrer tan sens mes ni mes la victoria d' aquest torneitj als cavallers cortesans, habent guanyat nosaltres los aventurers lo premi en los tres dias antecedents. Calli vostra mercé senyor compare, digué lo rector, puix Deu será servit que la sort se mudia, y que lo que avuy se pert se guanye demá; y cuidi vostra mercé de sa salut per ara, puix me sembla que deu trobarse cansat ab excés, si ja no es que está mal ferit. Ferit no, digué D. Quixot, pero cruixit y molt macat no hi ha dubte, perqué aquell bort de D. Roldá m'ha molt á garratadas ab lo tronch d' una alzina, y tot per enveija, puix veu que jo sol só lo contrapés de sas valentías; mes no m' anomenaria jo Reinald de Montalvá si en aixecantme d' aquest llit no m' ho pagués sens que li valguen ni mica tots sos encantaments, y per ara portinme algun bocí puix jo sé qu' es lo que mes me fará al cas, y quedis lo del venjarme á mon cárrech. Férentho aixis, donárentli un poch de menjar y quedás altre vegada adormit y ells admirats de sa bojería. Aquella nit cremá y abrusá la mestresa tots quants llibres hi habia en lo corral y en tota la casa, y tals d' ells degueren cremar, que meresquessen be guardarse dintre perpetuals arxius; peró no ho permeté sa mala sort y la pressa del escudrinyador, y aixis se cumplí l' adagi ab élls de que pagan á las vegadas justs per pecadors. Un dels remeys que 'l rector y lo barber donaren entretant pera la malaltía de son amich, fou que li tapiessen la cambra dels llibres, pera que quan s' alsés no 'ls trovés (tal vegada treyent la causa pararía lo efecte), y que diguessen qu' un encantador se 'ls habia portat y la cambra y tot, y aixis fou fet ab molta llestesa. D' allí á dos dias 's llevá D. Quixot, y lo primer que feu fou anar á veurer sos llibres, y com no trobava la cambra ahont l' habia deixada l' anava d' una part á l' altre cercant. Arribava ahont avans hi habia la porta y tantejaba ab las mans, y girava y pergirava los ulls per tot l' entorn sens dir paraula; pero passat un bon espay preguntá á sa mestressa cap á quina part se trobava la cambra de sos llibres. La mestressa que ja estava ben imposada de lo qu' habia de respondrer li digué: ¿quina cambra ó quin res cerca vostra mercé? Ja no hi ha cambra ni llibres en aquesta casa, perque tot s' ho portá lo mateix diable. No era diable, replicá la nevoda, sino un encantador que vingué sobre d' un nuvol una nit després d' aquell dia en que vostra mercé s'en aná d' aquí, y desmontant de damunt d' una serp ahont anava cavaller, entrá en la cambra y no sé lo que 's feu dintre, fins que passá una estona, sortí volant pel terrat y deixá la casa plena de fum; y quan determinarem mirar lo que deixava fet no veigerem cap llibre ni la cambra, sols nos recorda molt bé á mi que al anarsen aquell mal vell digué ab grans crits, que por enemistat secreta que tenia á l' amo d'aquells llibres y cambra deixava fet en la casa lo dany que després se veuria, y digué també que s' anomenava lo sabi Mugaton. Freston diria, li digué D. Quixot. No sé, respongué la nevoda si s'anomenava Freston ó Friton, sols sé qu' acavá ab ton son nom. Aixís es, digué D. Quixot, qu' aqueix es un savi encantador gran enemich meu, qui 'm té quimera per-qué sab per sas arts y lletras que tinch de venir, caminant lo temps, á combatrer en singular batalla ab un cavaller á qui éll afavoreix, y 'l tinch de vencer sens qu'ell ho pugue destorbar, y per aixó procura donarme tots los pesars que pot: y li prometo jo que mal podrá contradir ni evitar lo que pel cel está ja ordenat. ¿Qui 's dubta d' aixó? digué la nevoda ¿pero qui 'l fá ficar á vostra mercé, senyor oncle, ab aquestas pendencias? ¿no será millor estarse pacífich dintre sa casa, y no anarsen pel mon á cercar pa de sobreblat sens considerar que molts van per llana y tornan esquilats? ¡Oh nevoda meva! respongué D. Quixot, y quant malament ho entens; avans que á mí m' esquilen tindré peladas y tretas las barbas á quants pensian solament tocarme ni la punta d'un cabell. No volgueren las dos replicarli mes, perqué veigeren que se li encenian las sanchs. Es lo cert qu' ell passá quinze dias en sa casa molt sossegat y sens donar senyals de voler secundar sos primers desatinos, y en tals dias sostingué graciossims quentos ab sons dos compares lo rector y lo barber sobre qu' éll deya que la cosa de que mes necessitat tenia lo mon era de cavallers aventurers y de que 's ressucités la cavallería aventurera. Lo rector algunas vegadas li contradeya y altresí li seguia la veta, puix si no guardava aquest artifici no hi habia manera d' entendres ab éll. En aquests mateixos dias voltejá D. Quixot á un pagés vehí seu, home de bé (si es qu' aques títol 's pot donar al que es pobre), pero de molt poca sal á la mollera. En resolució tan li digué, tan li persuadí y prometé, que 'l pobre vilá 's determiná á sortir ab ell y servirli d' escuder. Déyeli entre altres cosas D. Quixot que 's disposés d' anar ab éll de bona gana, perque tal vegada li podria succehir que guanyés ab un no rés alguna ínsula, y 'l deixés á n' ell per gobernador. Ab aquestas promesas y altres tals Sanxo Pança[1] (qu'aixís s' anomenava lo pagés) deixá sa muller y fills y assentá per escuder de son vehí. Doná tot seguit D. Quixot ordre pera cercar diners; y venent una cosa y empenyantne una altra y malbaratantlas totas, recollí una cantitat enrahonada. Acomodás aixis mateix d' una rodella que li manllevá un amich seu, y arreglant sa trencada celada lo millor que pugué, avisá á son escuder Sanxo lo dia y l' hora que pensava posarse en camí pera qu' ell s' acomodés de lo que veigés que mes necessitava: y sobre tot li encarregá que portés unas alforjas. Ell digué que si ho faría, y que aixi mateix pensava portar un ase que tenia molt bó, perque éll no estava fet á caminar molt á peu. A lo del ase hi repará un poch D. Quixot imaginant si li recordava si algun cavaller aventurer habia portat escuder cavaller burricalment; peró may ni vingué cap á la memoria; mes ab tot y aixó determiná que 'l portés ab propósit empero d' acomodarlo de mes honrada cavalcadura habenthi ocasió pera aixó, prenent lo cavall al primer descortés cavaller que topés. Provehís de camisas y de las demés cosas qu' éll pugué, segons lo consell que l'hostaler li habia dat. Y tot fet y acabat, sens despedirse Panza de sons fills y muller ni D. Quixot de la mestressa y nevoda, una nit se sortiren del poble sens que ningú los veigés, y en ella caminaren tan que al apuntar lo dia tingueren per segurs de que no 'ls trobarían encara que 'ls busquessen. Anava Sanxo Pança sobre son ase com un verdader patriarca, ab sas alforjas y sa bota, y ab molt desitj de veurers ja gobernador de l' ínsula que son amo li havia promés. Casualment prengué D. Quixot la mateixa ruta y camí que habia seguit en son primer viatje que fou per lo Camp de Montiel, camp per ahont caminava ara ab menos pesar que lo volta passada, perqué per rahó d' esser l' hora de l' aubada y ferirlos de través los raigs del sol no 'ls fatigavan. Digué en aixó Sancho Pança á son amo: miri vostra mercé, senyor cavaller aventurer, que no se li olvidi lo que de l' ínsula me té promés, puix jo sabré gobernarla per gran que sia. A lo que li respongué D. Quixot: has de saber, amich Sanxo Pança, que fuu costum molt usada dels cavallers aventurers antichs fer gobernadors á sos escuders de las ínsulas ó regnes que guanyavan, y jo tinch determinat de que per mí no 's perdia tan agrahida costum, avans penso aventatjarme en ella, perque élls alguans vegadas, y segurament las més, esperavan á que sos escuders fossen vells, y ja després de cansats de servir y de soportar dias dolents y nits pitjors, los davan algun títol de comte, ó per lo menos de marqués d' algun vall ó provincia de poch mes ó menos; peró si tú vius y jo visch, be podria ser qu' avans de sis dias guanyés jo tal regne, que tingués altre a éll adherents y que vingués de motllo pera coronarte rey d' un d' ells. Y no ho tingues pas per molt, que cosas y cassos succeheixen als tals cavallers per modos tan may vistos ni pensats, que ab facilitat te podria donar encara mes de lo que 't prometo. D'aqueixa manera, respongué Sanxo Panza, si jo fos rey per algun miracle de los que vostra mercé diu, per lo menos Juana Gutierrez ma muller vindria á esser reyna y mos fills infants. ¿Donchs qui ho dupta? respongué D. Quixot. Jo ho dupto, replicá Sanxo Pança, perque crech qu' encara que Deu plogués regnes sobre la terra, cap assentaria bé sobre lo cap de Mari Gutierrez. Sapia, senyor, que no val dos maravedís pera reyna; comtesa li caurá millor, y encara Deu y ajud. Encomanau á Deu, Sanxo, respongué D. Quixot, qu' éll li dará lo que mes li convinga; empero no apoques ton esperit de tal manera que 't vingues á contentar ab menos que esser adelantat. No ho faré, senyor meu, respongué Sanxo, y mes tenint tan principal amo en vostra mercé, qui 'm sabrá donar tot alló que m'estigué bé y jo pugue portar.
- ↑ Sancho Panza ó Pança—Se conserva aquest nom patronímich ó apelatiu en lloch de posarhi la equivalencia Panxa, per rahó de no innovar en lo sistema adoptat respecte als noms patronimichs, geográfichs, etc.