L'origen de la família, la propietat i l'estat/La família

De Viquitexts


Morgan, qui passa gran part de la seua vida entre els iroquesos encara establerts a l'estat de Nova York i fou adoptat per una de les llurs tribus (la dels seneques), hi trobà en vigència un sistema de parentiu que es contradeia amb les llurs relacions familiars reals. Entre ells hi dominava la menta de monogàmia fàcilment soluble per totes dues parts que Morgan anomena «família de parella». La descendència d'una parella així era per tant evident i coneguda per tot el món; no podia haver-hi cap dubte sobre les persones a qui denominar pare, mare, fill, filla, germà, germana. Però l'ús real d'aquestes expressions ho contradiu. L'iroquès no tan sols denomina fills als seus propis, sinó també als dels seus germans, i ells li diuen pare. Dels fills de la seua germana, per contra, en diu els seus nebots i nebodes, i ells el llur oncle. Inversament la iroquesa denomina als seus propis fills i als de les seues germanes fills i filles, i aquests li diuen mare. Els fills del seu germà, per contra, els denomina els seus nebots i nebodes, i ella n'és la tia. Igualment els fills de germanes es diuen entre ells germans i germanes, igual que els fills de germanes. Els fills d'una dona i del seu germà per contra es diuen cosins i cosines. I no són noms merament buits, sinó expressions de conceptes realment vigents de proximitat i allunyament, d'igualtat i desigualtat en les relacions de consaguinitat; i aquests conceptes són el fonament d'un sistema de parentiu perfectament elaborat, capaç d'expressar centenars de relacions diferents de parentiu d'un únic individu. Encara més. Aquest sistema no tan sols és en plena vigència entre tots els indians americans (fins ara no se n'ha trobat cap excepció), sinó que també hi és, gairebé inalterat, entre els primers pobladors d'Índia, entre les tribus dravídiques de Dècan i les tribus gaurs de l'Indostan. Les expressions de parentiu dels tàmils del sud d'Índia i dels iroquesos seneques de l'estat de Nova York concorden encara en més de dues-centes relacions de parentiu diferents. I també entre aquestes tribus indianes, com entre tots els indians americans, les relacions de parentiu derivades de la forma familiar vigent es contradiuen amb el sistema de parentiu.

Com s'explica doncs això? Amb el paper decisiu que té el parentiu entre tots els pobles salvatges i bàrbars en l'ordre social no es pot descartar amb simples paraules la importància d'aquest sistema tan difós. Un sistema vàlid a tota Amèrica, que subsisteix també encara a Àsia entre pobles de races completament diferents, i del qual s'hi troben un munt de formes més o menys modificades per tot Àfrica i Austràlia, un sistema així cal explicar-lo històricament, no amb paraules, com provà de fer per exemple McLennan. Les denominacions de pare, fill, germà, germana no són simples títols honorífics, sinó que determinen tot un seguit d'obligacions mútues, molt serioses, el conjunt de les quals forma una part essencual de l'organització social d'aquests pobles. I ací s'hi troba l'explicació. A les illes Sandwich (Hawaii) hi havia encara en la primera meitat d'aquest segle una forma de família que contenia aquests mateixos pares i mares, germans i germanes, fills i filles, oncles i ties, nebots i nebodes, que contempla el sistema de parentiu americà-paleoindià. Però, ves per on! El sistema de parentiu que era vigent a Hawaii tampoc no es corresponia de fet a la forma familiar present. És a dir que tots els fills de germans són, sense excepció, germans i germanes, i són tinguts per fills comuns, no tan sols de la llur mare i de les germanes, o del llur pare i dels germanes, sinó de tots els germans dels progenitors sense excepció. Si per tant el sistema de parentiu americà suposa una foma de família més primitiva que ja no hi és a Amèrica, però que encara trobam a Hawaii, d'altra banda el sistema hawaià ens remet a una forma de família encara més primitiva que certament no podem comprovar enlloc més, però que ha d'haver existir, perquè si no, no hauria pogut sorgir el sistema de parentiu que li correspon.

«La família», diu Morgan, «és l'element actiu; no és mai estacionària, sinó que avança des d'una forma forma inferior a una de superior, en la mesura que la societat es desenvolupa d'un estadi inferior a un de superior. Els sistemes de parentiu, contràriament, són passius; únicament després de grans intervals registren els progressos que ha fet la família en el decurs del temps, i únicament viuen canvis radicals quan la família ha canviat radicalment».

«I», hi afegeix Marx, «el mateix passa amb els sistemes polítiques, jurídics, religiosos, filosòfics». Mentre la família sobreviu, el sistema de parentiu s'anquilosa, i mentre subsisteix rutinàriament, encotilla la família. Amb la mateixa seguretat, però, amb la qual Cuvier en deduïa de l'esquelet d'un animal trobat a París que pertanyia a un marsupial, i que en un temps passats hi hagué marsupials ara ja extingits, amb aquella mateixa seguretat podem concloure d'un sistema de parentiu heretat històricament que en un temps hi havia la forma familiar corresponent ja extingida.

Els sistemes de parentiu i les formes familiars ara esmentades es diferencien de les ara dominants pel fet que cada fill tenia més d'un pare i una mare. Dins el sistema de parentiu americà, que es correspon a la família hawaiana, un germà i una germana no poden ésser el pare i la mare de la mateixa criatura; el sistema de parentiu hawaià, però, pressuposa una família on, al contrari, això era la regla. Entram ací en una sèrie de formes familiars que es contradiuen directament amb les habituals fins ara, acceptades com les úniques vàlides. La concepció tradicional tan sols contempla la monogàmia, al costa de la poligínia d'un home, i en tot cas encara la poliàndria d'una dona, tot passant per alt com es correspon a un filisteu moralitzador que la pràctica passa tàcitament i sense escrúpols per damunt de les barreres bastides per la societat oficial. L'estudi de la prehistòricament, contràriament, ens du a una situació on els homes viuen en poligínia i les llurs dones alhora en poliàndria i on els fills comuns són per tant considerats fills de tots plegats; situació que al seu propi torn passà també per un munt de canvis fins dissoldre's finalment en la monogàmia. Aquests canvis són d'una mena que fa que el cercle que comprèn el vincle matrimonial comú i que originàriament era molt ampli s'estrenye com més va més fins a deixar-ne tan sols la parella individual, que ara hi domina.

Així Morgan, en construir d'aquesta forma la història de la família cap endarrera, arriba tot compartint l'opinió de la majoria dels seus col·legues, a un estat originari on domina un bescanvi sexual il·limitat dins cada tribu, de forma que cada dona pertanyia en la mateixa mesura a qualsevol home i cada home a qualsevol dona.[Variant textual 1] D'una situació originària així se'n parla des del segle passat, però únicament d'una forma general; primer Bachofen, i aquest és un dels seus mèrits més grans, s'ho pren seriosament i en cerca vestigis en les tradicions històriques i religioses. Ara sabem que aquests vestigis que descobrí no duen en absolut a cap estadi social de relacions sexuals desordenades, sinó a una forma força posterior, el matrimoni grupal. Aquell estadi històric primitiu, en cas que haja existit realment, pertany a una època tan remota que difícilment podem esperar trobar proves directes de la seua existència en fossils socials. El mèrit de Bachofen consisteix precisament en haver posat aquesta qüestió en el primer pla de les recerques.[1]

Darrerament s'ha posat de moda negar aquesta etapa inicial de la vida sexual humana. Hom vol estalviar aquest «oprobi» a la humanitat. I hom addueix, a més de la manca de proves directes, especialment l'exemple de la resta del món animal; d'això Letourneau («L'evolution du mariage et de la famille», 1888) n'ha recollit nombrosos fets, segons els quals també ací el bescanvi sexual desordenat seria propi d'un estadi inferior. De tots aquests fets, però, jo tan sols en puc concloure que no demostren absolutament res quant a l'home i les seues condicions primitives de vida. Els aparellaments de llarga durada entre els vertebrats s'expliquen bàsicament per causes fisiològiques, com ara entre els ocells per la necessitat d'ajudar la femella durant el període d'incubació; els exemples de monogàmia fidel entre els ocells no demostren res quant als homes, precisament perquè aquests no provenen dels ocells. I si la monogàmia estricta és el cim de tota virtut, s'endu la palma la tènia, que en cadascuna de les seues 50-200 proglòtides o segments corporals s'hi troba un aparell sexual masculí i femení complet i passa tota la vida copulant amb si mateix en cadascú d'aquests segments. Si ens limitam, però, als mamífers, hi trobam totes les formes de vida sexual, promiscuïtat, formes d'aparellament grupal, poligínia, monogàmia; tan sols hi manca la poliàndria, que únicament poden assumir els humans. Fins i tot els nostres parents més propers, els quadrumans, ens ofereixen totes les diversitats possibles d'agrupament entre mascles i femelles; i si traçam fronteres encara més restringides i consideram únicament les quatre espècies de simis antropomorfs, Letourneau tan sols ens sap dir que ara són monògams, ara polígams, mentre Saussure sosté a Giraud-Teulon, que són monògams. Tampoc les darreres afirmacions de Westermarck («The History of Human Marriage», London 1891) quant a la monogàmia dels simis antropomorfs arriben a fornir cap prova ni de llarg. En resum que les referències són d'una mena que l'honest Letourneau admet que:

«D'altra banda no hi ha entre els mamífers cap relació estreta entre el grau de desenvolupament intel·lectual i la forma de bescanvi sexual».

I Espinàs («Des sociétés animales», 1877) diu obertament:

«L'horda és el grup social més elevat que podem observar entre els animals. Es composa, segons sembla, de famílies, però des del prinicipi família i horda es contradiuen, es desenvolupen en relació inversa».

Com hem vist abans, no en sabem res del cert dels grups familiars i d'altres grups socials dels simis antropomorfs; les dades es contradiuen directament. No és res estrany. Per contradictòries, per mancades de proves i exàmens crítics que siguen les dades que tenim de les tribus humanes salvatges; les societats simianes són encara més difícils d'observar que les humanes. Fins al moment, doncs, hem de refusar les conclusions tretes de dades absolutament insegures com aquestes.

Per contra la frase citada d'Espinàs ens ofereix un millor punt de partida. Horda i família entre els animals superiors no són del tot recíprocs, sinó antagònics. Espinàs exposa magníficament com la gelosia dels mascles en l'època de zel relaxa o disol temporalment l'horda social.

«On la família és ben tancada, s'hi formen hordes únicament en rares excepcions. Per contra, on domina la promiscuïtat o la poligàmia, hi apareix l'horda gairebé tota sola... Per tal que es puga formar una horda, cal que els lligams familiars s'hagen relaxat i l'individu torne a ésser lliure. D'ací que entre els ocells trobam tan poques hordes organitzades... Entre els mamífers, en canvi, trobam societats més o menys organitzades, en la mesura que l'individu no és absorbit per la família... El sentiment col·lectiu de l'horda no pot tindre, doncs, en el seu origen, cap enemic pitjor que el sentiment col·lectiu de la família, i tan sols pot aparèixer en haver donat cabuda a famílies que han patit una transformació profunda, la qual cosa no exclou que aquestes famílies, precisament així, trobassen més tard la possibilitat de reconstruir-se en circumstàncies infinitament més favorables». (Espinàs, l.c., citat per Giraud-Teulon, «Origines du mariage et de la famille», 1884, p. 518-520.)

Ací s'hi demostra que les societats animals tenen un cert interès quant a treure conclusions pel que fa a les humanes, però únicament en sentit negatiu. D'acord amb ço que sabem en l'actualitat, el vertebrat superior tan sols coneix dues formes familiars: poligínia o aparellament monogàmic; en tots dos casos tan sols es permet un mascle, tan sols un marit. La gelosia del mascle, alhora lligam i barrera de la família, du la família animal a l'antagonisme amb l'horda; l'horda, la forma social superior, esdevé ara impossible, adés es relaxa o es disol durant l'època de zel, i en el millor dels casos la seua evolució és frenada per la gelosia dels macles. Amb això n'hi ha prou per a provar que la família animal i la societat humana primitiva són coses incompatibles; que l'home primitiu, que maldava per sortir de l'animalitat, no coneixia cap mena de família o, si més no, una que no es donàs entre els animals. Un animal tan indefens com l'home en formació podia reeixir en poc nombre fins i tot en l'aïllament, la forma social superior del qual és la parella, que Westermarck, basant-se en reports de caçadors, atribueix a goril·les i ximpanzès. Per tal de desenvolupar-se més enllà de l'animalitat, i assolir el progrés més gran que ha contemplat la natura, hi calia un altre element: la substitució la manca de capacitat de defensa de l'individu mitjançant la unitat de forces i d'acció de l'horda. Amb les condicions en les quals viuen ara els simis antropomorfs, seria inexplicable la transició a la humanitat; aquests simis fan més aviat la impressió d'ésser línies colaterals desviades, que caminen cap a l'extinció progressiva i que en tot cas es troben en plena decadència. Amb tot plegat n'hi ha prou per refusar qualsevol paral·lelisme de les llurs formes familiars i la dels homes primitius. La tolerància mútua dels mascles adults, l'emancipació de la gelosia, eren però la primera condició per la formació d'aquests grups més grans i duradors, en mig dels quals es podia realitzar la humanització de la bèstia. I de fet, què trobam com a forma més antiga i primigènia de la família, que la història pot demostrar de forma incontestable i que encara avui podem estudiar ací i allà? El matrimoni grupal, la forma amb la qual grups sencers d'homes i grups sencers de dones es posseeixen mútuament i que deixa molt poc espai a la gelosia. I a més trobam en un estadi de desenvolupament posterior trobam la forma excepcional de la poliàndria, que encara topa més amb tot sentiment de gelosia i que per això és desconeguda entre les bèsties. Però com que les formes descrites de matrimoni grupal s'acompanyen de condicions tan peculiarment complicades que indiquen per força formes anteriors més simples de relacions sexuals i, en darrera instància a un període de bescanvis promiscus en la transició de la bestialitat a la humanitat, les referències als aparellaments animals ens porten de nou al punt d'on havíem d'haver partit d'una vegada per totes.

Què vol dir això: bescanvi sexual promiscu? Que no valien les barreres prohibitives vàlides ara o en altre temps. Ja hem vist caura la barrera de la gelosia. Si una cosa és segura és que la gelosia és un sentiment desenvolupat relativament tard. El mateix podia dir-se de la idea de l'incest. No tan sols eren germà i germana originalment home i dona, sinó que encara avui es permet en molts pobles el bescanvi sexuals entre pares i fills. Bancroft («The Native Races of the Pacific States of North America», 1875, vol. I) el testimonia en els kaviats de l'estret de Behring, en el kadiaks d'Alaska, en els tinnehs de l'interior de la Nord-amèrica britànica; Letourneau ha aplegat reports dels mateixos fets entre els indians chippeway, els cucús de Xile, els caribes, els karens de l'Índia Ulterior; per no dir les referències dels grecs i romans antics sobre parts, perses, escites, huns, etc. Abans de descobrir l'incest (perquè és una troballa, i una d'altament valuosa), els bescanvis sexuals entre pares i fills no podien ésser més repulsius que els d'entre altres persones de diferents generacions, com els que hi ha encara avui mateix en els països més filisteus sense provocar gaire indignació; fins i tot velles «donzelles» per damunt de seixanta anys es casen de vegades si són prou riques amb homes joves d'uns trenta anys. Si llevam, però, a les formes primitives familiars que coneixem les idees d'incest que s'hi associen—idees que són totalment diferents de les nostres i que sovint les contradiuen del tot—, arribem a una forma de bescanvis sexuals que tan sols es poden qualificar de promiscues. Promiscues en la mesura que no hi poden haver encara les limitacions marcades més tard pel costum. D'això no se segueix necessàriament de cap manera, però, un embolic desenfrenat en la pràctica quotidiana. No s'exclouen de cap manera els aparellaments monògams temporals, que són ara la majoria fins en els matrimonis grupals. I si el darrer a negar aquest estadi primitiu, Westermarck, dóna el nom de matrimoni a qualsevol situació on ambdós sexes romanen aparellats fins al naixement de la progènie, cal dir que aquesta mena de matrimoni es podria donar molt bé en les condicions en els bescanvis promiscus, sense contradir en res aquesta promiscuïtat, és a dir l'absència de barreres en els bescanvis sexuals marcades pel costum. Westermack, és clar, parteix de la concepció segons la qual

«La promiscuïtat implica la repressió de les inclinacions individuals», de forma que «la prostitució n'és la forma per excel·lència».

A mi em sembla més aviat impossible d'entendre les condicions primitives mentre hom les mire amb ulls de bordell. Tornarem a aquest punt pel matrimoni grupal,

Segons Morgan aquest estadi primitiu de bescanvi promiscu es desenvolupà probablement molt aviat:

1. La família consanguínia, el primer estadi de la família. Ací els grups matrimonials es divideixen en generacions: tots els avis i àvies són dins els límits de la família homes i dones entre ells, i el mateix passa amb els fills, els pares i mares, com en els fills d'aquests que formen un tercer cercle d'esposos comuns, i en els llurs fills, els besnéts dels primers, un quart. En aquesta forma de família per tant tan sols els avantpassats i els descendents, pares i fills, són exclosos entre si tants dels drets com els deures (per dir-ho així) del matrimoni. Germans i germanes, cossins i cossines de primer, segon i de graus més allunyats, són tots germans i germanes entre ells i per això mateix homes i dones entre ells. La relació entre el germà i la germana inclou per si sola en aquesta etapa la pràctica de relacions sexuals mútues. [2] La imatge típica d'una d'aquestes famílies seria la descendència d'una parella, on els descendents de cada grau són, a llur torn, germans i germanes entre si, i precisament per això, homes i dones entre si.

La família consanguínia s'ha extingit. Fins i tot els pobles més rudes dels qui parla la història no en donen cap exemple demostrable. Ara, que deuen haver existit ens ho obliga a creure el sistema de parentiu hawaià, vigent encara a tota Polinèsia, que expressa graus de consanguinitat de la mena que únicament poden sorgir amb aquesta forma de família, com també ens ho fa creure tot el desenvolupament posterior de la família que fa necessària aquesta forma com a etapa prèvia.

2. La família punalua. Si el primer avenç de l'organització consistí a excloure pares i fills de les relacions sexuals mútues, el segon ho fou l'exclusió entre germanes i germans. Aquest avenç fou, degut a la més gran igualtat d'edats entre els implicats, infinitament més important, però també més difícil que el primer. Es donà de mica en mica, començant probablement [Variant textual 2] amb l'exclusió de les relacions sexuals entre els germans carnals (és a dir de part de mare), de primer en casos excepcionals, per després convertir-se en regla progressivament (a Hawaii encara hi havia excepcions en aquest segle) i acabant amb la prohibició del matrimoni fins i tot entre germans col·laterals, és a dir d'acord amb la nostra denominació de fills, néts i besnéts de germans; que constitueix segons Morgan,

«una il·lustració excel·lent de com funciona el principi de selecció natural».

No hi ha cap dubte que les tribus on la reproducció fou limitada per aquest avenç, degueren evolucionar més ràpidament i plena que aquelles on el matrimoni entre germans romania com a regla i manament. I en quina mesura s'evidencià l'obra d'aquest avenç ho demostra la institució de la gens, que en fou filla directa, va més enllà de l'objectiu inicial, posa els fonaments de l'ordre social de la majoria, si no és de tots, els pobles bàrbars de la Terra, i del qual passam directament a la civilització a Grècia i Roma.

Cada família primitiva s'havia de fragmentar en un parell de generacions. El sistema comunista primigeni d'economia domèstica, que domina sense excepció fins a la meitat de la barbàrie, condicionava la grandària màxima de la comunitat familiar, variable segons les circumstàncies, però força determinada en cada lloc. Tan bon punt aparegué la concepció de la inconveniència de les relacions sexuals entre els fills d'una mare, això per força es va haver de ser sentir en aquestes divions de comunitats familiars antigues i en la creació d'altres de noves (que d'altra banda no coincidien necessàriament amb el grup familiar). Un o diversos grups de germans esdevenien el nucli d'una, i llurs germans carnals el nucli d'una altra. Així o d'una forma semblant sorgí de la família consanguínia la forma de família que Morgan anomena punalua. D'acord amb els costums hawaians una sèrie de germanes, carnals o més allunyades (és a dir cosines de primer, segon o d'un grau més allunyat), eren les dones comunes dels llurs homes comuns, dels quals n'excloïen els llurs germans; aquests homes ja no es deien entre ells germans, ja que no els calia ser-ho, sinó punalua, és a dir company íntim, associé per dir-ho així. Alhora una sèrie de germans carnals o més allunyats tenien en matrimoni comú un seguit de dones, mai germanes llurs, i aquestes dones es deien entre elles punalua. Aquesta és la configuració clàssica d'una formació familiar que més tard patí una sèrie de variacions i que tenia com a característica més essencial: la comunitat mútua d'homes i dones dins un cercle familiar determinat, del qual, però, s'excloïen els germans de les dones, primer els carnals, després els més llunyans, i inversament també les germanes dels homes.

Aquesta forma familiar ens presenta amb tota genuïnitat els graus de parentius que expressa també el sistema americà. Els fills de les germanes de la meua mare són també fills d'ella, alhora que els fills dels germans del meu pare són també fills d'ell, i tots són els meus germans; però els fills dels germans de la meua mare són ara els seus nebots i nebodes, els fills de les germanes del meu pare són els seus nebots i nebodes, i tots són els meus cosins i cosines. Perquè així com els homes de les germanes de la meua mare són encara els homes d'ella, i alhora les dones dels germans del meu pare són també encara les seues dones—de dret, si bé no sempre de fet—, la prohibició social de les relacions sexuals entre germans ha dividit en dues classes els fills de germans, considerats fins aleshores com a germans sense diferències: els uns romanen com abans germans i germanes (allunyats) entre si, els altres, els fills d'una banda del germà, de l'altra de la germana, joa poden ésser germans, ja no poden tindre progenitors comuns, ni el pare ni la mare ni tots dos, i per això es fa necessària la classe dels nebots i nebodes, cosins i cosines, que no hagués tingut sentit en l'ordre familiar anterior. El sistema de parentiu americà, que apareix simplement absurd en tota forma de família que recolze d'una forma o altra en la monogàmia, s'explica racionalment i troba el seu fonament natural en la família punalua fins els detalls més íntims. En la mesura que s'estengué aquest sistema de parentiu, hi hagué d'existir si més no la família punalua o una forma semblant [Variant textual 3].

Aquesta forma de família, demostrada com a realment existent a Hawaii, ens hauria arribat probablement de tota Polinèsia, si els pietosos missioners, com abans els monjos espanyols a Amèrica, haguessin sigut capaós de veure en aquestes relacions anticristianes quelcom més que una simple «atrocitat»[3]. Quan Cèsar ens dius dels bretons, que aleshores es trobaren en l'estadi intermedi de la barbàrie, que «tenen les llurs dones en comú cada deu o dotze, i amb tot són sovint germans amb germans i pares amb fills»—ço que ens ho aclareix millor és el matrimoni grupal [Variant textual 4]. Les mares bàrbares no tenen deu o dotze fills prou grans per mantindre dones comunes, però el sistema de parentiu americà, que es correspon a la família punalua, proporciona un munt de germans, ja que tots els cosins propers i allunyats d'un home són germans seus. Això de «pares amb fills» podria ésser una concepció falsa de Cèsar; que pare i fill, o mare i filla es trobassen en el mateix grup matrimonial no s'exclou en absolut d'aquest sistema, però sí pare i filla, o mare i fill. Igualment aquesta o una altra forma semblant de matrimoni grupal [Variant textual 5] forneix també l'explicació més senzilla de les relacions d'Heròdot i d'altres escriptors antics sobre la comunitat de dones entre els pobles salvatges i bàrbars. Això també valdria per ço que Watson i Kaye («The People of India») relaten dels tikurs d'Audh (al nord del Ganges):

«Viuen plegats» (és a dir, sexualment) «gairebé sense distincions en grans comunitats, i si dos individus es consideren casats entre ells, és tan sols un lligam nominal».

Directament de la família punalua prové en la immensa majoria de casos la institució de la gens. Amb tot, el sistema de classes australià també presenta un punt de partida; els australians tenen gentes, però no encara de cap família punalua, sinó d'una forma més ruda de matrimoni grupal[Variant textual 6].

En totes les formes de matrimoni grupal és incert quin és el pare d'una criatura, però és cert quina és la seua mare. Si bé també anomena fills seus tots els fills de la família comunal i hi té obligacions maternals, sap distingir però els seus fills carnals entre els altres. És ben clar, doncs, que on hi ha matrimoni grupal, el llinatge únicament es pot establir per la banda materna, i per tant únicament es reconeix la línia femenina. Aquest és de fet el cas entre tots els pobles salvatges i els que es troben en l'estadi inferior de la barbàrie; i haver-ho descobert en primer lloc, és el segon gran mèrit de Bachofen. D'aquest reconeixement exclusiu del llinatge per part de mare i de les relacions d'herència que n'han resultat amb el temps, en diu dret matern; conservaré aquest nom per raons de brevetat. Però és equívoc, perquè en aquest estadi social no hi ha lloc encara pel dret en el sentit jurídic.

Prenguem ara de la família punalua un dels dos grups predominants, és a dir el de la sèrie de germanes carnals i allunyades (és a dir, descendents de germanes carnals en primer, segon o en un grau més allunyat), juntament amb els llurs fills i els llurs germans carnals i allunyats per la banda materna (que segons la nostra hipòtesi no són els llurs homes), de forma que obtenim així el cercle de persones que més endavant apareixeran com a membres d'una gens en la forma primitiva d'aquesta institució. Tots tenen una mare ancestral comuna, en virtut del llinatge de la qual les seues descendents per línia femenina formen generacions de germanes. Els homes d'aquestes germanes, però, ja no poden ésser els llurs germans, de forma que no descendeixen d'aquesta mare ancestral i no pertanyen al grup de consanguinitat, la futura gens; llurs fills però sí que pertanyen a aquest grup, ja que l'única descendència decisiva és la de la banda materna, que és l'única certa. En la mesura que la prohibició de les relacions sexuals entre tots els germans, inclosos els parents col·laterals per la banda materna, el grup esmentat es transforma també en gens, és a dir es constitueix en un cercle tancat de consanguinitat per línia femenina, que no poden aparellar-se entre ells, i d'ara endavant es consolidarà com més va més mitjançant institucions comunes de caire social i religiós i se separarà de la resta de les altres gentes de la mateixa tribu. D'això en parlarem més endavant. Si consideram, però, que la gens es desenvolupa a partir de la família punalua, no sols necessàriament, sinó àdhuc de forma clara i evident, aleshores caldrà suposar gairebé segura l'existència d'aquesta forma de família en un altre època en tots els pobles on hom pot observar institucions gentilícies, és a dir en gairebé tots els pobles bàrbars i cultes. [Variant textual 7]

Quan Morgan escrigué el seu llibre, els nostres coneixements del matrimoni grupal eren encara força limitats. Hom coneixia en certa forma els matrimonis grupals dels australians organitzats en classes, i a més Morgan havia ja publicat el 1871 totes les dades disponibles sobre la família punalua hawaiana. La família punalua fornia d'una banda l'explicació completa del sistema de parentiu que dominava entre els indians americans, que havia sigut el punt de partida per Morgan de totes les seues recerques; constituïa d'altra banda el perfecte punt de partida per deduir la gens de dret matern; representava finalment un estadi de desenvolupament superior respecte al de les classes australianes. Es comprensible per tant que Morgan la concebés com un estadi de desenvolupament necessàriament anterior al matrimoni de parella i li atribuís una difusió general en temps primitius. Hem conegut d'ençà una sèrie d'altres formes de matrimonis grupals i ara sabem que, en aquest punt, Morgan anà massa lluny. Però Morgan tingué igualment la sort en la seua família punalua de topar amb la forma més elevada i clàssica de matrimoni grupal, aquella forma a partir de la qual s'explica més senzillament el pas a una forma superior.

L'enriquiment essencial dels nostres coneixements del matrimoni grupal l'agraïm al missioner anglès Lorimer Fison, que estudià durant anys aquesta forma de família en el seu terreny clàssic, Austràlia. L'estadi inferior de desenvolupament el trobà entre els negres australians del mont Gambier al sud d'Austràlia. Ací tota la tribu es divideix en dos grans classes, kroki i kumite. Les relacions sexuals dins de cadascuna d'aquestes classes són fortament prohibides; contràriament qualsevol home d'una classe és marit nat de qualsevol dona de l'altra classe, i aquesta és muller nata seua. No són els individus, sinó els grups sencers que són casats, classe amb classe. I cal assenyalar que enlloc no es fa cap restricció per motiu de diferències d'edat o d'una consanguinitat especial, llevat de la condicionada per la divisió en dues classes exògames. Un kroki té com a muller legítima qualsevol dona kumite; però com que la seua pròpia filla, com a filla d'una dona kumite, esdevé kumite per dret matern, per tant ella esdevé muller nata de qualsevol kroki i per tant també del seu pare. Si més no l'organització en classes, tal com la trobam, no hi posa cap impediment. Per tant, o bé aquesta organització aparegué en una època en la qual, malgrat una tendència confusa de limitat l'incest, ningú no hi trobava encara res d'esgarrifós en les relacions sexuals entre pares i fills—i aleshores el sistema de classes hauria sorgit directament d'una situació de promiscuïtat sexual. O bé, però, les relacions entre pares i fills ja eren prohibides pel costum quan aparegueren les classes, i aleshores la situació actual indica l'existència anterior de la família consanguínia i és el primer pas per sortir-se'n. Això darrer és el més probable. No es fa esment d'exemple de relacions matrimonials entre pares i fills a Austràlia i la forma posterior d'exogàmia, la gens de dret materna, presuposa també tàcitament la prohibició d'aquestes relacions com una cosa ja preexistent en el moment de la seua aparició.

El sistema de les dues classes es troba, a més d'al mont Gambier del sud d'Austràlia, igualment al riu Darling més a l'est i a Queensland a nord-est, i és per tant més estès. Exclou tan sols els matrimonis entre germans, entre fills de germans i entre fills de germanes per la banda materna, perquè pertanyen a aquesta mateixa classe; els fills de germana i de germà poden contràriament maridar. Un pas endavant vers la prohibició de l'incest el trobam entre els kamilaroi del riu Darling a Nova Gal·les del Sud, on les dues classes originàries s'han dividit en quatre i cadascuna d'elles és casada en filera amb una determinada de les altres. Les dues primeres classes són esposos nats l'una de l'altra; però segons que la mare pertanye a la primera o segona, els fills passen a la tercera o a la quarta; els fills d'aquestes dues classes, igualment maridades entre elles, pertanyen de nou a la primera i segona. Així a una generació de la primera i la segona, li segueix una de la tercera i la quarta, que després de nou pertanyen a la primera i segona classe. Segons això els fills de germans (per banda materna) no poden ésser marit i muller, però si els néts de germans. Aquest ordre tan singularment complicat s'embolica encara més amb l'empelt—en tot cas posterior—de les gents de dret matern, si encara no ens hi podem aturar. Hom veu així que l'esforç per prohibir l'incest es fa notar una vegada i una altra, però de forma completament espontània, sense una consciència clara de l'objectiu.

El matrimoni grupal, que ací a Austràlia és encara un matrimoni de classe, un estat matrimonial de masses de tota una classe d'homes, sovint dispersos pel continent, casats amb una classe de dones igualment escampada—aquest matrimoni de grup vist de prop no sembla tan completament esgarrifós com s'ho imagina la fantasia filistea amb una ment de bordell. Al contrari, han calgut llargs anys perquè hom n'albiràs l'existència, i no fa gaire s'ha qüestionat de nou. A l'observador superficial li sembla com una mena de monogàmia relaxada i en certa forma com una poligínia amb infidelitats esparses. Hom ha de dedicar-hi anys, com Fison i Howitt, per a descobrir en aquestes situacions matrimonials, que en la pràctica recorden més aviat als europeus corrents les de la llur terra, una llei segons la qual el negre australià, a milers quilòmetres de la llar, foraster en mig de gent que parlen llengües que no comprèn, troba amb tot dones, sovint a cada campament, a cada tribu, que se li lliuren sense escàndol ni malícia, una llei segons la qual qui té més d'una dona, en deixa una a l'hoste per la nit. On l'europeu no veu més que immoralitat i il·licitud, hi domina de fet una forta llei. Les dones pertanyen a la classe matrimonial del foraster i són per tant les seues mullers nades; aquesta mateixa llei moral que assigna l'un a l'altre, prohibeix sota pena d'expulsió, qualsevol relació fora de les classes matrimonials. Fins i tot quan es rapten dones, cosa que passa sovint i arreu, hom segueix escrupulosament la llei de classes.

En el rate de dones d'altra banda hi trobam ja signes del pas a la monogàmia, si més no en la forma de matrimoni de parella: quan un jove ha raptat o segrestat amb l'ajut dels seus amics una noia, tots ells en fan ús per torn, però finalment se la considera la dona del jove que ha preparat el rapte. I a l'inrevés, si la dona raptada s'escapa de l'home i un altre la pren, esdevé dona d'aquest, i el primer perd el seu dret. Fora i dins dels matrimonis grupals, que en general encara perduren, es constitueixen relacions exclusives, aparellaments de llarga o curta durada, a banda de la poligínia, de forma que el matrimoni grupal també va ací camí de l'extinció, i tan sols hi cap la qüestió de qui serà el primer a desaparèixer sota la influència europea: el matrimoni grupal o els negres australians que el practiquen.

El matrimoni de classes senceres, com domina a Austràlia, és en tot cas una forma força inferior i primitiva del matrimoni grupal, mentre que la família punalua, segons sabem, n'és l'estadi superior de desenvolupament. La primera sembla que és la forma corresponent a l'estat social dels salvatges nòmades, la segona ja pressuposa una sedentarització relativament sòlida de comunitats comunistes i du immediatament a l'estadi de desenvolupament directament posterior. Entre tots dos encara trobarem segurament altres estadis intermedis; hi ha un camp de recerca fins ara tan sols obert, amb prou feines explotat.

3. La família de parella. Un cert aparellament, de durada més curta o més llarga, ja s'hi troba sota el matrimoni grupal o en un estadi encara anterior; l'home tenia una dona principal (hom no pot dir-ne encara favorita) d'entre diverses dones, i ell era el marit principal entre d'altres. Aquesta circumstància no ha contribuït poc a la confusió entre els missioners, que veuen en el matrimoni grupal [Variant textual 8] o bé una comunitat promíscua de dones, o bé un adulteri arbitrari. Un aparellament fet costum d'aquesta mena s'hagué d'afermar però més i més, com més es constituïa la gens i més nombroses esdevenien les classes de «germans» i «germanes», entre els quals aleshores era impossible el matrimoni. L'empenta que mitjançant la gens rebé la prohibició del matrimoni entre consanguinis arribà encara més lluny. Trobam així que entre els iroquesos i la majoria dels altres indians de l'estadi inferior de la barbàrie, el matrimoni es prohibia a tots els parents inclosos en el llur sistema, i n'hi ha més d'un centenar de tipus. Entre aquest seguit de prohibicions matrimonials les unions de grups esdevenien més i més impossibles; foren substituïdes per la família de parella. En aquest estadi un home conviu amb una dona, però la poligínia i la infidelitat ocasional romanen com a dret dels homes, si bé la primera és infreqüent per motius econòmics; mentre s'exigeix a les dones la fidelitat més estricta durant la convivència, i el llur adulteri es castiga cruelment. El vincle matrimonial és però fàcil de dissoldre per totes dues parts, i els fills, ara com abans, pertanyen únicament a la mare.

En aquesta exclusió progressivament més estesa dels consanguinis del vincle matrimonial hi continua amb força la selecció natural. En mots de Morgan:

«Els matrimonis entre gents no-consanguínies engendraren una raça més forta, tan físicament com mental; es barrejaren dues tribus avançades, i els cranis i cervells novells s'eixamplaren de forma natural fins a superar les capacitats de totes dues».

Les tribus amb constitució gentilícia havien d'aconseguir així la supremacia per damunt de les endarrerides o bé arrossegar-les amb el llur exemple.

El desenvolupament de la família en la prehistòria consisteix per tant en l'empetitiment continu del cercle que originàriament comprenia la tribu sencera i dins el qual preval la comunitat conjugal entre els dos sexes. Mitjançant l'exclusió progressiva de parents, primer dels més propers, després dels més i més allunyats, i finalment dels emparentats simplement per aliances, esdevé pràcticament impossible tota mena de matrimoni grupal, i a la fi tan sols hi roman la parella, encara lligada per vincles fluixos, la molècula que amb ella es dissol el matrimoni. Això demostra fins quin punt tenia poc a veure l'amor sexual individual en el sentit actual del mot amb l'origen de la monogàmia. Encara ho demostra més la pràctica de tots els pobles que es troben en aquest estadi. Mentre que en les formes familiars anteriors els homes no anaven mai mancats de dones, i al contrari més aviat en tenien de més, ara les dones eren escasses i buscades. Per això comença amb el matrimoni de parella el rapte i la compra de dones—símptomes molt freqüents, però no pas més que això, d'un canvi incipient d'arrels molt més profundes, símptomes que, tot i no passar de simples mètodes per aconseguir dones, han sigut parafrasejats pel pedant escocès McLennan i transformats amb els noms de «matrimoni de rapte» i «matrimoni de compra» en classes de família diferents. També a més, entre els indians americans i arreu (en el mateix estadi), l'acord matrimonial no és cosa dels implicats, a qui sovint no es consulta, sinó de les llurs mares. Sovint passa així que dues persones completament desconegudes, queden promeses i no se n'assabenten del tracte fins el dia del casament. Abans de la boda el nuvi ofereix presents als parents gentilicis de la núvia (per tant als llurs parents materns, no al pare ni als seus), com a penyora de compra pel traspàs de la noia. El matrimoni roman soluble d'acord amb la voluntat de qualsevol dels dos contraients: però en moltes tribus, com ara la dels iroquesos, s'hi ha format una opinió oberta contra aquests trencaments; en cas de disputes intervenen parents gentilicis de totes dues parts, i tan sols en el cas de no sortir-se'n, es fa la separació, de forma que els fills resten amb la dona i cadascuna de les dues parts es lliure de casar-se de nou.

La família de parella, per si sola massa feble i inestable per a der sentir la necessitat o simplement el desig d'una llar pròpia no suprimeix de cap manera la llar comunista. La llar comunista suposa, però, el domini de les dones a casa, de la mateixa forma que el reconeixement exclusiu de la mare carnal davant la impossibilitat de conèixer el pare carnal amb certesa, suposa una gran estima per les dones, és a dir, de les mares. És una de les idees més absurdes transmesses de la Il·lustració del segle XVIII, que la dona a l'inici de la societat era esclava de l'home. La dona en tots els salvatges i en tots els bàrbars dels estadis inferior i intermedi, i encara en part de l'estadi superior, no tan sols era lliure, sinó a més altament respectada. Encara del matrimoni de parella n'Arthur Wright, missioner entre els iroquesos senseques en pot referir:

«En referència a les llurs famílies, per l'època en què encara eren a les antigues cases grans» (llars comunistes de diverses famílies) «... hi predominava sempre un clan» (una gens) «de forma que les dones prenien els homes dels altres clans» (gentes) «en general... la part femenina dominava la casa; les provisions eren comunes; però ai del malaurat marit o amant massa mandrós o massa maldestre per a contribuir amb la seua part a la provisió comuna. Tant se val els fills o els béns propis que tingués a la casa, a cada instant li podia arribar l'ordre de fer el farcell i de creuar la porta. I era inútil que provàs de resistir-s'hi; la casa se li feia un infern i no tenia cap més remei que tornar-se'n al seu propi clan» (gens) «o altrament, però, com era més habitual, de fer un nou casament en un altre clan. Les dones eren la gran força en els clans» (gentes) «i també a tot arreu. Si arribava el cas no els hi costava res de destituir un cap i de degradar-lo a simple combatent».

La llar comunista, en la qual la majoria o la totalitat de les dones pertanyien a una mateixa gens, però els homes eren dividits en diferents gentes, és el fonament real d'aquell predomini de les dones, que s'estenia per tot arreu, i que haver-ho descobert és el tercer mèrit de Bachofen. - Encara hi afegiré que les relacions de viatgers i missioners quant al fet que les dones són carregades desmesuradament de feina entre els salvatges i els bàrbars no contradiuen de cap manera aquesta afirmació. La divisió del terbal entre els dos sexes és determinada mitjançant causes completament diferents que la posició de la dona a la societat. Pobles entre els quals les dones han de treballar molt més que no deurien, segons la nostra concepció, tenen sovint per les dones un respecte molt més real que els nostres europeus. La dama de la civilització, envoltada d'afalacs aparents i allunyada de tot treball real, té una posició social infinitament inferior que la dona enfeinada de la barbàrie, considerada en el seu poble com una veritable dama (lady, frowa, Frau = senyora) i a més ho era pel seu propi caràcter.

La qüestió de si el matrimoni de parella ha desplaçat a Amèrica el matrimoni grupal [Variant textual 9] completament, l'hauran de resoldre recerques més acurades dels pobles que es troben encara en l'estadi superior del salvatgisme al nord-oest i especialment a Sud-Amèrica. D'aquests darrers es relaten exemple tan variats de llibertat sexual que amb prou feines s'hi podria suposar una substitució total de l'antic matrimoni grupal.[Variant textual 10] En tot cas encara no han desaparegut totes les espurnes. Entre no pas menys de quaranta tribus nord-americanes l'home que s'ha casat amb la germana gran té el dret de prendre com a dones totes les llurs germanes tan bon punt arriben a l'edat adient: resta de la comunitat d'homes per tota una sèrie de germanes. I de la península de Califòrnia (estadi superior de salvatgisme) relata Bancroft que s'hi fan unes festes on diverses tribus s'apleguen a fi de trindre relacions sexuals il·limitades. És evident que es tracta de gentes que en aquestes festes conserven un record boirós de l'època on les dones d'una gens tenien tots els homes d'una altra com a marits comuns i a l'inrevés.[Variant textual 11] El mateix costum hi domina encara a Austràlia. Entre qualcuns pobles s'esdevé que els homes més grans, els caps i els bruixots-sacerdots exploten en profit propi la comunitat de dones i en monopolitzen la majoria per ells, però en canvi han d'admetre en determinades festes i grans trobades populars l'antiga comunitat i deixar que les llurs dones gaudesquen amb els joves. Westermack, p. 28/29 forneix tota una sèrie d'exemples d'aquestes festes saturnals periòdiques, on tornen a entrar en vigot per un temps breu les relacions sexuals lliures: entre els hos, els santals, els pandtxas i els kotars d'Índia, entre qualcuns pobles africans, etc. Cal assenyalar que Westermarck en conclou que això són relíques no del matrimoni grupal que ell nega, sinó de l'època de zel comuna als homes primitius i a les altres bèsties.

Arribam ara a la quarta gran descoberta de Bachofen, la descoberta de la forma de transició ben difosa del matrimoni grupal a la parella. Ço que Bachofen descriu com una penitència per un afront als antics manaments dels déus: la penitència amb la qual la dona paga el dret a la castedat és de fet únicament l'expressió mística per la penitència amb la qual la dona rescata l'antiga comunicat d'home i guanya el dret a lliurar-se a un sol home. Aquesta penitència consisteix en una donació restringida: les dones babilòniques tenien l'obligació de lliurar-se una vegada l'any al temple de Militta; altres pobles de l'Àsia propera enviaven les noies durant uns anys al temple d'Anaitis, on s'havien de consagrar a l'amor lliure amb favorits triats per elles mateixes, abans de poder casar-se; costums semblants d'aparença religiosa són comuns a tots els pobles asiàtics entre la Mediterrània i el Ganges. El sacrifici expiatori per a la redempció esdevé més lleu amb el temps, com ja ho veia Bachofen:

«L'ofrena repetida anyalment cedeix el lloc a la donació feta una vegada, a l'heterisme de les matrones li segueix el de les donzelles, a la seua pràctica durant el matrimoni, la pràctica abans, al lliurament a tots a l'atzar, el lliurament a determinades persones». («Dret matern», p. XIX.)

Entre d'altres pobles hi ha l'aparença religiosa; en qualcuns—tracis, celtes, etc., en l'antiguitat, entre diversos aborígens d'Índia, entre els pobles malais, entre els de les illes del Mar del Sud i molts indians americans encara avui – les noies gaudeixen fins al matrimoni d'una gran llibertat sexual. Especialment a gairebé tota Sud-amèrica, i d'això en pot donar fe qualsevol que s'hi haja endinsat una mica. Així s'expressa Agassiz («A Journey in Brazil», Boston and New York 1868, p. 266) que parla d'una rica família d'origen indià; en conèixer la filla, demanà pel seu pare, amb el pensament que seria l'home de la mare, qui estava d'oficial en la guerra contra Paraguai; però la mare respongué somrient: Naõ tem pai, é filha da fortuna, no té cap pare, és filla de la fortuna.

«D'aquesta forma sense vergonya ni culpa parlen sempre les dones indianes o mestisses dels llurs fills il·legítims; i això és ben lluny d'ésser excepcional, i més aviat sembla que l'excepció és el contrari. Els fills... sovint únicament coneixen la mare, perquè totes les preocupacions i responsabilitats recauen en ella; del pare no en saben res; però tampoc no sembla que a la dona li passà pel cap que ella o els seus fills poguessen demanar-li res».

Ço que apareix sorprenen al civilitzat, no és més que la regla en el dret matern i en el matrimoni grupal.

Entre d'altres pobles els amics i parents del nuvi o els convidats a les noces reclament el mateix dia de les noces el dret ancestral damunt la núvia, i el nuvi és el darrer de la sèria; així es feia a les Balears i entre els augiles africans de l'antiguitat, i entre els bareas d'Abissínia encara ara. Entre d'altres una persona pública, el cap de la tribu o de la gens, cacic, xaman, sacerdot, príncep o com es digués, representa la comunitat i exerceix el dret de passar la primera nit amb la núvia. Malgrat tot els emblanquiment neo-romàntics aquest jus primae noctis consisteix en una resta del matrimoni grupal encara en l'actualitat entre la majoria dels habitants de la zona d'Alaska (Bancroft, «Native Races», I, 81), entre els tahus del nord de Mèxic (ib. p. 584) i d'altres pobles; i si més no en els països originalment celtes, on fou tramès directament del matrimoni de grup, hi fou duirant tota l'edat mitjana, com ara a Aragó. Mentre a Castella el pagès mai no fou serf, dominava a Aragó la servitud més vergonyosa fins la sentència de Ferran el Catòlic del 1486. En aquest document s'hi diu:

«Disposam i declaram que els susdits senyors» (senyors, barons) «...no podran tampoc dormir amb la dona del pagès la primera nit ni, com a senyal de senyoriu, passar per damunt del llit i de la dona esmentada la nit de nuvis, quan ella s'hi haja ajegut; els esmentats senyors tampoc no podran servir-se de la filla o del fill del pagès, contra la seua voluntat, amb pagament o sense». (citat en l'original català a Sugenheim, «Leibeigenschaft», Petersburg 1861, p. 35.)

Bachofen, amb tot, té raó quan afirma clarament que el pas d'allò que ell denomina «heterisme» o «contracte cenagós» a la monogàmia es realitzà essencialment mitjançant les dones. Com més perdien amb el desenvolupament de les condicions de vida econòmiques, i per tant amb l'ensorrament de l'antic comunisme i amb la densificació creixent de la població, el llur caràcter ingenu de salvatigme primitiu, més humiliants i opressives els hi havien de semblar a les dones aquestes relacions sexuals; així degueren d'esperar amb ànsies, com un alliberament, el dret a la castedat, al matrimoni temporal o durador amb un sol home. Aquest avenç no podia vindre dels homes simplement perquè mai no se'ls ha acudit ni tan sols avui de renunciar als avantatges del matrimoni grupal efectiu. Una vegada després que les dones fessen la transició cap al matrimoni de parella, els homes pogueren introduir la monogàmia estricta—és clar que únicament per les dones.

La família de parella aparegué en la frontera entre el salvatgisme i la barbàrie, la majoria de vegades en l'estadi superior del salvatgisme, i de tant en tant ja en l'estadi inferior de la barbàrie. És la forma familiar característica de la barbàrie, així com el matrimoni grupal ho era del salvatgisme i la monogàmia de la civilització. Per desenvolupar-se fins a una monogàmia sòlida, li calien unes causes diferents a les que hem trobat fins ara. El grup en l'aparellament havia quedat reduït a la seua unitat darrera, a la seua molècula diatòmica: un home i una dona. La selecció natural havia realitzat la seua tasca amb l'exclusió progressiva de més gent de la comunitat matrimonial; en aquest aspecte ja no li restava més a fer. Per tant si no hi haguessen entrat en funcionament unes forces impulsores socials noves no hi hauria hagut cap base perquè de l'aparellament en sorgís cap forma familiar nova. Però aquestes forces impulsores entraren en funcionament.

Deixarem ara Amèrica, el terreny clàssic de la família de parella. No hi ha cap indici que permete concloure que s'hi desenvolupàs una forma familiar superior, que abans de la descoberta i de la conquesta hi hagués hagut mai enlloc cap monogàmia sòlida. A diferència del Vell Món.

Ací la cria d'animals domèstics i la cura de ramats havia desenvolupat una font de riquesa fins ara insospitada i unes condicions socials del tot noves. Fins a l'estadi inferior de la barbàrie la riquesa estable havia consistit gairebé únicament en l'habitatge, la roba, ornaments rudes i les eines per l'obtenció i preparació dels aliments: bots, armes, el mobiliari de la mena més elemental. Els aliments s'havien de guanyar de dia en dia. Ara, amb els ramats de cavalls, camells, ases, bous, moltons, cabres i porcs, els pobles de pastors en contínua expansió—els aris a la terra indiana dels cinc rius i de la zona del Ganges com també a les estepes encara riques en aigua de l'Oxus i el Jaxartes, els semites de l'Èufrates i el Tigris—havien aconseguit unes possessions que tan sols exigien vigilància i una cura del tot elemental per fer-los augmentar en nombre i obtindre una alimentació abundant en llet i carn. Tots els mitjans anteriors d'obtenció d'aliments passaven ara a un segon terme; la caça, abans una necessitat, esdevenia ara un luxe.

A qui pertanyia però aquesta nova riquesa? Indubtablement en un origen a la gens. Però aviat s'hi deu haver desenvolupat la propietat privada dels ramats. És difícil de dir si per l'autor de l'anomenat primer Llibre de Moisès el pare Abraham era propietari dels seus ramats per dret propi o com a cap d'una comunitat familiar o per força de la seua condició de cap hereditari efectiu d'una gens. Tan sols és segur que no ens el podem afigurar com a propietari en el sentit modern. I és segur a més que en el llindar de la història fidedigna ja trobam arreu ramats com a propietat particular [Variant textual 12] dels caps de família, del tot igual com els productes artesanals de la barbàrie, els estris de metall, els articles de luxe i finalment el bestiar humà—els esclaus.

Ja que ara també es descobreix l'esclavatge. Pels bàrbars de l'estadi inferior l'esclau no era valuós. Per això també els indians americans es comportaven amb els enemics vençuts d'una forma del tot diferent a com es fa en l'estadi superior. Els homes eren mots o si no admesos a la tribu dels vencedors com a germans; les dones eren preses com a mullers o si no se les adoptava amb els llurs fills supervivents. La força de treball humana en aquest estadi no produeix encara cap excedent apreciable per damunt dels seus costos de manteniment. Amb la introducció de la ramaderia, el treball dels metalls, el teixit i finalment el conreu del camp tot canvià. El mateix que havia passat abans amb les mullers tan fàcils d'obtindre i que ara tenien un valor de canvi [Variant textual 13] i eren comprades, també passà amb la força de treball, especialment després que els ramats esdevinguessen una possessió familiar [Variant textual 14]. La família no augmentava tan ràpidament com el bestiar. Calia més gent per tindre'n cura; per això s'emprà l'enemic presoner de guerra, que a més es podia reproduir tan bé com el propi ramat.

Aquestes riqueses tan bon punt passaren a possessió privada de les famílies [Variant textual 15] i augmentaren encara més ràpidament, suposaren un cop ben fort per la societat fundada en el matrimoni de parella i en la gens de dret matern. El matrimoni de parella havia introduït un nou element a la família. Al costat de la mare carnal hi havia posat el pare carnal legítim, que cal dir que era probablement més legítim que no pas molts «pares» actuals. Segons la divisió del treball d'aleshores en la família li pertocava a l'home el proveïment d'aliments i dels mitjans de treball necessaris per això, i per tant també la propietat d'aquests darrers; se'ls duia en cas de separació, igual com la dona es quedava amb el llur mobiliari. D'acord amb els costums de la societat d'aleshores l'home també era propietari de les noves fonts d'alimentació, el bestiar, i posteriorment dels nous mitjans de treball, els esclaus. Segons el costum de la mateixa societat, però, els seus fills no el podien heretar, ja que en això les coses anaven de la següent forma.

Segons el dret matern, i per tant mentre es tingués en compte únicament la descendència en la línia femenina, i segons el costum primitiu d'herència en la gens, des d'un principi els parents gentils heretaven del llur vincle gentil difunt. Els béns havien de romandre en la gens. En mig de la insignificància del patrimoni en la pràctica i des de sempre podia passar als parents gentils més propers, és a dir als parents consanguinis per la banda materna. Els fills de l'home difunt, però, no pertanyien a la seua gens, sinó a la de la mare; heretaven d'ella, al principi amb els altres parents consanguinis de la mare, després potser en primera línia; però no podien heretar del pare, perquè no pertanyien a la seua gens, i els seus béns hi havien de romandre. Així, amb la mort del propietari dels ramats, els seus ramats passarien primer als seus germans i germanes i als fills de les seues germanes o als descendents de les germanes de la seua mare. Els seus propis fills restaven fora, però.

En la mateixa relació per tant que la riquesa en augment donava a l'home d'una banda una posició més important en la família que la dona, l'estimulava de l'altra a utilitzar aquesta força per canviar en favor dels seus fills l'ordre de successió establert. Això però no fou possible mentre es mantingué la descendència d'acord amb el dret matern. Per tant calia canviar això, i es canvià. Ço no fou pas tan difícil com ens sembla ara. Perquè aquesta revolució—una de les més decisives que els humans han viscut—no hagué de tocar ni un sol dels membres vius d'una gens. Tots els seus membres pogueren romandre allò que eren abans. N'hi havia prou amb el simple acord que en endavant els descendents de membres masculins restarien a la gens, mentre que els femenins en restarien exclosos, i passarien a la gens del llur pare. Així s'esmicolava la fixació de la descendència per la línia femenina i el dret hereditari matern, i s'establia la línia de descendència masculina i el dret hereditari patern. Com i quan es realitzà aquesta revolució entre els pobles cultes és quelcom que no sabem. Tingué lloc del tot en temps prehistòrics. Que es realitzà així, però, és més que necessari d'acord amb les nombroses restes de dret matern recollides per Bachofen; com de fàcilment es produeix es veu en tota una sèrie de tribus indianes, on no s'ha realitzat fins fa no gaire, i encara es realitza sota la influència en part de la riquesa creixent i de les formes de vida canviants (trasllat dels boscos a les prades), i en part per l'acció moral de la civilització i dels missioners. De vuit tribus del Missouri hi ha sis de línia de descendència i heretatge masculins, però dues de femenins. Entre els shawnees, els miamis i els delawares s'ha difós el costum de donar a les criatures un nom gentil pertanyent a la gens del pare, per tal de traspassar-los-hi i que així puguen heretar del pare. «Casuística innata dels humans, la de canviar les coses en canviar-los el nom! I trobar escletxes per on trencar la tradició sense sortir-ne quan un interès directe hi donava prou impuls!» (Marx). D'això en derivava una confusó espantosa que únicament podia remeiar, i en part també fou així, la transició cap al dret patern. «Aquesta sembla la transició més natural de totes». (Marx). - Per ço que els juristes comparatius ens saben dir de la mena i forma que prengué aquesta transició en els pobles cultes del Vell Món—és clar que gairebé són tan sols hipòtesis—v. M. Kowalewski, «Tableau des origines et de l'evolution de la famille et de la propriété», Stockholm 1890[Variant textual 16].

La caiguda del dret matern fou la derrota històrica del sexe femení. L'home prengué les regnes també a casa, la dona fou degradada, subjugada, esclavitzada per la seua luxúria i simple instrument de la cria d'infants. Aquesta posició envilida de la dona, com apareix especialment entre els grecs de l'època heroica i encara més de la clàssica, ha sigut progressicament coberta i dissimulada, àdhuc revestida de formes més suaus; de cap manera suprimida.

La primera acció del nou establert domini dels homes es manifesta en la forma intermèdia de família patriarcal que ara apareix. Ço que la caracteritza principalment no és la poligínia, que veurem després, sinó

«l'organització d'un nombre de persones lliures i no-lliures en una família sota el poder patern del cap de família. En la forma semítica aquest cap de família viu en poligínia, els no-lliures tenen dones i fills, i la finalitat de tota l'organització és la cura dels ramats en una zona determinada».

Ço essencial és la incorporació dels no-lliures i el poder patern; per això el tipus perfecte d'aquesta forma familiar és la família romana. El mot familia no suposa originalment l'ideal fet de sentimentalitat i discòrdies domèstiques del filisteu actual; inicialment entre els romans ni tan sols es referia a la parella matrimonial i als fills, sinó als esclaus. Famulus significa esclau domèstic, i familia és l'ensems dels esclaus que pertanyen a un home. Encara en l'època de Gai la familia, id est patrimonium (és a dir, l'heretatge) era de disposició testamentària. L'expressió fou inventada pels romans per designar un nou organisme social, el cap del qual tenia sota poder patern dona i fills i un nombre d'esclaus, amb el dret de mort i vida damunt tots els qui eren a sota.

«El mot no és per tant més antic que el ferri sistema familiar de les tribus llatines, que aparegué amb la introducció de l'agricultura i de l'esclavatge legal, després de la separació dels itàlics aris dels grecs».

Marx hi afegeix: «La família moderna conté en embrió no tan sols l'esclavatge (servitus), sinó també la servitud, ja que des d'un bon començament té relació amb l'agricultura. Conté en miniatura tots els antagonismes que després es desenvolupen àmpliament en la societat i en el seu estat».

Una forma familiar així assenyala la transició del matrimoni de parella a la monogàmia. Per garantir la fidelitat de la dona, i per tant la paternitat dels fills, la dona es lliurada incondicionalment al poder de l'home: quan la mata, ho fa únicament en dret seu. [Variant textual 17]

Amb la família patriarcal entram en l'àmbit de la història escrita, i per tant en l'àmbit on la ciència del dret comparat ens pot prestar importants serveis. I de fet ens hi ha avançat essencialment. Agraïm a Maxim Kowalewski («Tableau etc. de la famille et de la propriété», Stockholm 1890, p. 60-100) la prova que la comunitat domèstica patriarcal tal com la trobam encara avui entre els serbis i búlgars sota el nom de zádruga (que es podria entendre per confraternitat) o bratstvo (germandat), i en forma modificada entre pobles orientals, constitueix l'estadi de transició entre la família de dret matern originada pel matrimoni grupal i la família monògama del món modern. Si més no pels pobles cultes del Vell Món, pels aris i els semites això sembla demostrat.

La zádruga sud-eslava ofereix el millor exemple encara viu d'una societat familiar així. Comprèn diverses generacions de descendents d'un pare juntament amb les dones, que viuen plegats en un mas, conreuen plegats els camps, mengen i es vesteixen d'unes provisions comunes i són propietaris comuns de l'excedent de productes. La comunitat es troba sota el govern suprem del senyor de la casa (domacin), que la representa a fora, que pot vendre petits objectes, du la caixa i n'és el responsable. És elegit per votació i de cap manera no cal que siga el més gran. Les dones i els llurs treballs es troben sota la direcció de la senyora de la casa (domacica), que habitualment és la dona del domacin. També té en l'elecció de marit per les noies un paper important, sovint decisiu. El poder suprem, però, rau en un consell de família, l'assemblea de tots els membres adults, tant dones com homes. A aquesta assemblea hi fa comptes el senyor de la casa; és la que pren els acords definitius, administra justícia per damunt dels membres, decideix la compra i la venda d'una certa importància, especialment de possessió de terra, etc.

Fa uns deu anys es comprovà l'existència de grans comunitats familiars així també a Rússia; ara tothom reconeix que són tan arrelades en els costums del poble rus com l'obixtxina o comunitat rural. Figuren en el codi rus més antic, la Pravda de Jaroslav, sota el mateix nom (vervj) que en les lleis dàlmates, i es poden comprovar també en fonts històriques poloneses i txeques.

També entre els alemanys segons Heusler («Institutionen des deutschen Rechts») la unitat econòmica no és originalment la família monògama en el sentit modern, sinó la «comunitat domèstica», que consta de diverses generacions amb llurs famílies monògames respectives i també inclou sovint no-lliures. També la família romana es redueix a aquest tipus, i en conseqüència s'ha posat molt en dubte darrerament el poder absolut del pare de la casa, així com la manca de drets de la resta de la família envers ell. Entre els celtes d'Irlanda deuen haver existit igualment comunitats familiars semblants; a França s'han conservat a Nevers sota el nom de parçonneries fins a la revolució francesa, i al Franche Comté no s'han extingit del tot encara avui. A la comarca de Louhans (Saône et Loire) hom pot veure grans masies amb una sala central comuna, alta fins el sostre i al seu voltant les cambres, a les quals duen escales de sis a vuit graons i on viuen diverses generacions de la mateixa família.

A Índia hi ha una comunitat familiar amb conreu comú de terres, citades per Nearcos, en temps d'Alexandre el Gran, que encara subsisteix en la mateixa regió, al Punjab i a tot el nord-oest del país encara avui. Al Caucas el propi Kowalewski ho ha pogut comprovar. A Algèria encara existeix entre les cabiles. Fins i tot a Amèrica hi deu haver existir, i hom creu haver-los descobert entre els «calpullis» que descriu Zurita a l'antic Mèxic; per contra Cunow («Ausland», 1890, Nr. 42-44) ha comprovat amb força claredat que al Perú en temps de la conquesta hi havia una mena d'organització en marques (és ben curió que també se'n digués marca) amb distribució periòdica de les terres de conreu, per tant com a conreu individual.

En tot cas ara la comunitat domèstica patriarcal amb una propietat comuna de la terra i un conreu comú pren un significat completament diferent que abans. Ja no podem dubtar del gran paper de transició que ha tingut en els pobles cultes i en molts d'altres pobles del Vell Món entre la família de dret matern i la monògama. Després anirem a una altra de les conclusions a les que arribà Kowalewski, que a més fou l'estadi de transició a partir del qual es desenvolupà la comunitat rural o marca amb conreu individual i distribució de camps i prades, de primer periòdics i després definitiva.

Respecte a la vida familiar dins d'aquestes comunitats domèstiques s'ha de remarcar que, si més no a Rússia, el pare de la casa té fama d'abusar de la seua posició envers les dones joves de la comunitat, especialment de les nores, i sovint de crear-se un harem amb elles; d'això en parlen força les cançons populars russes.

Abans de passar a la monogàmia ràpidament desenvolupada amb de la caiguda del dret matern, voldríem dir encara un parell de mots quant a la poligínia i la poliàndria. Totes dues formes matrimonials poden ésser tan sols excepcions, productes històrics de luxe per dir-ho així, si és que no es troben alhora en un mateix país, la qual cosa sabem que no és el cas. Com que per tant els homes exclosos de la poligínia no es poden consolar amb les dones excedents de la poliàndria, i el nombre d'homes i de dones més enllà de les institucions socials fins ara s'ha mantingut força igual, cal excloure aquestes formes matrimonials com a universalment vàlides. De fet la poligínia d'un home era clarament el producte de l'esclavatge i limitada a posicions particulars úniques. En la família patriarcal semítica tan sols viu en poligínia el propi patriarca, i com a molt encara un parells dels seus fills, mentre la resta s'ha de conformar amb una dona. Així és encara avui a tot l'Orient; la poligínia és un privilegi dels rics i magnats i es recluta principalment mitjançant la compra d'esclaves; la massa del poble viu en monogàmia. Una d'aquestes excepcions és la poliàndria d'Índia i Tibet, del qual l'origen, no pas mancat d'interès, del matrimoni grupal [Variant textual 18] demana un estudi encara més detallat. En la llur pràctica sembla molt més benigna que el règim gelós d'harem dels mahometans. Si més no entre els nairs d'Índia cada tres, quatre o més homes tenen de fet una dona en comú; però cadacun d'ells pot tindre en comú a més amb uns altres tres o més homes una segona dona, i així una tercera, quarta, etc. És una meravella que MacLennan en aquests clubs matrimonials, on hom pot ésser membre de més d'un, no hi haja descobert la nova classe de matrimoni de club. Aquest règim de club matrimonial no és d'altra banda de cap manera una poliàndria real; és al contrari com ja ho ha remarcat Giraud-Teulon, una forma especialitzada de matrimoni grupal; els homes viuen en poligínia, les dones en poliàndria.[Variant textual 19]

4. La família monògama. Com ja s'ha afirmat prové de la família de parella en l'època fronterera entre l'estadi intermedi i el superior de la barbàrie; la seua victòria definitiva és un dels senyals de la civilització incipient. Es fonamenta en el domini de l'home, amb la finalitat expressa de la procreació de fills amb paternitat indiscutible, i aquesta paternitat és necessària perquè aquests fills prenguen possessió com a hereus carnals dels béns paterns. Es diferencia així del matrimoni de parella mitjançant una solidesa molt més gran del vincle matrimonial, que ara ja no es pot dissoldre per una de les dues parts. Ara com a regla tan sols el pot dissoldre encara l'home, que pot repudiar la seua dona. El dret a la infidelitat matrimonial roman per ell, si més no encara ho garanteix el costum (el Codi de Napoléon l'atorga a l'home explícitament, sempre que no duga la concubina a la llar matrimonial), i es practica com més va més a mesura que la societat evoluciona; si la dona es recorda de les antigues pràctiques sexuals i les vol renovar, se la castiga més severament que abans.

En tota la seua rigidesa topam amb la nova forma familiar entre els grecs. Mentre que, com remarca Marx, la situació de les deesses en la mitologia ens presenta un període anterior, on les dones encara tenien una situació més lliure i més considerada, trobam en l'època heroica que la dona [Variant textual 20] resta humiliada per l'hegemonia de l'home i la competència amb les esclaves. Hom llig a la «Odissea» com Telèmac fa callar la seua mare. Les dones joves captives cauen en Homer sota el desig sensual dels vencedors; els caps escullen en sèrie i per ordre de rang les més belles; tota la «Ilíada» com se sap gira entorn la pugna entre Aquil·les i Agamemnon per una d'aquestes esclaves. En cada heroi homèric d'importància s'hi esmenta la noia presonera de guerra amb qui comparteix tenda i llit. Aquestes noies també són dutes a la pàtria i a la llar matrimonial, com Cassandra per Agamemnon a Esquil; els fills nascuts d'aquestes esclaves reben una petita part de l'herència paterna i són considerats com a lliures; Teucre és així fill extramatrimonial de Telamó i té dret a dur el nom del seu pare. De la muller s'espera que ho admete, però que alhora serve una castedat i fidelitat matrimonial estrictes. La dona grega de l'època heroica és de fet més ben considerada que la del període civilitzat, però per a l'home és encara exclusivament la mare dels seus fills hereus matrimonials, l'administradora suprema de la seua llar i la mestressa de les esclaves, que ell pot convertir i converteix en concubines. És l'existència de l'esclavatge al costat de la monogàmia, la presència d'esclaves més joves i belles que pertanyen del tot a l'home, allò que expressa d'entrada la monogàmia en el seu caràcter específic, monogàmia que és únicament per la dona, però no per l'home. I aquest caràcter el té encara avui.

Pels grecs posteriors hem de distingir entre els doris i els jonis. Els primers, dels quals l'exemple clàssic és Esparta, tenen en molts sentits encara unes relacions matrimonials més antigues que les descrites pel propi Homer. A Esparta regeix un matrimoni de parella modificat per l'estat d'acord amb el pensament local, que presenta encara moltes reminisències del matrimoni grupal. Els matrimonis sense fills són dissolts; el rei Anaxàndrides (vers els 560 abans de la nostra era) prengué al costat de la seua dona sense fills una segona i dirigia dues llars; en la mateixa època el rei Aristó amb dues dones estèrils en prengué una tercera, però en canvi repudià una de les primeres. D'altra banda diversos germans podien tindre una dona en comú, l'amic que preferia la dona d'un amic la podia compartir, i es considerava decent posar la dona a disposició d'un «semental» com diria Bismarck, encara que aquest no fos ni ciutadà. D'un passatge de Plutarc, on una espartana adreça l'amant que li fa proposicions al seu marit, sembla—segons Schoemann—que fins i tot se'n pot deduir una llibertat més gran de costums. L'adulteri real, la infidelitat de la dona d'amagat de l'home, era per tant inaudit. D'altra banda l'esclavitud domèstica a Esparta, si més no en la millor època, era desconeguda, els ilotes vivien separats a les possessions dels patrons; la tendència pels espartans d'apropar-se a aquestes dones no era per tant gaire gran. Amb totes aquestes circumstàncies no podia ésser altrament que les dones a Esparta es trobassen en una posició molt més considerada que entre la resta de grecs. Les dones espartanes i l'elit de les heteres atenenques són les úniques dones gregues dels quals els antics en parlen amb respecte i de les quals feren l'esforç d'anotar-ne les dites.

Del tot diferent era entre els jonis, als quals representa Atenes. Les noies aprenien tan sols a filar, teixir i cosir, com a molt a llegir i a escriure. Eren gairebé recloses, tan sols es relacionaven amb altres dones. La cambra de les dones era un racó aïllat de la casa, en el pis superior o al darrera, on els homes, especialment els forasters, no hi arribaven fàcilment i on elles s'hi retiraven quan hi havia visites masculines. Les dones no sortien sense l'acompanyament d'una esclava; a casa gairebé se les vigilava; Aristòfanes parla de gossos molossos emprats per atemorir els adúlters, i a les ciutats asiàtiques si més no hom hi tenia eunucs que vigilaven les dones, que a Quios ja els preparaven comercialment en temps d'Heròdot, i segons Wachsmuth no tan sols pels bàrbars. A Eurípides les dona es considerada una oikurema, com una cosa per la cura de la casa (el mot és neutre), i a banda de la funció de criar els fills no era per l'atenenc res més que la criada domèstica principal. L'home tenia els seus exercicis gimnàstics, els seus debats públics, dels quals la dona n'era exclosa; tenia a banda sovint encara esclaves a la seua disposició i en l'època de floreixement d'Atenes una prostitució creixent, protegida si més no per l'estat. Fou precisament aquesta prostitució el fonament a partir del qual s'hi desenvoluparen els únics caràcters femenins grecs que per la llur ment i gust artístic depassaren el nivell general de la femeneïtat antiga com les espartanes pel caràcter. Que hom però s'hagués de fer primer hetera per esdevindre dona és alhora la vergonya més forta per la família atenenca.

Aquesta família atenenca fou amb el pas del temps el model de relacions domèstiques que seguirien no tan sols la resta de jonis, sinó també més i més tots els grecs de l'interior i de les colònies. Però malgrat totes les clausures i vigilàncies les gregues trobaren sovint l'oportunitat d'enganyar l'home. Aquests que s'haguessen avergonyit d'haver demostrat qualsevol amor envers les llurs dones, es divertien amb tota mena de comerç amorós amb les heteres; però la degradació de les dones es venjà dels homes i també els envilí fins a enfangar-los en la pederàstia i embrutí els llurs déus com ells mateixos mitjançant el mite de Ganimedes.

Aquest fou l'origen de la monogàmia fins on l'hem pogut seguir en el poble més civilitzat i més altament desenvolupat de l'antiguitat. No fou de cap manera un fruit de l'amor sexual individual, amb el qual no hi té res a veure en absolut, ja que el matrimoni romangué com abans un fet de conveniència. Fou la primera forma familiar fundada no en condicions naturals sinó econòmiques [Variant textual 21] [Variant textual 22], és a dir en la victòria de la propietat privada damunt la propietat comuna espontània original. El domini de l'home en la família i la cria dels fills, que tan sols podien ésser seus i eren destinats a heretar les seues riqueses—vet ací els objectius de la monogàmia proclamats sense embuts pels grecs. A banda d'això els hi era un llast, un deute envers els déus, l'estat i els propis ancestres, que havien d'acomplir. A Atenes la llei no tan sols obligava a casar-se sinó també a complir un mínim dels anomenats deutes matrimonials per part de l'home.[Variant textual 23]

Per tant la monogàmia no aparegué en la història de cap manera com una reconciliació de l'home i la dona, i menys encara com la forma més elevada. Al contrari. Aparegué com la subjugació d'un gènere a un altre, com la proclamació d'una oposició entre els gèneres fins aleshores desconeguda en tota la història. En un antic manuscrit inèdit del 1846 redactat per Marx i jo hi trob: «La primera divisió del treball és la de l'home i la dona per la cria dels fills». I avui hi puc afegir: el primer antagonisme de classe que apareix a la història coincideix amb el desenvolupament de l'antagonisme de l'home i la dona en la monogàmia, i la primera opressió de classes amb l'opressió del sexe femení pel masculí. La monogàmia fou un gran avenç històric, però alhora obrí al costat de l'esclavatge i de la riquesa privada l'època que arriba fins avui i en la qual tot avenç és igualment un retrocés relatiu on el profit i el desenvolupament d'uns s'obté a costa del dolor i la repressió d'uns altres. És la forma cel·lular de la societat civilitzada, on ja podem estudiar la natura dels antagonismes i contradiccions que es manifesten més plenament en aquesta societat.

L'antiga llibertat relativa de relacions sexuals no desaparegué de cap manera amb la victòria de la parella o àdhuc de la monogàmia.

«L'antic sistema matrimonial, reduïts a límits inferiors per la progressiva extinció dels grups punalua, envolta encara la família en fomació i s'hi manté lligat a les faldes fins a l'albada de la civilització... desparegué finalment amb la nova forma d'heterisme, que empaita els humans fins entrada la civilització, com una ombra sinistra que persegueix la família».

Sota heterisme Morgan entén la relació sexual al costat de la monogàmia dels homes amb dones no casades que, com és consegut, floreix durant tot el període de la civilització sota formes diverses i més i més esdevé una prostitució oberta.[Variant textual 24] Aquest heterisme deriva directament del tot del matrimoni grupal, de l'ofrena religiosa de les dones amb la qual compraven el dret a la castedat. La donació per diners fou primer un acte religiós, que s'acomplia en el temple de la deessa de l'amor, i els diners passaven originalment als fons del temple. Les hieròdules d'Anaitis a Armènia, d'Afrodita a Corint, com les balladores religioses vinculades als temples indians, les anomenades baiaderes (el mot és una corrupció del portuguès bailadera, balladora), foren les primeres prostitutes. La prostitució fou originalment un deure de tota dona, per passar posteriorment exclusivament a sacerdotesses en representació de totes les altres. En altres pobles l'heterisme deriva de la llibertat sexual concedida a les noies abans del matrimoni—també en tot cas resta del matrimoni grupal, únicament deriva d'un altre camí. Amb l'arribada de les diferències de riquesa, per tant ja en l'estadi superior de la barbàrie, apareix esporàdicament el treball assalariat al costat del treball esclau i, al mateix temps, com un correlatiu necessari, la prostitució d'ofici de dones lliures al costat de la prostitució obligada de les esclaves. Així l'herència que el matrimoni grupal ha deixat a la civilització és com tot allò que engendra la civilització, d'aspecte i de sentit doble, fragmentat, contradictori: ací la monogàmia, allà l'heterisme conjuntament amb la forma més extrema, la prostitució. L'heterisme és precisament una institució social com qualsevol altra; perpetua l'antiga llibertat sexual—en benefici dels homes. En la realitat no és tan sols tolerat, sinó emprat sovint principalment per les classes dominants, i se'l condemna de paraula. Però en la realitat aquesta condemnació no afecta de cap manera els homes ni poc ni molt, sinó únicament les dones. Són rebutjades i menyspreades per tal de proclamar una vegada més el domini absolut de l'home per damunt del sexe femení com a llei fonamental de la societat.

Això implica però una segona contradicció dins la pròpia monogàmia. Al costat del marit, que distrau la seua existència amb l'heterisme, hi ha la muller desatesa.[Variant textual 25] I hom no pot tindre una part de la contradicció sense l'altra, com tampoc no pot tindre una poma sencera a la mà després d'haver-se empassat la meitat. Malgrat això aquesta sembla haver sigut l'opinió dels homes fins que les dones els han escarmentat. Amb la monogàmia apareixen dues figures socials característiques i constants que abans no coneixien: l'amant constant de la dona i el banyut. Els homes havien assolit la victòria damunt les dones, però les vençudes s'encarregaren de coronar-los. Al costat de la monogàmia i de l'heterisme l'adulteri esdevingué una institució social inevitable—prohibida, fortament castigada, però inextingible. La paternitat segura dels fills recolzava com a molt en la convicció moral, i per tal de salvar la contradicció irresoluble, el Codi de Napoléon decretava l'art. 312:

«L'enfant conçu pendant le mariage a pour père le mari; el fill concebut durant el matrimoni té com a pare—el marit».

Vet ací el resultat de tres mil anys de monogàmia. Així tenim en la família monògama, en els casos on roman fidel a la seua formació històrica i s'hi manifesta clarament el conflicte entre l'home i la dona, s'expressa el domini exclusiu de l'home, tenim una imatge en miniatura dels mateixos conflictes i antagonismes enmig dels quals es mou la societat dividida en classes d'ençà de la civilització, sense poder-los resoldre ni superar. Parl ací naturalment únicament d'aquells casos de monogàmia on la vida matrimonial té lloc de fet d'acord amb els principis del caràcter originari de tota la institució, on la dona però es revela contra el domini de l'home. Que no tots els matrimonis funcionen així, ningú no ho sap millor que el filisteu alemany, que no sap mantindre el seu domini a casa millor que a l'estat i per això la dona du el comandament i amb tot el dret ja que ell no n'és digne. I amb tot es creu superior al seu company francès, qui s'ho passa sovint molt pitjor.

La família monògama no arribà de cap manera a tot arreu i sempre en la forma rígida clàssica que tenia entre els grecs. Entre els romans, que com a futurs conqueridors del món tenien una visió més àmplia encara que menys fina que els grecs, la dona era més lliure i considerada. El romà creia que la fidelitat matrimonial ja era prou garantida amb el poder damunt la vida i la mort de la seua dona. A més la dona podia igual com l'home dissoldre lliurement el matrimoni. Però l'avenç més gran en el desenvolupament de la monogàmia es donà indubtablement amb l'entrada dels alemanys a la història, i això perquè probablement degut a la seua pobresa, aleshores la monogàmia entre ells no semblava haver acabat de sortir del matrimoni de parella. Ho deduïm de tres circumstàncies que cita Tàcit: Primer que malgrat la gran santificació del matrimoni—«es contenten amb una muller, les dones viuen aïllades per la castedat»—encara era vigent la poligínia pels principals i els caps de tribu, una situació per tant similar a la dels americans amb matrimoni de parella. I segon que la transició del dret matern al dret patern no s'hi podia haver realitzat més que poc temps abans, ja que el germà de la mare—el parent gentil masculí més proper d'acord amb el dret matern—es tenia encara com un parent gairebé tan proper com el propi pare, cas que es correspon al punt de mira dels indians americans, en els quals com deia sovint Marx, hi hem trobat la clau per a comprendre el nostre propi passat. I tercer, les dones entre els alemanys eren altament considerades i influents fins i tot en qüestions públiques, la qual cosa es contradiu directament amb el domini masculí monogàmic. Gairebé en totes aquestes coses, els alemanys coincideixen amb els espartans, entre els quals, com hem vist, el matrimoni de parella no fou del tot superat tampoc.[Variant textual 26] Amb els alemanys apareixia doncs també en aquest respecte un element completament nou que dominaria tot el món. La nova monogàmia, que sorgia ara de la barreja de pobles damunt les runes del món romà, revestí el domini masculí de formes més suaus i situà les dones en una posició, si més no externament, molt més considerada i lliure, que no pas la que havia conegut en l'antiguitat clàssica. Per part per primera vegada hi hagué la possibilitat que de la monogàmia—en ella, al costat d'ella i contra d'ella, segons—en sorgís el gran avenç moral que li devem: l'amor sexual individual modern, completament desconegut pel món anterior.

Aquest avenç es degué però sens dubte a la circumstància que els alemanys encara vivien en la família de parella, i que introduïren la posició de la dona, tant com pogueren, en la monogàmia, però de cap manera a la disposicó natural mítica dels alemanys, d'una puresa de costums meravellosa, que es limita a fer que el matrimoni de la parella en realitat no es moga en mig de les escandaloses contradiccions morals de la monogàmia. Al contrari, foren els alemanys qui en les llurs migracions, especialment cap al sud-est, entre els nòmades de les estepes de la Mar Negra, havien degenerat molt moralment i havien adquirit en mig d'ells, a més de l'equitació, també greus vicis contra-natura, com ho testimonià explícitament Amià dels taifalesos i Procopi dels hèruls.

Però si la monogàmia fou de totes les formes familiars conegudes l'única en la qual s'hi podia desenvolupar l'amor sexual modern, això no vol dir que aquest amor sexual s'hi desenvolupàs exclusivament ni principalment com a amor dels esposos entre ells. Tota la natura de la monogàmia sòlida sota el domini masculí ho impedia. En totes les classes històricament actives, és a dir en totes les classes dominants roman el contracte de matrimoni com allò que era en el matrimoni de parella, qüestió de conveniència, que arranjaven els progenitors. I la primera forma històrica d'amor sexual com a passió, com a passió a la qual té dret qualsevol home (si més no els de les classes dominants), com a forma superior d'instint sexual—la qual cosa li confereix el seu caràcter específic—aquesta primera forma, l'amor cavalleresc de l'edat mitjana, no era de cap manera un amor matrimonial, al contrari. En la seua forma clàssica, entre els provençals, navega a tota vela l'adulteri, i els seus poetes el canten. La flor de la poesia amorosa provençal són les albas, en alemany albades. Descriuen amb tons ardents com el cavaller jau al llit amb la seua bella—la dona d'un altre—, mentre fora hi ha el vigilant, que el crida tan bon punt comença l'albada (alba), perquè aixó se'n puga anar sense que el vegen; l'escena de comiat constitueix aleshores el punt culminant. Els francesos del nord i també els valents alemanys adoptaren igualment aquesta forma poètica i la forma corresponent d'amor cavalleresc, i el nostre antic Wolfram von Eschenbach ens ha llegat tres meravelloses albades d'aquest mateix tema sucós que personalment m'estim és que els seus tres llargs poemes heroics.

El casament burgès dels nostres dies és d'una mena doble. En els països catòlics pertany als progenitors ara com abans de proporcionar al jove fill burgès una dona adient, i la conseqüència per tant és naturalment el desplegament més complet de les contradiccions internes de la monogàmia: heterisme pujat per part de l'home, adulteri pujat per part de la dona. L'esglèsia catòlica ha suprimit el divorci probablement perquè es convencé que contra l'adulteri, igual que contra la mort, np hi ha cap remei. En els països protestants contràriament és la regla que el fill burgès puga triar una dona de la seua classe amb més o menys llibertat, amb la qual cosa hi pot haver un cert grau d'amor com a base del casament, i així sempre es pressuposa a fi de guardar les aparences com s'escau amb la hipocresia protestant. Ací l'heterisme de l'home roman més reposat, i l'adulteri de la dona és menys regular. Però com que de totes formes els humans romanen igual com eren abans del matrimoni, i els burgesos dels països protestants són majoritàriament filisteus, aquesta monogàmia protestant du en la majoria dels casos com a mitjana únicament a una comunitat matrimonial d'un ensopiment de plom, que hom coneix amb el nom de fortuna familiar. El millor exemple d'aquests dos mètodes matrimonials la novel·la, per la forma catòlica la francesa, per la protestant l'alemanya [Variant textual 27]. En cada cas «ell s'ho guanya»: en l'alemanya el jove la noia, en la francesa el marit les banyes. Qui dels dos acaba pitjor no sempre es pot dir. Per això també al bourgeois francès l'ensopiment de la novel·la alemanya li provoca els mateixos calfreds que la «immoralitat» de la novel·la francesa produeix en el filisteu alemany. Tot i que darrerament, d'ençà de «Berlin Weltstadt wird», la novel·la alemanya comença a tractar amb una mica menys de timidesa l'heterisme i l'adulteri ben coneguts des de fa temps.

En tots dos casos però el matrimoni ve determinat per la condició de classe de les parts i en aquest sentit sempre és un matrimoni de conveniència.[Variant textual 28] Aquest matrimoni de conveniència provoca sovint en tots dos casos la prostitució més crassa—de vegades per totes dues bandes, més sovint per part de la dona, que es diferencia de la cortesana pública únicament pel fet que no lloga el seu cos a preu fet com una treballadora assalariada, sinó que el ven d'una vegada per totes com en l'esclavatge. I per tots els matrimonis de conveniència val el mot de Fourier:

«Com en la gramàtica dues negacions fan una afirmació, en la moral matrimonial dues prostitucions equivalen a una virtut».

L'amor sexual tan sols pot esdevindre una veritable regla en les relacions amb la dona en les classes oprimides, per tant en l'actualitat en el proletariat—tant si aquestes relacions són permeses oficialment com si no. Ací també però es vencen tots els fonaments de la monogàmia clàssica. Hi manca tota propietat, per la conservació i traspàs de la qual es crearen la monogàmia i el domini masculí, i per això mateix hi manca tota raó que faça prevaldre el domini masculí. Encara més, també hi manquel els mitjans; el dret burgès, que sosté aquesta autoritat, tan sols existeix pels propietaris i en els bescanvis amb els proletaris; costa diners i per tant en la pobresa no té cap validesa per l'atitud dels treballador envers la seua dona. Són condicions personals i socials completament diferents les decisives. I, a banda, d'ençà que la gran indústria ha tret la dona de casa per dur-la al mercat de treball i a la fàbrica i l'ha feta molt sovint la nodridora de la família, la darrera resta del domini masculí en la llar proletària ha perdut tota base—llevat potser encara d'una brutalitat envers les dones continguda en la monogàmia. Així la família dels proletaris ja no és gens monogàmica en el sentit estricte, fins i tot en el cas d'un amor apassionadíssim una fidelitat solidíssima entre tots dos i malgrat totes les benediccions espirituals i mundanes possibles. D'ací també que els eterns acompanyants de la monogàmia, l'heterisme i l'adulteri, hi tinguen un paper gairebé nul; la dona ha recuperat de fet el dret al trencament del matrimoni, i quan hom no s'avé, hom prefereix separar-se'n. En breu, el matrimoni proletari és monògam en el sentit etimològic del mot, però no gens en el seu sentit històric.[Variant textual 29]

El nostres juristes troben de totes totes que l'avenç de la legislació lliura les dones en una mesura creixent de tota raó de queixa. Els sistemes legals civilitzats moderns reconeixen més i més, primer, que el matrimoni, per ésser vàlid, ha d'ésser un contracte lliurement acceptat per totes dues parts, i segons, que també durant el matrimoni totes dues parts tinguen iguals drets i obligacions mutus. Si aquestes dues previsions fossen apliaces conseqüentment, però, les dones tindrien tot allò que poden demanar.

Aquesta argumentació merament jurídica és justament la mateixa amb la qual el burgès republicà radical bandeja i silencia el proletari. El contracte de treball seria acceptat lliurement per totes dues parts. Però tan sols es considera lliurement acceptat en la mesura que la llei iguala totes dues parts en el paper. El poder que la posició diferent de classes dóna a una part, la pressió que exerceix damunt l'altra part—la posició econòmica real de totes dues-, és quelcom no té gens a veure amb la llei. I mentre dura el contracte de treball totes dues parts tindrien els mateixos drets, si no és que una o l'altra en renunciassen explícitament. Que la situació econòmica força l'obrer a renunciar fins a la darrera aparença d'igualtat de dret, no pot ésser qüestió de la llei.

En referència al matrimoni, la llei, fins i tot la més avançada, queda satisfeta si les parts han fet constar formalment en el protocol la llur lliure voluntat. Ço que hi ha darrera els bastidors jurídics, on transcorre la vida real, de quina forma es realitza aquesta lliure voluntat, això tampoc no pot ésser incumbència de la llei i del jurista. I encara així el dret comparat més elemental hi hauria de mostrar al jurista en què consisteix aquesta lliure voluntat. En els països on s'assegura legalment als fills una legítima dels béns paterns, on per tant no poden ésser desheretats—a Alemanya, als països de dret francès, etc., els fills dependen pel contraure matrimoni del consentiment dels progenitors. En els països de dret anglès, on el consentiment patern no és cap requisit legal per contraure matrimoni, i els progenitors tenen també una completa llibertat testamentària damunt els llurs béns, poden desheretar els fills a voluntat. Que malgrat això i fins i tot per això, la llibertat per contraure matrimoni en les classes on s'hi dóna quelcom per heretar, a Anglaterra i Amèrica, no és de fet ni un pèl més gran que a França i a Alemanya, és quelcom prou clar.

No és pas millor pel que fa a la igualtat de dret de l'home i la dona en el matrimoni. La desigualtat jurídica que hem heretat de condicions socials anteriors no és la causa sinó l'efecte de l'opressió econòmica de la dona. En l'antiga llar comunista, amb moltes parelles matrimonials i els llurs fills, la direcció de la llar confiada a les dones era també una indústria pública i socialment necessària com l'obtenció dels mitjans de nutrició per part dels homes. Amb la família patriarcal i encara més amb la família individual monògama era del tot diferent. La direcció de la llar perdé el seu caràcter públic. La societat ja no se n'ocupava. Era un servei privat; la dona fou la primera sirvent, desprovista de participació en la producció social. Això fou fins que la gran indústria de la nostra època li obrí de nou—i també únicament a les proletàries—el camí de la producció social. Però això s'ha fet de forma que si vol complir el seu deure en el servei privat de la família, es veu exclosa de la producció pública i no pot guanyar res; i que si vol participar en la indústria pública i guanyar-hi personalment, queda fora del seu abast la realització dels deures familiars. I com a la fàbrica, igual li són les coses a la dona en totes les branques comercials, incloses la medicina i l'advocacia. La família individual moderna es fonamenta en l'esclavatge domèstic de la dona, obert o camuflat, i la societat moderna és una massa integrada simplement per famílies individuals com les seues molècules. L'home ha d'ésser en l'actualitat en la gran majoria dels casos qui guanya, el nodridor de la seua família, si més no en les classes propietàries, i això li dóna una posició de domini, que no necessita cap privilegi jurídic extra. Ell és en la família el burgès, la dona representa el proletariat. En el món industrial, però, el caràcter específic de l'opressió econòmica que pesa damunt el proletariat no es manifesta en tot el seu rigor, fins que són abolits tots els privilegis legals de la classes capitalista i no s'ha establert la completa igualtat legal i jurídica entre totes dues classes; la república democràtica no elimina l'antagonisme entre les dues classes, sinó que al contrari és el primer terreny on resoldre'l. I igualment també el caràcter específic del domini de l'home damunt la dona en la família moderna i tant la necessitat com la forma d'establir una posició social igual real entre ells no arriben a la llum del dia fins que els dos no esdevenen completament iguals en drets. Tan sols aleshores es veurà que l'alliberament de la dona demana com a precondició primera la reintroducció de tot el sexe femení en la indústria pública, i que això demana per tant l'abandonament de la família individual com a unitat econòmica de la societat.

* * * *

Tenim per tant tres formes principals de matrimoni que es corresponen a grans trets amb els tres estadis principals del desenvolupament humà. Pel salvatgisme el matrimoni grupal, per la barbàrie el matrimoni de parella, per la civilització la monogàmia, completada amb l'adulteri i la prostitució. Entre el matrimoni de parella i la monogàmia hi entra, en l'estadi superior de la barbàrie, la dominació dels homes damunt les esclaves i la poligínia.

Com ha demostrat tota la nostra exposició, el progrés que es mostra en aquesta sèrie es caracteritza pel fet que ha desprovist les dones de la llibertat sexual del matrimoni grupal més i més, però no als homes. I realment el matrimoni grupal ha continuat de fet pels homes fins avui. Ço que en les dones és un delicte i comporta greus conseqüències legals i socials, en l'home és considerat honorable o encara en el pitjor dels casos no passa d'una lleugera màcula moral, que hom porta amb goig. Però com més canvia l'heterisme tradicional en la nostra època mitjançant la producció capitalista de mercaderies, com més s'hi adapta i es transforma en prostitució oberta, més desmoralitza. I de fet desmoralitza més els homes encara que no pas les dones. La prostitució degrada pel que fa a les dones únicament les malaurades que hi cauen i aquestes tampoc no en el grau que habitualment es pensa. Contràriament davalla el caràcter del món masculí sencer. Així especialment un prometatge llarg en nou casos de cada deu és una escola preparatòria d'infidelitat matrimonial.

Entram en una revolució social on els fonaments econòmics actuals de la monogàmia desapareixen d'una forma tan segura com les del seu complement, la prostitució. La monogàmia resultà de la concentració de riqueses creixents en una mà—i de fet la d'un home—i de la necessitat de deixar en herència aquestes riqueses als fills d'aquest home i de no res més. D'això que la la monogàmia de la dona fos indispensable, i no la de l'home, de forma que aquesta monogàmia de la dona no s'oposava de cap manera a la poligàmia oberta o amagada de l'home. La imminent revolució social en transformar si més una part infinitament gran de la riquesa duradora heretable—els mitjans de producció—en propietat social reduirà tota aquesta preocupació per l'herència a un mínim. Ara, com que la monogàmia sorí de causes econòmiques, desapareixerà quan desapareguen aquestes causes?

Hom podria respondre sense fer cap tort: no tan sols no desapareixerà, sinó que aleshores es realitzarà plenament. Perquè amb la transformació dels mitjans de producció en propietat social desapareixerà també el treball assalariat, el proletariat, i per tant també la necessitat per a un cert nombre de dones—calculable estatísticament—de prostituir-se per dines. Desapareguda la prostitució, la monogàmia, per comptes d'ensorrar-se, serà finalment una realitat—també pels homes.

La situació dels homes per tant canviarà en tot cas. Però també la de les dones, de totes les dones, patirà un canvi considerable. Amb el pas dels mitjans de producció a propietat comuna la família individual deixarà d'ésser la unitat econòmica de la societat. La llar privada es transformarà en una indústria social. La cura i l'educació dels fills serà una qüestió pública; la societat es preocupa per tots els fills, igualment si són matrimonials o no. Amb això cau la preocupació per les «conseqüències», que avui constitueix el moment essencial i social—tan moral com econòmic—que impedeix una noia de lliurar-se sense reserves a l'home estimat. No serà això prou causa per la proliferació progressiva d'unes relacions sexuals desinhibides i per tant també d'una opinió pública més laxa quant a l'honor virginal i l'oprobi femení? I finalment, que no hem vist que en el món modern la monogàmia i la prostitució, tot i contradictòries, són dos contraris inserparables, pols d'una mateixa situació social? Pot desaparèixer la prostitució sense arrossegar la monogàmia a l'abisme?

Ací entra un nou moment en funcionament, un moment que per l'època que es constituïa la monogàmia, tan sols existia embrionàriament: l'amor sexual individual.

Abans de l'edat mitjana no es pot parlar d'amor sexual individual. Que la bellesa personal, el contacte íntim, inclinacions similars, etc., han despertat en individus de diferent sexe el desig de relacions sexuals, que ni als homes ni a les dones els hi era del tot indiferent amb qui tenien relacions íntimes, és ben evident. Però d'això al nostre amor sexual hi ha encara una distància infinita. En tota l'antiguitat els matrimonis són arranjats pels progenitors dels contraients, i aquests s'avenen de bon cor. L'escàs amor matrimonial que coneix l'antiguitat no és una mena d'inclinació subjectiva, sinó un deure objectiu, no un fonament, sinó un correlat del matrimoni. Les relacions amoroses en el sentit modern tan sols existeixen en l'antiguitat social fora de la societat oficial. Els pastors, dels quals Teòcrit i Moscos en canten les penes i les joies amoroses, el Dafni i la Cloe de Longos, són simples esclaus, que no tenen cap participació en l'estat, l'esfera vital del ciutadà lliure. Fora dels esclaus, però, tan sols trobam afers amorosos com a producte de descomposició del món antic que s'enfonsa i amb dones que també són en tot cas fora de la societat oficial, amb heteres, per tant amb forasteres o amb llibertes: a Atenen d'esnçà de l'inici de la seua caiguda, a Roma durant l'època imperial. Si realment s'hi donaven afers amorosos entre ciutadans i ciutadanes lliures, eren tan sols per la via de l'adulteri. I al poeta amorós clàssic de l'antiguitat, a l'antic Anacreont, li era tan indiferent l'amor sexual, en el nostre sentit, que tant li feia el sexe de l'ésser estimat.

El nostre amor sexual es diferencia així essencialment del simple desig sexuals, de l'eros dels antics. Primer suposa en l'ésser estimat un amor recíproc; la dona en això és igual a l'home, mentre que en l'eros antic de cap manera se la consulta sempre. Segon, que l'amor sexual té un grau d'intensitat i de durada que la manca de possessió i la separació els hi sembla a totes dues parts una gran malaurança, si no la més gran; per tal de poser posseir-se mútuament s'hi juguen tot, fins a arriscar la vida, cosa que en l'antiguitat tan sols s'hi trobaria com a molt en l'adulteri. I finalment apareix una nova mesura moral per valorar les incursions sexuals; hom ja no es demana tan sols: eren matrimonials o extramatrimonials, sinó també: fetes per amor i amor recíproc o no? És clar que aquesta nova mesura en la pràctica feudal o burgesa no ha resultat pas millor que totes les altres mesures de la moral—hom simplement en passa. Però tampoc no n'ha fet menys cas. Se l'ha reconegut com la resta—en la teoria, en el paper. I no s'hi pot demanar més ara.

On l'antiguitat posa fi a les seues entrades a l'amor sexual, hi comença l'edat mitjana: en l'adulteri. Hem descrit l'amor cavalleresc, que inventà les albades. D'aquest amor, que vol trencar el matrimoni, a l'amor que li serà el fonament, hi ha encara un llarg camí, que la cavalleria no recorre del tot. Fins i tot quan passam dels frívols romans als virtuosos alemanys, trobam en el «Cant dels nibelungs» que Crimilda, tot i que calladament, no s'enamora pas menys de Sigfrid que ell d'ella, que així i tot quan Gunther li comunica que l'ha promesa a un cavaller, que no esmenta, simplement respon:

«No cal que m'ho demanau, senyor; faré sempre com maneu; a qui em doneu com a marit, m'hi esposaré de tot cor».

No li passa mai pel cap que el seu amor es puga tindre en compte. Günther pretén Brunilda, Etzel Crimilda, sense haver-les vistes mai; igual que en el «Gudrun» Sigbant d'Irlanda la noruega Utel, Hetel d'Hegelingen Hilda d'Irlanda, i finalment Sigfrid de Morland, Hartmut d'Ormania i Herwig de Seeland Gudrun; i ací per primera vegada passa que ella es decideix lliurament pel darrer. Com a regla la promesa del jove príncep és escollida pels progenitors d'aquest, quan encara viuen, i sinó per ell mateix sota consell dels grans senyors, que en tots els casos hi tenen molt a dir. I tampoc no pot ésser altrament. Tant pel cavaller o baró com pel propi príncep sobirà el casament és un acte polític, una oportunitat per engrandir el poder mitjançant noves aliances; els interessos de la casa tenen la decisió, no el parer de l'individu. Com podria doncs l'amor arribar a la situació de dir la darrera paraula davant el contracte matrimonial?

No és pas diferent amb els burgesos gremials de les ciutats mitjavals. Precisament els privilegis que els protegien, l'ordre gremial que els regulava, les delicades línies de separació que el diferenciaven ara dels altres gremis, adés dels seus propis companys de gremi, dels seus oficials i aprenents, tancaven el cercle dins el qual podia triar una muller adient. I quina era la més adient ho decidia incondicionalment en aquest complicat sistema no pas el seu parer individual, sinó els interessos de família.

I així per tant en la immensa majoria dels casos el contracte matrimonial fins a la fi de l'edat mitjana, era ço que havia sigut des del principi, una qüestió que no decidien els implicats. Al principi hom arribava ja casat al món—casat amb tot un grup de l'altre sexe. En les formes posteriors del matrimoni grupal hi hagué probablement una situació similar, si bé amb un empetitiment progressiu del grup. En el matrimoni de parella és la regla que les mares acorden el matrimoni dels fills; també hi són decisius els nous lligams de parentiu que comporten a la jove parella una posició més forta en la gens i la tribu. I quan amb l'hegemonia de la propietat privada damunt la propietat comuna i amb l'interès per l'herència el dret patern i la monogàmia arribaren al poder, el contracte matrimonial depengué principalment de consideracions econòmiques. La forma del matrimoni de compra desapareix, i es practica en una mesura creixent, en posar preu no tan sols a la dona sinó també a l'home—no per les seues qualitats personals, sinó per les seues possessions. Que la inclinació mútua dels contraients fos la base predominant del contracte matrimonial era en la pràctica de les classes dominants inaudit des del principi; com a molt això fou en el romanticisme—o entre les classes oprimides, que no comptaven.

Aquesta era la situació que trobà la producció capitalista quan, d'ençà de l'època de les descobertes geogràfiques, mitjançant el comerç mundial i la manufactura es preparava pel domini del món. Hom suposaria que aquest sistema de contracte matrimonial li hauria ben escaigut, i així fou també. I amb tot—la ironia de la història mundial no té fons—fou ell qui havia d'obrir la bretxa decisiva. En transformar totes les coses en mercaderies, dissolgué totes les relacions sobrevingudes del passat, posà en el lloc de la moral heretada, del dret històric, la compra i la venda, el «lliure» contracte; així quan el jurista anglès H. S. Maine cregué haver realitzat una descoberta inaudita quan deia que tot el nostre avenç respecte d'èpoques anteriors consistia en haver passat from Status to contract, de condicions sobrevingudes hereditàriament a unes de lliurement contretes, com, de passada, ja es deia al «Manifest comunista» de forma correcta.

Per concloure un tracte, però, calen individus que puguen ésser lliures sobre les llurs persones, actes i possessions, i que es troben en igualtat de drets entre ells. Crear aquests individus «lliures» i «iguals» era precisament un dels treballs principals de la producció capitalista. Si bé això també al principi succeïa encara d'una forma únicament mig conscient, a més d'aspecte religiós, així i tot d'ençà de la reforma luterana i calvinista quedà clar que l'home únicament és plenament responsable dels seus actes quan els fa amb una completa llibertat d'albiri, i que és un deure moral oposar-se a qualsevol coacció a cometre un fet immoral. Com lligava això, però, amb la pràctica anterior del contracte matrimonial? El matrimoni era d'acord amb la concepció burgesa un contracte, un afer jurídic, i de fet el més important de tots, ja que disposava del cos i l'ànim de dos humans per tota la vida. Aleshores de fet es concloïa per lliure voluntat formal; sense l'assentiment dels contraients no s'hi donava. Però hom sabia prou bé com s'arribava a la condició de l'assentiment i qui eren els propis contraients matrimonials. Quan però s'hi demanaven a tots els altres contractes una llibertat real de concloure'ls, per què no amb aquest? Els dos joves individus que anaven a unir-se, no tenien també el dret de decidir lliurement sobre si mateixos, sobre els llurs cossos i òrgans? No havia esdevingut l'amor sexual mitjançant la cavalleria la moda, i no era front l'amor adúlter cavalleresc, l'amor dels esposos la correcta forma burgesa? Si bé era però deure dels esposos estimar-se mútuament, no era igualment deure dels amants de casar-se entre ells i no amb cap altre? Que no era aquest dret dels amants superior al dret dels progenitors, parents i d'altres diversos arranjadors de matrimonis i mitjancers? Si el dret a la lliure interpretació personal havia irromput sense límits en l'església i la religió, com era que s'aturava davant les pretensions insuportables de la generació anterior sobre el cos, ànima, possessions, sort i dissort dels més joves?

Aquestes qüestions hagueren d'aparèixer en una època que afluixava tots els antics lligams de la societat i trencava totes les concepcions heretades. El món s'havia fet amb un instant gairebé deu vegades més gran; per comptes d'un quart d'un hemisferi ara era tot el globus terraqui que s'estenia a la vista dels europeus occidentals, que s'afanyaven a prendre possessió dels altres set quadrants. I com els antics i estrictes límits de la pàtria, queien també els límits mil·lenaris de la forma mitjaval imposada de pensar. A l'exterior s'obria als ulls dels humans un horitzó infinitament més gran. Quin valor tenia la reputació d'honorabilitat, quin el respectable privilegi gremial heretable per descendència pel jove seduït per les riqueses d'Índia, les mines d'or i plata de Mèxic i Potosí. Era l'època de la cavalleria errant de la burgesia; tenia també el seu romanticisme i la seua exaltació amorosa, però amb un peu burgès i en darrera instància amb un objectiu burgès.

I així fou que la burgesia inicial, especialment la dels països protestants, on més se sacsejà allò establert fins aleshores, pel que fa al reconeixement de la llibertat de contractació també en el matrimoni i ho introduí de la forma abans descrita. El matrimoni romangué matrimoni de classe, però dins la classe fou atorgada a les contraients un cert grau de llibertat d'elecció. I en el paper, en la teoria moral com en la descripció poètica, res no quedava tan expressat com que la immoralitat de tot matrimoni que no es basàs en l'amor sexual mutu i el compromís realment lliure dels esposos. En breu, el matrimoni per amor fou proclamat com a dret humà, i de fet no tan sols com a droit de l'homme, sinó també de forma excepcional com a droit de la femme.

Aquest dret humà es diferenciava però en un punt de tota la resta dels anomenats drets humans. Mentre que aquests en la pràctica romanien limitats a la classe dominant, la burgesia, i es negaven directament o indirecta a la classe oprimida, el proletariat, s'hi evidenciava més àmpliament la ironia de la història. La classe dominant romangué sotmesa a les influència econòmiques conegudes i tan sols presentà en casos excepcionals matrimonis realment lliure, mentre que aquests en la classe dominada, com ja hem vist, eren la regla.

La plena llibertat de contraure matrimoni per tant tan sols la podrà exercir tothom una vegada que el bandejament de la producció capitalista i amb ella de les condicions de propietat que ha creat haja eliminat totes les consideracions econòmiques addicionals que encara ara tenen una influència tan poderosa en l'elecció conjugal. Aleshores ja no romandrà cap altre motiu més que l'afecte recíproc.

Ara bé, com que l'amor sexual és per la seua natura exclusiu—tot i que aquesta exclusivitat actualment tan sols es realitze plenament en la dona—, el matrimoni basat en l'amor sexual és per la seua natura monògam. Hem vist, com sostenia correctament Bachofen, que l'avenç del matrimoni grupal al matrimoni individual fou principalment l'obra de les dones; tan sols el pas endavant del matrimoni de parella a la monogàmia arribà de la mà dels homes; i consistí, històricament, essencialment en un empitjorament de la situació de les dones i un afavoriment de la infidelitat dels homes. Desaparegudes les consideracions econòmiques que encara mantenen sotmeses les dones davant aquesta infidelitat habitual dels homes—la preocupació per la llur pròpia existència i encara més pel futur dels fills—, la posició igual així assolida de les dones farà d'acord amb tota l'experiència anterior que els homes siguen realment monògams en una mesura més gran que no pas les dones poliàndriques.

Ço que desapareixerà del tot, però, de la monogàmia seran tots els caràcters que ha rebut mitjançant la seua aparició a a partir de les relacions de propietat i que són en primer lloc el predomini de l'home i en segon lloc la insolubilitat. El predomini de l'home en el matrimoni és la simple conseqüència del seu predomini econòmic i cau tot sol amb aquest. La indisolubilitat del matrimoni és en part conseqüència de la situació econòmica sota la qual sorgí la monogàmia, en part tradició de l'època on no era ben entesa encara la relació d'aquesta situació econòmica amb la monogàmia i era religiosament exagerada. Avui ja es troba trencada per mil esquerdes. Si tan sols és moral el matrimoni basat en l'amor, aleshores també ho és únicament aquell on l'amor perdura. La durada de l'enamorament individual és però força variable entre els individus, especialment entre els homes, i una fi positiva de l'afecte o la seua substitució per un nou amor apassionat fa de la separació un benefici tant per totes dues parts com per la societat. Tan sols caldria estalviar els individus de la brutícia inútil d'un procés de separació.

Ço que actualment per tant podem entreveure pel que fa a l'ordre de les relacions sexuals després de la imminent desaparició de la producció capitalista és bàsicament de caire negatiu, limitat majoritàriament a allò que desapareix. Què s'hi afegirà? Això es decidirà quan haja madurat una nova generació: una generació d'homes que mai no s'hagen trobat a la vida en el cas de comprar per diners o per cap altre mitjà social de força la prostitució d'una dona, i de dones que no s'hagen trobat en el cas de lliurar-se a un home per cap altra consideració que no siga l'amor real, ni tampoc de refusar-lo per por a les conseqüències econòmiques. Quan aquests individus hi siguen, es desfaran completament de tot allò que hom creu avui que han de fer; seguiran la llur pròpia pràctica i crearan d'acord amb ella una opinió pública per jutjar la pràctica de cadascú—Punt.

Tornam però ara a Morgan, de qui ens hem allunyat massa. La recerca històrica de les institucions socials desenvolupades durant el període de la civilització depassen els límits del seu llibre. Els destins de la monogàmia durant aquest període l'ocupen tan sols de forma completament breu. També ell hi veu en l'aprofundiment de la família monògama un avenç, una aproximació a la completa igualació dels sexes, sense creure però a l'abast aquest objectiu. Diu, però,

«Quan es reconeix el fet que la família ha passat per quatre formes consecutives i que ara es troba en la cinquena, apareix la qüestió de si aquesta forma pot ésser duradora en el futur. L'única resposta possible és que ha de progressar com progresse la societat, que canvie en la mesura que la societat canvie, del tot com fins ara. És el resultat del sistema social i serà reflex del seu perfeccionament. Com que la família monògama ha millorat d'ençà de l'inici de la civilització, i força notablement en els temps moderns, hom pot suposar si més no que és susceptible de millores posteriors fins a assolir la igualtat entre els dos sexes. Si en un futur llunyà la família monògama no fos capaç de satisfer les pretensions de la societat seria impossible de preveure com es constituirà la seua successora».

Notes de Friedrich Engels[modifica]

  1. Com de poc Bachofen entenia ço que havia descobert o més aviat endevinat ho demostra el fet d'haver designat aquest estadi originari com a heterisme. Heterisme volia dir entre els grecs que introduïren el mot, bescanvi d'homes, solters o monògans, amb dones solteres, i pressuposa sempre una forma determinada de matrimoni, fora dels quals s'hi donen aquests becanvis, i hi inclou la prostitució si més no com a possibilitat. No s'ha emprat mai aquest mot en un altre sentit i és en aquest sentit que l'empri amb Morgan. Els descobriments de gran importància de Bachofen són mistificats arreu fins a extrems increïbles, ja que s'imagina que les relacions entre home i dona, a través de la història, tingueren llur origen en les idees religioses de la humanitat en cada època i no en les llurs condicions reals de vida.
  2. En una lletra de la primavera del 1882 Marx parlava en els termes més durs del complet falsejament dels temps primitius que conté el text dels Nibelungs de Wagner. «On s'ha vist que el germà abrace la germana com a parella?» A aquests «déus luxuriosos» de Wagner que fan més picants llurs galantejos a l'estil modern amb una miqueta d'incest, hi respon Marx: «En els temps primitius la germana era la dona, i això era ço assenyat». [Variant textual 30] – (A la quarta edició). Un amic francès i admirador de Wagner no està d'acord amb aquesta nota i puntualitza que ja en la «antiga Edda», on Wagner es basa concretament en la «Ögisdrecka», Loki renya Freia: «Abraces el teu propi germà davant dels déus». Sembla, doncs, que el matrimoni entre germans ja era prohibit aleshores. L'«Ögisdrecka» és expressió d'una època en què s'havia perdut ja completament la fe en els antics mites; és un poema satíric, a l'estil de les de Llucià, contra els Déus. Quan Loki com a Mefisto fa aquest retret a Freia, més aviat parla en contra de Wagner. També diu Loki, uns versos més tard, a Niördhr: «Amb la germana has engendrat un fill (així)» (vidh systur thinni gaztu slikan mög). Ara, Niördhr no és cap ase, sinó un vane, i diu a la «Ynglinga Saga», que els matrimonis entre germans són habituals a Vanaland, la qual cosa no és el cas entre els ase. Això suposaria que els vane eren déus més antics que els Ase. En tot cas Niödhr viu entre els ase en un pla d'igualtat, i així l'«Ögisdrecka» és més aviat una prova que, en temps de l'aparició de les sagues noruegues, el matrimoni entre germans no provoca encara cap mena d'indignació, si més no entre els déus. Si hom vol disculpar Wagner, faria millor de recòrrer per comptes d'a «Edda» a Goethe, qui en la balada del déu i la baiadera comet una falta semblant pel que fa a l'ofrena religiosa de la dona i l'acosta massa a la prostitució moderna.
  3. Les espurnes de relacions sexuals indiscriminades, denominades «pantanoses», que Bachofen afirma haver descobert, ens duen al matrimoni grupal, del qual ja no es pot dubtar ara. «Quan Bachofen troba 'il·licits' aquests matrimonis punalua, també un home d'aquell període trobaria igual la majoria de matrimonis actuals entre cosins propers i llunyans per part paterna o materna tan incestuosos com els matrimonis entre germans consanguinis». (Marx.)

Variants textuals[modifica]

  1. El text següent fins al paràgraf: 1. La família consanguínia... (S. 43) és de la versió ampliada d'Engels del 1892. El 1884 es llegia: La descoberta d'aquest estadi inicial és el primer gran mèrit de Bachofen.[1] D'aquest estadi inicial probablement es desenvolupà força avait:
  2. (1884) hi manca: probablement
  3. (1884) hi manca: o una forma similar
  4. (1884) Família punalua
  5. (1884) Forma familiar (per comptes de: una forma similar del matrimoni grupal)
  6. (1884) La llur organització resta però tan aïllada que l'hauríem de considerar (per comptes de: sinó una forma ruda del matrimoni grupal)
  7. (1884) hi manca el següent text fins el paràgraf 3. La família de parella... (S. 51)
  8. (1884) Família punalua
  9. (1884) Família punalua
  10. (1884) hi manca la darrera frase
  11. El següent text fins al paràgraf: La família de parella... (S. 57) és el de l'edició ampliada d'Engels del 1892. El 1884 es llegia: Similar remainders from the old world are admit enough, so abandoning the phoenizischen girls in the temple at the celebrations of the Astaroth; even the medieval right of the first night, which had a very strong existence despite again-romantic German white washing, is probably a piece of Punaluafamilie delivered by the keltische of gene (the clan) Restes similars de l'antic món són pru conegudes, com ara la prostitució de noies fenícies en el temple durant les festes d'Astarot; àdhuc el dret mitjaval de la primera nit, que malgrat l'emblanquinament neo-romàntic alemany tingué una forta existència, és probablement un pedaç de la família punalua transmés per la gens (el clan) celta.
  12. (1884) Propietat privada
  13. (1884) massa esposes tenien ara un valor (per comptes: la facilitat d'aconseguir esposes tenia ara un valor d'intercanvi)
  14. (1884) Possessió privada
  15. (1884) hi manca: de família
  16. (1884) hi manca la darrera frase
  17. (1884) hi manca el següent text fins el paràgraf: El matrimoni abans de la caiguda... (S. 64)
  18. (1884) Família punalua
  19. (1884) hi manca la darrera frase
  20. El següent text fins els mots: Però malgrat tots els panys i vigilàncies... (S. 67) és de la versió ampliada d'Engels del 1892. El 1884 es llegia: en unes cambres mig aïllades, per tal de garantir la correcta parternitat dels fills. L'home contràriament es diverteix amb esclaves presoneres de guerres, les seues companyes de tenda en la guerra. Amb prou feines millor va en el període clàssic. Hom pot llegir en el «Charikles» de Becker, com els grecs tractaven les llurs dones. Quan no recloses, romanien separades del món, de forma que esdevenien les criades principals dels llurs homes, limitades al tracte únicament amb la resta del servei domèstic. Les noies hi eren directament recloses, les dones tan sols eixien en companyia d'esclaves. Quan hi havia visites masculines, les dones es retiraven a les llurs cambres.
  21. (1884) socialment
  22. (1884) acaba ací la frase
  23. (1884) hi manca la darrera frase
  24. (1884) manca en aquest paràgraf el següent text fins els mots: l'heterisme és fins i tot una institució social...
  25. (1884) hi manquen les dues darreres frases
  26. (1884) hi manca la darrera frase
  27. (1884) segueix: i la sueca
  28. (1884) hi manca el següent text fins el paràgraf: regla veritable en relació a la dona...
  29. (1884) hi manca el text següent fins el paràgraf: Tornam mentres a Morgan... (S. 83)
... 30. (l884) hi acaba la nota