Llibre de les besties (1905)/En qual manera na Renart fo porter del rei
| ← De la traició que na Renart tractà del rei | En qual manera na Renart fou porter del rei Llibre de les besties (1905) |
Dels missatgers que l lleó tramès al rei dels homens → |
EN QUAL MANERA NA RENART FOU PORTER DEL REI
En una bella plana se trobaren na Renart i el bou. Cascun saludà l'altre molt agradablement, i el bou contà a na Renart son estament, çò es a saber, com era vingut tot franc a hom, ni com hom l'havia tingut llongament en servitut, i a la fi com lo volgué vendre a un carnicer qui l volia occiure. D'altra part na Renart recontà al bou l'estament de la cort del rei, segons que damunt ja es dit.
— Senyor en bou, — digué na Renart, — qual es vostra volentat?
I el bou digué a na Renart que ell venia estar en la cort del rei, i fugia a l'hom, qui l'havia volgut vendre i fer occiure.
Na Renart digué al bou estes paraules:
— En un regisme s'esdevenc que hagué un rei molt mal acostumat, i hagué molt malvat consell; i per la malicia del rei i de son consell estava tot aquell regne en treball i en ira de Déu, car inasmable era l mal que l rei i son consell feien a les gents que estaven en aquell regnat. Tant longament durà l mal que l rei i son consell feien en aquella terra, que les gents no ho pogueren sofrir; i per la mala vida i mal eximpli del rei i de son consell, les gents desitjaren la mort del rei i de son consell.
Lo bou entengué, segons que na Renart li hagué dit, que l rei i son consell era malvat; i dubtà anar estar sots malvat regiment, i digué a na Renart estes paraules:
— En una ciutat havia un bisbe qui era molt contrari a son ofici, i per la malicia i la deshonestat del bisbe, i per lo mal eximpli que donava a son capitol i a les gents d'aquella ciutat, se seguia molt de mal i se perdia molt de bé qui s faera en aquella ciutat si l bisbe fos aquell qui esser devia, segons la regla i la doctrina que Jesucrist ne donà als apostols i a sos consegüents. Esdevenc-se un dia que l bisbe hagué feta una gran injuria, i després anà cantar missa. En tant gran abominació hagué un clergue l falliment que l bisbe feia, que s'eixí d'aquella ciutat i anà participar ab los pastors en los boscatges; i digué que mellor cosa era estar ab los pastors qui guardaven les ovelles dels llops, que ab pastor que les seves ovelles occia i donava als llops.
Con lo bou hagué dit l'eximpli, ell digué a na Renart que s'exellaria de tota aquella terra i que no s volia metre en cosiment del rei ni de son consell, pus que era malvat en son regiment.
— Senyor en bou, — digué na Renart, — haveu vós oida la demanda que un ermità féu a un rei?
— I qual demanda fou aquella? — digué l bou.
Na Renart digué que en una alta montanya estava un sant ermità. Aquell ermità era hom de molt santa vida, i oia tots jorns molts clams del rei d'aquella terra, qui era hom pecador i de mal regiment; i les gents ne deien al sant hom molt de mal. Lo sant hom fou molt despagat del malvat estament que era en lo rei, i hagué devoció com lo rei pogués induir a bon estament. Lo bon hom devallà de son ermitatge i vingué en una bella ciutat ont estava l rei:
— Senyor, — digué l bon hom al rei, — qual cosa vos es semblant que sia a Déu pus agradable en est món, o vida ermitana o vida de rei que sia ben acostumat en regir son poble?
Llongament cogità l rei en la demanda, ans que respongués; i a la fi digué que vida de rei en bones obres es ocasió de major bé que vida ermitana.
— Senyor, — digué l'ermità, — molt me tenc per pagat de vostra resposta, segons la qual es significat que malvat rei dóna més de damnatge en son regne que no es lo bé que negun ermità puga fer en son ermitatge. I per això jo só vingut a vós, i só devallat de mon ermitatge, i proposí d'estar am vós tant llongament, tro que vós i vostre regne siau en bon estament, dient a vós paraules de Déu, per les quals hajau a Déu amor, i hajau de Déu coneixença i temor.
Aquell ermità estigué llongament en la cort del rei, dient bones paraules de Déu, per les quals lo rei esdevenc en bon estament, i tot son regne ne fo en bon regiment.
Con na Renart hagué dit l'eximpli, ell digué al bou estes paraules :
— Senyor en bou, vós sou bestia semblant a l'ermità; i, si ho voleu, jo us daré consell, per lo qual podreu induir lo rei, mon senyor i vostre, a bon estament, i seguir-sen ha molt de bé de çò que vós fareu.
Lo bou prometé a na Renart que ell faria tot lo bé que fer podria, per tal que l rei i son poble ne fos en bon estament. Ladoncs na Renart consellà al bou que estigués en una bella praderia, que era pres d'aquell lloc ont estava l rei i sos barons, i que menjas i sojornas, per tal que fos bell a veer, i que fos fort a bruelar.
— Encontinent — digué na Renart — que vós, senyor en bou, sereu revingut i fort, vós bruelau com pus fortment pugau tres vegades lo jorn i tres vegades la nit, i entre tant jo hauré parlat ab lo rei del vostre estament.
Lo bou estigué al consell de na Renart, i na Renart s'entornà a la cort del rei.
Con lo bou hagué molt sojornat i fou fort, ell començà a bruelar fortment. I adoncs con na Renart oí que l bou bruelava se n'anà davant lo rei, i estigué davant ell dementre que l bou bruelava. En tanta de por estigué l rei dementre que l bou bruelava, que no s podia tenir ni assegurar d'extremir, i hagué vergonya de sos barons, car temia que no l tinguessen per volpell.
Dementre que l lleó així estava paorós, i negú de sos barons no sabien apercebre la por que l rei havia, na Renart s'acostà al rei, i el gall cantà, i el ca lladrà, per çò car na Renart se fou acostada al rei. Mas al rei plagué com na Renart li fos de pres, i demanà-li si sabia aquella veu que oia de quina bestia era, car molt li paria gran bestia i forta, segons la veu que havia.
— Senyor, — digué na Renart, — en una vall hagué un juglar posat son alduf que penjava en un arbre, i lo vent menava aquell alduf i feia-lo ferir en les branques de l'arbre. Per lo feriment que l'alduf feia de sí mateix en l'arbre, eixia de l'alduf una gran veu, la qual feia retentir tota aquella vall. Un simi havia en aquella vall, qui oí l sò, i vingué a aquell alduf. Aquell simi se cuidà que en així com la veu era gran, que en així l'alduf fos ple de mantega o d'alguna cosa que fos bona a menjar. Lo simi esquinçà l'alduf i trobà-l tot buid. I en així, senyor, — digué na Renart al lleó, — podeu vós pensar que aquesta veu que oiu es de bestia qui es buida, i no ha la força que la veu significa, perquè estau fort i ardit de coratge, car a rei no li està bé com es paorós, ni com ha por de çò que no se sab què es.
Dementre que na Renart aquestes paraules deia al rei, lo bou cridà, i bruelà molt fortment, i en tal manera cridà, que tot aquell lloc ont estava l lleó féu retentir, i el lleó i sos companyons extremir. No s pogué abstenir lo rei que no donas senyal de por, i digué que si la força d'aquella bestia era segons la veu, mal estar lo faria en aquell lloc. Lo bou bruelà altra vegada, i el lleó i tots aquells de son consell hagueren temor; mas na Renart no féu en sí negun semblant de por, ans
estigué alegrament davant lo rei i davant son consell.
Molt se meravellà l rei de na Renart, que no havia por, i sí s feren tots los altres. I el rei digué a na Renart estes paraules:
— Renart, — digué l rei, — com pot esser que tu no has por d'esta veu tant gran i tant extranya? Ja veus que jo, qui só tant poderós, i l'ós i el lleopart i moltes d'altres besties qui són pus forts que tu, havem por d'aquesta veu.
Na Renart respongué al rei, i digué estes paraules:
— Un corb feia son niu en una roca, i tots anys una gran serpent menjava-li sos fills. Lo corb havia molt gran ira d'aquella serpent qui sos fills li menjava, i no s gosava combatre ab la serpent, per çò car era tant poderós que la pogués vèncer per força d'armes. Aquell corb cogità que s'ajudas ab maestria de la serpent, pus que força li fallia. Esdevenc-se un jorn que la filla del rei jugava ab ses donzelles, en un verger, i havia posada sa garlanda d'or i d'argent i de pedres precioses en la branca d'un arbre. Lo corb pres aquella garlanda i volà per l'aire llongament, tro que molts homens seguiren lo corb, pera veure on posaria la garlanda que la filla del rei molt amava, i qui plorava molt fortment con lo corb s'emportava la garlanda. Lo corb posà la garlanda en aquell lloc ont estava la serpent; i los homens, con vingueren pendre la garlanda, vegeren la serpent, i occiren-la; i en així l corb ajudà-s, ab altres, de la serpent, per art i per maestria. En així, senyor, — digué na Renart al lleó, — jo he tanta d'art i de maestria, que si s'esdevenia que no pogués vèncer per força d'armes la bestia qui ha aquesta veu tant forta, i tant terrible crida, aidar-men hauria per art i per maestria, en tal manera que la faria morir a mala mort.
Con na Renart hagué dit son eximpli, la serpent, qui era un dels consellers del rei, digué aquest eximpli:
— En un estany havia un agró acostumat de pescar llongament. Aquell agró envellí, i per vellesa perdia la caça moltes vegades. L'agró cogità art i manera com s'ajudas ab art i ab maestria, per la qual art ell fo ocasió de sa mort. Lo lleó digué a la serpent que recomptas la manera per la qual l'agró fou ocasió de sa mort.
— Senyor rei, — digué la serpent, — aquell agró estigué un dia tro a la nit que no volguè pescar, i estava a la riva d'aquell estany, tot trist. Un cranc se meravellà de l'agró perquè no pescava en així com pescar solia, i demanà a l'agró per què estava així concirós. L'agró s planyia, i digué que molt havia gran pietat dels peixos d'aquell estany, ab qui havia viscut llongament, i molt planyia llur mort i llur damnatge, car dos pescadors pescaven un estany, i proposaven de venir en aquest estany, con haurien pescat en aquell estany. Aquells pescadors són savis mestres de pescar, car null peix no ls pot escapar, i pendran tot lo peix d'aquest estany. Lo cranc, qui oí aquestes paraules, hagué gran por, i digué-ho als peixos qui eren en aquell estany. Tots els peixos s'ajustaren i vingueren davant l'agró, lo qual pregaren que ls donas consell.
— No hi ha altre consell, — digué l'agró, — mas un, çò es a saber, que jo us porti tots, d'un a un, a un estany qui es pres d'ací una llegua. En aquell estany ha moltes canyes i hi ha gran fanga, perquè ls pescadors no us hi podran donar damnatge.
Tots los peixos ho tingueren per bo, i tots dies l'agró prenia aitants peixos com volia, i feia semblant que ls aportas a un estany; i en un puig ell se posava, i menjava l peix que portava, i després tornava per altre. Açò hagué tingut l'agró llongament, i en així vivia sens treball de pescar. Esdevenc-se un jorn que l cranc pregà l'agró que l portas an aquell estany. L'agró extengué son coll, i lo cranc se pres al coll de l'agró ab dues ses mans. Dementre que l'agró en així volava ab lo cranc que portava en son coll, lo cranc se meravellava com no veia l'estany al qual se cuidava que l'agró lo portas. I con l'agró fo pres d'aquell lloc on solia menjar los peixos, lo cranc vegé les espines dels peixos que l'agró havia menjats, i conegué l'engany que l'agró feia. Lo cranc digué:
— Dementre que has temps, t'és menester que t'ajudis d'aquest traidor que t proposa menjar. Adoncs lo cranc estrenyé tant fortment lo coll a l'agró, que l'hi trencà, i l'agró caigué mort en terra, i lo cranc s'entornà a sos companyons, als quals recontà la traició que l'agró ls feia, per la qual traició l'agró fo ocasió de sa mort.
— Senyor, — digué na Renart, — en aquell temps con Déu gità Adam de paradís, malehí Déu la serpent qui havia aconsellat a Eva que menjas del fruit que Déu havia vedat a Adam; i d'aquell temps ençà són totes les serpents horribles a veer, i són verinoses. I per la serpent són vinguts tots los mals qui són en lo món; i per açò un savi hom féu gitar una serp del consell del rei, la qual serp lo rei molt amava.
Lo lleó digué a na Renart que recomptas aquell eximpli.
— Senyor, — digué na Renart, — un rei havia oit parlar d'un sant hom qui havia molt gran saviesa, i tramès-lo querir. Aquell sant hom vengué al rei, i el rei pregà-lo que estigués ab ell, i que l consellas com pogués governar son regne, i que l reprengués d'alguns vicis, si gens lin coneixia. Lo sant hom estigué ab lo rei per intenció que li consellas a fer bones obres i esquivar lo mal. Un jorn s'esdevenc que l rei tenia consell sobre un gran fet qui s'era esdevengut en son regne. Prop d'aquell rei estava una gran serpent, ab la qual lo rei s'aconsellava pus fortment que ab tots los altres. Aquell sant hom, quan vegé la serpent, demanà al rei qual cosa significa rei en est món; i el rei digué que rei es establert en aquest món a significança de Déu, çò es a saber, que rei tinga en terra justicia, i que governi l poble que Déu li ha comanat. «Senyor, — digué l savi, — qual bestia fou a Déu més contraria, adoncs con hagué creat lo món?» I el rei digué que la serpent. «Senyor en rei, — digué l savi, — segons la responsió que vós haveu feta, se segueix que vós auciau la serpent; i gran pecat féu com la teniu en vostra cort; car si vós representau l'imatge de Déu, en quant rei, vós deveu ahirar tot çò que Déu ahira, majorment çò que Déu més forment ahira.» Per les paraules que l sant hom hagué dites al rei, lo rei aucís la serpent, sense que la serpent no hagués art ni maestria que s sabés ajudar de la mort.
Con na Renart hagué contat l'eximpli, lo bou cridà i bruelà tant fortment, que tot aquell lloc féu extremir, i el lleó i tots los altres hagueren gran por : si que na Renart digué al rei que si ell ho volia, que iria a la bestia de qui la veu tant extranya eixia i veuria si aquella bestia podria amenar al rei que fos de sa companyia. Al lleó i a tots los altres plagué que na Renart anas a veure aquella bestia que cridava. Na Renart pregà l rei que si tant era que s'esdevengués que aquella bestia a qui anava pogués amenar a sa cort, que fos salva i segura en sa cort, que negú no li donas damnatge a sa persona no li fes vilania. I el lleó, davant tot son consell, autrejà a na Renart tot çò que demanat li havia.
Ab tant na Renart vengué en aquella praderia ont estava l bou en sojorn; i el bou, quan lo vegé, hagué gran plaer de sa vinguda. Abdós se saludaren bellament, i na Renart recontà al bou tot çò que li era esdevengut després que era d'ell partit.
— Bell amic, — digué na Renart, — vós ireu davant lo rei, i fareu ab semblant humil, i en vostres gests dareu semblant de gran saviesa; i jo diré que vós haveu haguda gran contrició, com tant llongament haveu estat fòra la senyoria del rei; i vós, davant de tots, demanau perdó al rei, per çò com vós anareu estar ab hom, i vós vos metereu sots altra senyoria. En tal manera, bell amic, — digué na Renart, — parlau i estau davant lo rei i sa cort, que l rei i tot son consell s'asauti de vostres paraules i de vostres gests; i recontau al rei de l'estament dels homens, i aconsellau al rei que haja amistat ab lo rei dels homens.
Lo bou i na Renart sen vingueren a la cort del rei; i con lo rei i sos barons vegeren venir lo bou i na Renart, lo rei i tots los altres conegueren lo bou, i tots se tingueren per pecs de la por que havien haguda del bou. I el rei se meravellà com lo bou podia haver tant gran i tant alta veu i tant terrible. Lo bou féu a son senyor aquella reverencia qui s tany a rei, i el rei demanà-li de son estament, i el bou li contà tot çò que li era esdevengut mentres estava en la servitut d'hom.
Lo rei digué al bou que ell se meravellava com ell havia tant cambiada sa veu, i el bou digué que ell cridava ab temor i ab contrició, per çò car se tenia per mal mirent al rei i a tota sa cort, en quant llongament l'havia deixat per altre senyoratge. I car temor i contrició feien tremolar son coratge, per açò havia cambiada sa veu, que significava temor, terribilitat i espaordiment, per çò car eixia de cos ont estava coratge temerós i penident. Lo bou demanà al rei perdó, i el rei lo perdonà en presencia de tota sa cort.
Aprés açò l rei demanà al bou de l'estament del rei dels homens, i el bou li digué que ver havia dit una serpent, que la pus mala bestia i la pus falsa que sia en est món es l'hom. Lo lleó digué al bou que li recontas la raó per què la serpent havia dit que hom es la pus mala bestia i la pus falsa que sia en est món.
—Senyor,—digué l bou,—una vegada s'esdevenc que un ors i un corb i un home i una serpent caigueren en una sitja. Per aquell lloc ont era la sitja passava un sant hom qui era ermità, i guardà en aquella sitja, i vegé-los estar en aquella sitja tots quatre, i no n podia eixir negun. Tots ensems pregaren aquell sant hom que ls tragués de la sitja, i cascun promès-lin bon lloguer. Aquell hom tragué de la sitja l'ors i el corb i la serpent; i con ne volgué treure l'home, la serpent li digué que no ho fes; car, si ho feia, mal guasardó n cobraria. L'ermità no volgué creure la serpent del consell que li donava, i tragué aquell hom de la sitja. A poc temps l'ors aportà al sant hom un buc d'abelles qui era ple de bresques, i, con l'ermità hagué menjat de les bresques a tota sa volentat, ell se n'anà a una ciutat on volia predicar. A l'entrant de la ciutat, lo corb li aportà una molt preciosa garlanda, que era de la filla del rei, a la qual havia llevada la garlanda del cap. L'ermità prengué la garlanda i hagué gran goig, car molt valia. Per aquella ciutat anava un hom cridant, i deia que tothom qui hagués aquella garlanda, que la retés a la filla del rei, que ella lin donaria gran guasardó; i que si la garlanda tenia amagada i hom ho podia saber, que n portaria pena molt gran. Lo bon ermità vingué per una carrera ont estava aquell hom que ell havia gitat de la sitja, lo qual hom era argenter. Lo sant hom comanà la garlanda a l'argenter secretament, i l'argenter aportà-la a la cort i acusà l sant hom. Aquell sant hom fo pres, batut i encarcerat. La serpent que l sant hom havia gitada de la sitja, vingué a la filla del rei, qui dormia, i mordé-la en la mà. La filla del rei cridà i plorà, i hagué sa mà inflada molt fortment. Lo rei fo molt irat de la malaltia de sa filla, qui la mà havia inflada i entuxegada, i féu cridar per tota la ciutat que a tothom daria grans dons qui li pogués guarir sa filla. La serpent vingué en durment al rei, i a l'orella digué-li que en lo carçre de sa cort estava pres un hom qui havia una herba ab que guariria sa filla. Aquella herba havia donada la serpent al bon hom, i havia-l adoctrinat com la posas en la mà de la filla del rei, i com demanas al rei que fes justicia de l'argenter que tant mal guasardó li havia retut. En així fo fet com la serpent ho hagué ordenat; si que l sant hom fou deslliure del carçre i el rei féu justicia de l'argenter.
Molt plagué al lleó i a tot son consell l'eximpli que l bou hagué dit contra hom, i digué al bou si li era semblant que ell degués haver temor del rei dels homens; i el bou digué al lleó que molt es perillosa cosa esser en enamistat del rei dels homens; car d'hom mal i poderós i mestre, nulla bestia no s pot defendre. Molt estigué concirós lo lleó d'açò que l bou li hagué dit, i na Renart conegué que l lleó havia por del rei dels homens, i digué al rei estes paraules:
—Senyor, la pus ergullosa bestia, i cella on més ha d'avaricia que en altra bestia, es hom; i per açò, si parria bé a vós i a vostre consell, seria bo que vós trametesseu missatgers i joies al rei dels homens, i que de part vostra li recontassen la bona volentat que vós li haveu, i que li donassen vostres joies; i el rei concebria amor en son coratge a amar vós i vostre poble.
Lo rei i son consell tingué per bo çò que na Renart deia, mas lo gall hi contrastà, i digué estes paraules:
—En una terra s'esdevenc que força i maestria se contrastaren davant un rei. Força deia que ella havia senyoria per natura sobre maestria; i maestria deia lo contrari. Lo rei volgué saber qual d'abdues devia haver senyoria l'una sobre l'altra; i féu-les abdues combatre, i la maestria vencé i sobrà força.
—I per açò, senyor en rei,—digué l gall,—si vós haveu amistança ab lo rei dels homens i li trameteu missatgers, i ell vos tramet sos missatgers, aquells missatgers que ell vos trametrà coneixeran en vostra persona i en vostres barons que segons giny ni art vós no us podreu defendre del rei dels homens, qui s combat ab art i ab giny, ab que apodera tots aquells qui per força se combaten sens art i sens maestria.
D'altra part allegà na Renart, i digué que Déu fa çò que fa, sens art i sens maestria; i per açò convé que, segons natura, sien més poderosos en la batalla tots aquells qui s combaten ab semblants armes d'aquelles de Déu, que cells qui s combaten ab dessemblants armes d'aquelles de Déu.
Molt plagué al lleó l'eximpli de na Renart, i volgué a totes passades trametre joies i missatgers al rei dels homens. Lo rei demanà quals missatgers consellaven que anassen al rei dels homens, ni quals joies li trametria; i na Renart digué al rei que l bou lo n devia aconsellar, per çò car ell sabia la costuma dels homens, i quals coses eren aquelles de que ells s'asautaven més fortment. Lo rei digué al bou que ell volia estar a son consell, dels missatgers i de les joies que volia trametre al rei dels homens; i adoncs lo bou li digué estes paraules:
—Senyor rei,—digué l bou,—natura es dels reis dels homens que con trameten llurs missatgers, que ls trameten de llur consell i dels més nobles qui sien en son consell. Los pus nobles consellers que vós haveu m'es semblant que sien l'onça i lo lleopart. De l'altra part lo gat es en semblança de vostra imatge, i lo rei tindrà-s'ho a gran gracia si vós li trameteu per joies lo gat i lo ca : lo gat, per çò com es a vós semblant, i lo ca per çò que n caç, car los homens s'asauten molt de caça.
En així com lo bou ho hagué dit, ho féu lo lleó, i tramès l'onça i lo lleopart al rei per missatgers, i el gat i el ca per joies. Con los missatgers foren partits de la cort, lo rei féu lo bou cambrer de sa cambra, i na Renart tengué l'ofici que l ca solia tenir.