Lo llibre dels poetas/Prólech

← Inici

Prólech Lo llibre dels poetas

SEGLE XII →

PRÓLECH.

     En los segles XII, XIII y part del XIV se pot ben dir que la verdadera literatura catalana no existia. Be es cert que hi havia aquí en Catalunya infants, prínceps y fins reys que componian trobas, be es veritat que imitavan á aqueixos un aplech de cavallers tots ells de clarejant ingeni y molta inspiració; emperó precís es confessar que no passavan de ser uns trists imitadors de la escola provençal que llavoras s' havia ensenyorit de las principals corts y de casi totas las liras dels poetas del mitjorn de la França, Italia, Espanya y quelcuns de Inglaterra. No mancá tampoch un emperador^[1] que compongués en esta llenga aquella tan coneguda cansó que diu aixís: «Plasmi cavaller francés—e la dona catalana...» Los trobadors catalans prenian dels de mes enllá del Pirineu, formas, llenga, estil y fins moltas vegadas tambè lo argument de sos cants.
     Aixó no podia crear per sí sols una literatura verament catalana, mes podia influir molt y molt en que eixa literatura comensás á péndre peu. Y aixís fou. Las ganas de imitar á tot lo que 's feya en Provença, portá als fills del nostre pais á la lloable imitació de las festas literarias que, aprop de las Alpinas, eran conegudas ab lo nom de corts d' amor. Un rey poeta ó, mes ben dit, un poeta rey fou qui, cridant á Barcelona á dos dels que jutges havian estat á Tolosa, feu naixe en la ciutat dels comptes los certámens que tants bons fruits havian de dar y tant havian de ferhi en la, mes que regeneració, vera creació de la literatura de la nostra llenga. En efecte á Joan primer se déu la verdadera naixensa de la escola catalana; en aquells certámens s' hi troba ja á poetas que volentse desfer dels lligams que á son pensament posava lo tindre que parlar en una llenga sávia, trencant casi del tot ab la tradició literaria, prenen á la llenga de la terra y la aixecan al igual de la que fins llavors s' havia cregut ser la única digne de espressar en rimas los pensaments dels trobadors, la provençal. Be es veritat que est cambi no 's poguè fer de una manera que res que desitjar deixés, be es cert que molts provençalismes vingueren á enlletgir á la llenga que, fins llavoras parlada solzament pèl poble y cantada pèls jutglars, anava á ferse escoltar de tot un regne y á dictar lleys, un segle desprès, á la que avuy anomenan dolsa parla castellana. Los modismes del Provençal y moltas paraulas que, perque los consideressen vulgars ó mal sonants en la nostra propia, van péndre dels trobadors de Provença los nostres poetas, vingueren á figurar entre los mots de la llenga de nostre pais. Esta barreja deslluhí alguna mica la dolsura dels lays y sparsas dels trobadors catalans, emperó considerant lo pas que acabavan de donar mirantlo des de abans del segle XIV y no de desprès en çá, trobarém que ben, ben contents devém estar de aquells provençalismes, terminacions y defectes, perque ells eran com lo boll que tapava l' grá, boll que mes tart lo vent del bon gust podia arrebassar, si no del tot en la major part.
     Lo que mes crida la atenció entre 'ls trobadors de aquell temps es la originalitat en la forma. Veyémlos rompre quasi del tot ab las rimas per parellas (que sols guardaren per la codolada); veyémlos escullir com á metro predilecte la vintena en bordons de onze sílabas, trencadas per l' accent en la quarta, y trobém las endressas y tornadas que es lo que mes carácter de originalitat dona á llurs obras.
     Aquesta llavor es la que ixqué dels «Jochs florals» creats per Joan I. Aquesta llavor devia donar fruit, y 'l donguè en lo segle XV.
     Lo segle que acabém de nomenar es lo segle d' or de nostra literatura. En ell figuran los noms de nostres mes coneguts poetas, en ell se escriu en tota classe de metros, en ell pren forsa lo geni literari catalá y llansa al mon unas esparsas que guanyan á son autor lo títol de príncep dels poetas catalans, y un llibre que pare ve á ser de la novela picaresca. Ausias March, Jaume Roig, Roiç de Corella, Fenollar, Rocabertí y tants altres coneguts y respectats noms son los que omplan de cap á cap tot lo espay d' est segle. Ben bè de planye es que tanta sava poética com hi hagué llavors, no servís per donar fi á la bona obra que 'ls poetas del segle XIV havian comensat, y per esborrar lo desig de fer imitacions, desig que privava als trobadors lo esse del tot original. Lo travall dels poetas de las darrerías del catorzé segle fou del tot perdut. Fins lo mes privilegiat dels trobadors de aquella época no 's desdenyá de abeurarse en la font de la poesía italiana, essent aixís que de mes apropiada á la sanch de sas venas n' haguera trobat en sa mateixa terra. Sí; fins Ausias March, lo mes inspirat del poetas catalans, no pogué lliurarse de la malaltía aquesta y arribá á traduhir en vers las passions de son cor, del mateix modo com ho havia fet abans qu' ell lo gran Petrarca. Y no content ab aixó, encara va fer mes. Sos martiris de amor nasqueren lo mateix jorn en que van naixe los del poeta italiá.^[2]
     No es aixó voler menysprear al gran trobador, ço es planyes' de un mal. Lo dir que 'l sol tè tacas no es dir que sia lleig, es fer entendre que fora mes hermòs si no 'n tingués cap. La prova de que Ausias fou un geni, nos la dona lo mateix rey dels poetas castellans de sa centuria. Lo dòls Garcilaso, lo qui diuhen creador del endecasílabo; aquest tan alabat poeta, no s' envergonyí de péndre per mestre á nostre Ausias, y feu mes que imitarlo, fins lo traduhí en quelcunas parts: qui d' aixó dupte, llegesca la tornada del cant XLIX de Ausias March y 'l sonet XXVII de Garcilaso.^[3]
     Lo trobador valenciá fou sens disputa lo primer poeta de son temps, mes ab tot no fou lo mes original; precís es confessarho. Creyém de bona fe que aquest va ser Mossen Jaume Roig, lo autor del Libre de les dones. Be es veritat que en cambi tè est poeta molts defectes que no enlletjeixen á las obras d' Ausias, com son paraulas afrancesadas y algunas presas del castellá; no cap pas cap mica de dupte de que hi ha alguns provençalismes en lo spill; mes ab tot y aixó, la naturalitat, dolsesa, gracia y facilitat, fan á n' aquest poeta, si no 'l primer de la centuria, lo mes catalá de son temps. La riquesa de consonants, la dolsa manera de lligar las frases, lo fons de ciencia que hi ha en cada capítol, la amarganta doctrina que encobreixen sos riallers versos, la variada y profitosa descripció de costums de sa época, fan de son llibre una joya de inapreciable valor. Si val ó no, ho proban las moltas edicions que del mateix s' han fet^[4].

     Ara be, si aqueixos dos poetas no 's saberen lliurar del contagi, del desig de imitar á italians y francesos, com ja 's pot soposar, molt menys se 'n lliuraren los altres que no tenian tanta representació en las lletras catalanas. Perçó veyém á Rocabertí, lo qui fou general de las tropas del rey En Joan II, compondre un poema^[5] y robar títol, metro, esperit y fins certas descripcions al gran poeta florentí Dant. Trobém á Francisco Oliver traduhint á un poeta francés^[6]. A un Romeu Lull que troba en italiá, y á molts altres que en les darrerías del segle XV y comens del XVI fins comensan á imitar als poetas que algun dia havian sigut imitadors de la escola catalana^[7].
     En va alguns, com Bernat Fenollar, Roiç de Corella, Gazull y altres tractaren de deturar la corrent que al mal gust los duya. Lo riu que ple de sava é inspiració eixit havia de Ausias March, desprès de algunas paradas de mes ó menys bona recordansa^[8], se deturá en lo estany del mal gust del segle XVII, representat pel grosser, corromput y gens natural poeta Vicens García. Des d' aqueix ençá sols trobém dos que pugan cridar la atenció de la gent de bon criteri, y son Geroni Ferrer de Guisona y Fontanella.
Per çó nos havém estés tant y tant en nostre cançoner en dar mostra dels trobadors del segle XV y passém tan de llarch per sobre 'ls poetas dels segles XVI, XVII y XVIII. Apar mentida que après de tanta ufana, arribés á tanta miseria nostra historia literaria.

—

     Ara devém parlar una mica del ordre que havém seguit al arreglar nostre cansoner.
     Hem comensat pèl segle XII perquè creyém que si be las obras que en ell se van compondre no son escritas en la llenga del pais, ho son los qui las escrigueren, y sent aixís deuhen esse coneguts com á trobadors fills de Catalunya. De tots quants hem trobat poesías n' hem publicat, no pera fer una colecció completa de rimas, sí sols pera que tothom puga haver á las mans una mostra del estil dels principals autors. De cada segle hem citat los noms dels poetas mes coneguts. Dels que van senyalats ab una estrella no n' hem publicat mostras, ó be perque no las hem trobadas, ó be perque las qu' han vingut á nostras mans están despossehidas de tota classe de mérít. Hem publicat molt de certs poetas com Fenollar, Scrivá,
hi veu renaixe l' esperit catalá y 'l geni de Jaume Roig. Llegéscanse las mostras qu' en posém en lo cos del Cansoner. Tambè 's deuhen citar ab algun respecte y com escepció del mal gust de la época Boschá, Serafí y alguns altres. Corella, Stela y alguns altres del segle XV, perque, que nosaltres sabém, no n' han vist molts trossos lo comú de la gent. Dels que ja tenen las obras publicadas, com March, Roig, Lull y algun altre, no mes ne doném una petita mostra, tota vegada que será fácil á qualsevol que llegirlos vulga lo tindrels desseguida. Los hem col-leccionat per segles y per ordre de abecedari, perque sia mes fácil trobar al poeta que 's desitja: aixó 'ns ha fet incorre en la falta de posar mes al davant poetas que devian anar mes al derrera, l' ordre cronológich n' ha rebut, emperó hi ha guanyat la claretat: á mes tingas en compte que 'l llibre que avuy oferim al públich se titola «Cansoner» y no «Estudi sobre 'ls poetas catalans.» Lo que fora indispensable á eix últim, no es necessari al primer. Acompanyém cada mostra de cada poeta d' algunas notas y una taula de totas las altras obras que del mateix coneixém. Aixó, que sembla res, posa en camí de trobar totas las rimas de cada trobador, y es una taula que algun dia pot servir per fer un verdader y complert cansoner catalá, que Deu vulla que 's fassa com mes aviat millor!
     Pera que sia mes fácil lo trobar un determinat poeta, á la cua del llibre hi há una taula de autors per ordre alfabétich ab la página en que 's troban las obras de quiscun d' ells.
     Aquest es lo treball que oferim al públich despossehit de mérit, mes plé de vers desigs de que servir puga als que tenint mes forsas que nosaltres, pensin un dia en enriquir la nostra llenga ab una bona, llarga, profitosa, y ben escrita historia de la literatura catalana.
                             F. P. B.

OBRAS QUE S' HAN TINGUT AL DAVANT AL FER EST LLIBRE.

Las obras que han servit pera arreglar est cansoner son las següents:

Lo jardinet d'Orats.

Artículos sobre 'l cancionero de Zaragoza, per En Víctor Balaguer.

Crónica de R. Muntaner, edició publicada per En Anton de Bofarull.

Notas al Canto del Turia.

Los Trovadores en España, per En M. Milá.

Jochs florals de 1865.

Obras rimadas de Ramon Lull, edició complerta publicada per En G. Rosselló.

Historia de la literatura catalana, per M. Pers.

Historia de Cataluña, per V. Balaguer.

Diccionario de Autores catalanes, per T. Amat.

Obras poéticas de Vallfogona.

Gramática catalana de Ballot.

Ensaig sobre la historia de la literatura catalana, per F. R. Camboliu.

Relato de las fiestas para la canonizacion de S. Raimundo de Peñafort, publicat per Rebullosa.

Y á mes alguns manuscrits del segle XVI, y algunas copias del cansoner de Zaragoça que tè 'l señor Balaguer y que de tot grat nos ha deixat pera poder trauren' lo que 'ns servís.

---

1. Frederich Barbarroja.
2. Era 'l giorno ch' al sol si scoloraro... (Sonet III.— Petrarca.)

3. Amor, amor un hábito he vestido
   del traje de tu tienda bien cortado,
   al vestir le hallé ancho y holgado
   pero despues estrecho y desabrido.

4. S' ha imprés en 1531—1532—1561—1561—1562— 1735—y derrerencament en 1865 l' ha donat á la estampa lo llibreter Joan Roca y Bros, Argentería, n.º 44.
5. La Comedia de la gloria d' amor.
6. La dama Sans merci, D' Alain Xartier.
7. En efecte, des del segle XVI en avant se pot dir que fuig de Catalunya l'esperit catalá. Totas las composicions mes que originals semblan traduccions castellanas.
8. Sens dupte un dels bons poetas que en aquest espay de temps se distinguí fou Guerau de Montmajor. En ell s' hi veu renaixe l' esperit catalá y 'l geni de Jaume Roig. Llegéscanse las mostras qu' en posém en lo cos del Cansoner. Tambè 's deuhen citar ab algun respecte y com escepció del mal gust de la época Boschá, Serafí y alguns altres.