Macbeth - Acte Tercer
| Sou al capítol «Acte Tercer» | |||||
| Macbeth | |||||
|
Acte Segon | Acte Quart | 
| ||
Blanquo. — Ja ho tens ara: rei, Cawdor, Glamis, tot, com les bruixes prometeren; i jo m tem no hagis jugat molt brut pera arribar-hi. Amb tot, fou dit que això no havia de romandre en ta posteritat, més que jo mateix fóra la rel i el pare de molts reis. Si hi ha veritat en elles, — com en tu, Macbeth, llurs paraules demostren brillantment, — per què, per les veritats en tu acomplertes, no poden elles ser també ls meus oracles i exalçar-me en esperança? Més pst! prou.
Sonada. Entra Macbeth, de rei; Lady
Macbeth, de reina; Lennox, Ross, senyors,
dames i seguici.
dames i seguici.
Macbeth. — Vet aquí l nostre hoste principal.
Lady Macbeth. — Si l'haguessim oblidat, hauria estat una tara en nostra gran festa, d'allò més desavinent.
Macbeth (a Banquo).— Anit, senyor, tenim un sopar solemne, i jo prego la vostra presencia.
Banquo. — Que vostra altesa m mani, a la qual amb lligam indisoluble ls meus deures per sempre són juntats.
Macbeth. — Cavalqueu aquesta tarda?
Banquo. — Sí, mon bon senyor.
Macbeth. — Altrament, hauriem desitjat oir el vostre bon parer, que sempre ha estat grave i sortós, en el concell d'avui; més ja l pendrem demà. Aneu gaire lluny?
Banquo. — Tant lluny, senyor, com calgui pera omplir el temps fins al sopar; si l meu cavall no va mellor, hauré de manllevar a la nit una o dues negres hores.
Macbeth. — No falteu a nostra festa.
Banquo. — Missenyor, no faltaré.
Macbeth. — Oim que ls nostres nebots sanguinaris són establerts a Inglaterra i a Irlanda, no confessant llur cruel parricidi i omplint llurs oidors d'extranyes invencions. Més ja n parlarem demà, quan tindrem a l'ensems causa d'estat que a tots plegats ens clama. Cuiteu, a cavall! Adéu, fins al vespre! Ve amb vós Fleanci?
Banquo. — Sí, mon bon senyor. El nostre temps ens crida.
Macbeth. — Us desitjo ls cavalls rapids i ferms de peu; i així us comano a llurs esquenes. Adeussiau!
Banquo surt.
(Als Senyors.) Quiscú sigui amo del seu temps fins a les set del vespre. Pera fer-nos la societat més dolçament benvinguda, restarem sol fins hora de sopar. Entretant que Déu vos guard!
Surten tots, menys Macbeth i un Criat.
(Al Criat.) Hola! Una paraula amb tu; esperen aquells homes les nostres ordres?
Criat. — Missenyor, són enfòra la porta del palau.
Macbeth. — Porta-ls davant nostre.
Surt el Criat.
Aquest estat no es res si no s'hi està segur. Les nostres temors de Banquo piquen fonds, i en la reialesa del seu natural regna lo que es temible. Gran es sa hardidesa, i an aquest tremp indomtable del seu coratge junta una saviesa que guia el seu valor a obrar amb seguretat. Ningú hi ha sinó ell qual existencia jo temi; i davant d'ell el meu geni es cohibit, com diu que ho era l de Marc Antoni per César. Va renyar les velles quan de cop me donaren nom de rei, i les féu parlar-li; aleshores profeticament el saludaren com pare d'una estirp de reis. Sobre l meu cap posaren una corona esteril i un ceptre xorc en el meu puny, que ha de ser-ne arrencat per mà forastera, no succeint-me cap fill meu. Si així fos, pels fills de Banquo hauré embrutat la meva ànima; per ells assassinat el bon Duncà; sols per ells omplert de rencors el vas de la mia pau; i el meu eternal joiell donat al comú enemic de l'home, per fer-los reis, els fills de Banquo reis! Primer que això, vina, destí, a la lliça, i combat-me a tota ultrança! Qui hi ha aquí?
Entra el Criat, amb dos Assassins.
(Al Criat.) Ara ves-ten a la porta i estiga-t allí fins que t cridem.
Surt el Criat.
(Als Assassins.) No era pas ahir que ensems parlàrem?
Primer Assassí. — Ahir mateix, si plau a vostra altesa.
Macbeth. — Doncs bé: haveu considerat mon parlament? Ja sabeu que fou ell qui temps enrera us causà tanta dissort, ço que vosaltres creieu fet per ma innocent persona. Això us vaig aclarir en la darrera conversa, mostrant-vos punt per punt com us va enganyar amb bones paraules, com se us va travessar, els instruments, qui ls posà en joc, i tot lo altre, que a una mitja ànima o a un cap tarat haurien de dir: «Això ha fet Banquo!».
Primer Assassí. — Ens ho féreu conèixer.
Macbeth. — Així fou; i anàrem més enllà, que es ara l nostre punt de la segona entrevista. Creieu que la paciencia té tant predomini en vosaltres que deixareu córrer això? Sou tant benaventurats que pregareu per aquest bon home i la seva niçaga, qual mà feixuga us ha enfonzat fins al sepulcre i ha fet de vosaltres per sempre uns miserables?
Primer Assassí. — Som homes, missenyor.
Macbeth. — Sí, en el cataleg passeu per homes; com el perdiguer, el ganguil, el mastí, l'espanyol, el pater, el goç d'aigües, el brinxet i el través de llop són tots designats pel nom de cans; però la llista de preus distingeix el llest, el calmós, el subtil, el vigilant, el caçador, quiscú segons el do que la prodiga natura li ha acordat; per ont ell reb un titol especial en la nota aon tots són igualment escrits: i així es dels homes. Ara, si en la llista teniu estada, i no en el darrer rengle de l'humanitat, digueu-m'ho, i jo posaré tal tasca en vostres pits, la qual execució us desfà de l'enemic i us aferra l cor i amor de nòs, que sols gastem, amb sa vida, una salut migrada, que amb sa mort fóra perfecta.
Segon Assassí. — Jo soc home, senyor, a qui els ruins cops i bofetades del món han talment enfurismat, que tant se m'endona lo que faig pera agraviar-lo.
Primer Assassí. — I jo un altre tant cançat de desastres i atuit per la fortuna, que riscaria ma vida en qualsevol percanç que pogués adobar-la o deslliurar-men.
Macbeth. — Amdós sabeu que Banquo era l vostre enemic.
Ambdós Assassins. — Veritat, missenyor.
Macbeth. — I també n'es el meu, i a tant curta distancia, que cada minut del seu esser ataca lo més intim de ma vida. I per més que podria a cara oberta escombrar-lo de ma vista amb res més que l meu voler pera respondre-n, amb tot, no m cal pas fer-ho per mor de certs amics, que ho són alhora meus i seus, de quals afectes no m puc pas despendre, i amb qui hauré de plorar la caiguda d'aquell que jo mateix hauré aterrat. Per això es que festejo l vostre auxili, disfreçant el negoci als ulls vulgars per sengles raons de pes.
Segon Assassí. — Farem, senyor, allò que ens manareu.
Primer Assassí. — Valdament les nostres vides...
Macbeth. — El vostre esperit brilla en vosaltres. D'aquí una hora tot lo més, us avisaré ont heu d'apostar-vos, i us instruiré amb perfecta informació del temps i moment precís; car anit ha d'esser fet, i poc lluny del palau. No oblideu que jo n vull restar net; i amb ell (pera no deixar botxes ni rebolls en l'obra) Fleanci, el seu fill, que l'acompanya, qual absencia no m'es menys important que la de son pare, deu abraçar el destí de l'hora negra. Decidiu-vos apart; jo torno ara mateix.
Ambdós Assassins. — Som decidits, nostramo.
Macbeth. — Ja ving a l'instant. Aguardeu aquí dins.
[Surten els Assassins.]
Es cosa feta! Banquo, la teva ànima s'envola. Si ha d'anar al cel, hi entrarà anit.
[Surt.]
Lady Macbeth. — Ha eixit Banquo de la Cort?
Criat. — Sí, senyora, però torna aquesta nit.
Lady Macbeth. — Digues al rei que esperaria el seu bon lleure pera dir-li unes paraules.
Criat. — Sereu servida, senyora.
Surt.
Lady Macbeth. — Res s'ha obtingut, tot s'ha gastat, quan nostre desig l'assolim sense content. Molt més val ser lo que destruim, que per la destrucció viure en un goig dubtós.
Entra Macbeth.
I ara, missenyor, per què us esteu tot sol, fent vostres companys de tristes fantasies, capficat amb pensaments que, en veritat, haurien d'haver mort amb aquells en qui pensen? Coses sens cap remei, no haurien de rebre esment. Lo que es fet es fet.
Macbeth. — Hem aixafat la serp, més no l'hem mort. Se refarà i tornarà a ser lo que era, en tant que nostra pobra malicia resta en perill de son antic ullal. Però que s'esberli l'ànima de les coses, que un i altre món s'ensorrin ans no mengem nostra vianda amb por, i dormim en la aflicció d'aquests somnis terribles que cada nit ens saccegen. Mellor esser amb el morts que hem enviat al repòs pera guanyar el repòs, que jaure en el torment de l'ànima amb incessant panteig. Duncà es en sa tomba; després l'aguda febre de la vida dorm en pau; la traició li ha fet tot el seu mal; ni acer, ni verí, ni malicia domestica, ni invasió forastera, ja res no l pot tocar.
Lady Macbeth. — Vaja, mon graciós senyor, amoixeu vostre ferest esguard. Sigueu gai i jovial anit amb els convidats.
Macbeth. — Ho seré, amor meva; i també, us prego, ho sigueu vos. Que s dediqui a Banquo l vostre esment; doneu-li preeminencia, tant amb els ulls com amb la llengua; oblidant mentrestant que en tals rius d'adulació hem de rentar nostre honor, i fer de les nostres cares màscares pera ls nostres cors, que lo que són disfrecin.
Lady Macbeth. — Ho heu de deixar això.
Macbeth. — Oh! ple d'escorpins es el meu cor, ma esposa! Tu sabs que Banquo i el seu Fleanci viuen.
Lady Macbeth. — Més en ells el pacte amb la natura no es etern.
Macbeth. — Aquí encara hi ha consol; ells cert són vulnerables; per tant, siguis joiosa: ans el rat-penat no hagi volat son vol ombrivol; ans a la crida de la negra Hecate, l'escarabat alat, amb sos sòpits brunzits, no hagi badallat el toc de vespres, un fet d'horrible nota ha de complir-se.
Lady Macbeth. — Que ha de complir-se?
Macbeth. — Sigues innocent d'això saber, rateta, fins que ho aplaudeixis. Vina, nit aclucadora, embena ls tendres ulls del jorn greujós, i amb ta sagnosa i invisible mà cancela i fes bocins aquell gran pacte que m té esblaimat. El jorn s'apaga i el corb s'envola vers el bosc ombriu. Ja les bones coses del dia comencen a decaure i ensopir-se, mentre ls agents negres de la nit s'aixequen per llurs preses. T'admiren mes paraules; més sigues tranquila: cosa mal començada s fa forta pel mal. Així, t'ho prego, vina amb mi.
Surten.
Primer Assassí. — Més, qui t'ha manat venir amb nosaltres?
Tercer Assassí. — Macbeth.
Segon Assassí. — No cal que malfiem d'ell, puix que ns diu la nostra tasca i just allò que havem de fer segons les nostres ordres.
Primer Assassí. — Doncs resta amb nosaltres. El ponent llustreja encara amb qualque raig de llum. Ara esperona l viatger en retard cuitant per guanyar d'hora l'hostal; i aprop s'atança l'objecte del nostre aguait.
Tercer Assassí. — Escolteu! Sento cavalls.
Banquo (a dins).— Porteu llum, ohé!
Segon Assassí. — Doncs es ell. Els altres que són en la llista dels convidats ja són a la Cort.
Primer Assassí. — Els seus cavalls fan volta.
Tercer Assassí. — Quasi una milla; més ell usualment, com tot-hom, d'aquí a la porta del palau en fa son passeig.
Segon Assassí. — Un llum, un llum!
Entren Banquo i Fleanci amb una torxa.
Tercer Assassí. — Es ell.
Primer Assassí. — Tingueu ferm.
Banquo. — Aquesta nit plourà.
Primer Assassí. — Que caigui. Va!
[Se tiren damunt Banquo.]
Banquo. — Oh, traició! Fuig, bon Fleanci, fuig, fuig, fuig! Que puguis venjar-me. - Oh miserable!
[Mor. Fleanci escapa.]
Tercer Assassí. — Qui ha apagat el llum?
Primer Assassí. — No era això que calia?
Tercer Assassí. — No més n'hi ha un a terra: el fill ha fugit.
Segon Assassí. — Hem perduda la mellor meitat del nostre afer.
Primer Assassí. — Bé, anem, i diguem tot lo que hem fet.
Surten.
Macbeth. — Ja sabeu els vostres llocs; segueu, i, una vegada per totes, la més coral benvinguda.
Els Senyors. — Mercè a vostra majestat.
Macbeth. — Nòs mateix volem mesclar-nos amb la companyia i fer d'hoste humil. La nostra hostesa resta en el soli, però en el bon punt ja li demanarem sa benvinguda.
Lady Macbeth. — Pronuncieu-la, senyor, per mi a tots els nostres amics, puix el cor me diu que són benvinguts.
El primer Assassí apar a la porta.
Macbeth. — Mira: ells te responen amb les mercès de llurs cors. -Amdós costats són iguals; aquí m'asseuré, al bell mig. Que escampi l'alegria! Ara mateix beurem una taça a la ronda.
[Acostant-se a la porta.]
(A l'Assassí.) Hi ha sang en ta cara.
Assassí. — Doncs es de Banquo.
Macbeth. — Val més siguis tu fòra que no ell dins. Ja està despatxat?
Assassí. — Missenyor, son coll es tallat; això es lo que he fet.
Macbeth. — Tu ets el mellor dels talla-colls; més també n'es de bo l qui igual hagi fet amb Fleanci; si ho has fet tu, no tens parió.
Assassí. — Mon reial senyor, Fleanci s'ha escapat.
Macbeth. — (Apart.) Doncs ja m torna la febre; altrement ja hauria estat content, sencer com el marbre, ferm com la roca, tant ample i lliure com l'aire ambient. Més ara estic tancat, engaviat, confinat, encadenat a punyents temors i dubtes. (A l'Assassí.) Però Banquo es en segur?
Assassí. — Sí, mon bon senyor, segur en el clot que ell habita, amb vint trencs badats en sa testa, el més petit la mort d'un home.
Macbeth. — Mercès d'això. (Apart.) Ja es a terra la serp gran; el verm que ha fugit té natura que amb el temps criarà verí; més, cap dent per ara. (A l'Assassí.) Vés-ten. Demà ns reveurem.
Surt l'Assassí.
Lady Macbeth. — Mon reial senyor, vós no animeu la taula. Es festa venuda la que sovint no s'acompanya, mentres té lloc, amb protestes de benvinguda. Pera menjar val més a casa: fòra d'allí la salsa de la vianda es cortesia; sense ella l reunir-se fóra insipit.
Macbeth. — Dolça membradora! Bé, que la bona digestió segueixi al bon apetit, i la salut a un i altre.
Lennox. — Placia a vostra altesa seure.
L'espectre de Banquo entra i s'asseu en el lloc de Macbeth.
Macbeth. — Aquí tindriem tota l'honor de la nació acullida, si la graciosa persona del nostre Banquo fos present; al qual ans pugui jo renyar per impolit que planyer per cap dissort.
Ross. — La seva absencia, senyor, posa blasme en sa promesa. Placia a vostra altesa honrar-nos amb sa reial companyia.
Macbeth. — La taula es plena.
Lennox. — Aquí hi ha un lloc reservat, senyor.
Macbeth. — Aon?
Lennox. — Aquí, mon bon senyor. Més, de què s torba vostra altesa?
Macbeth. — Qui de vosaltres ha fet això?
Els Senyors. — Què, mon bon senyor?
Macbeth (a l'espectre.)— Tu no pots dir que jo ho he fet! No m saccegis així tos rulls sagnants!
Ross. — Senyors, lleveu-vos: sa altesa no està bé.
Lady Macbeth. — Segueu, dignes amics: mon senyor està així sovint, i ho ha estat desde son jovent. Vos ho prego, no us mogueu: es un rampell momentani; en un pensar-hi tornarà a estar bé. Si l remarquen, en serà ofès i augmentareu sa furia. Menjeu i no l mireu. (A Macbeth.) Que sou home?
Macbeth. — Sí, i hardit; que goso mirar ço que espantaria l diable.
Lady Macbeth. — Oh! valenta bestiesa! No veieu que es la mateixa pintura de la vostra por? Es la daga fantastica que dèieu vos guiava vers Duncà. Oh, aquests esglais i sobressalts, impostors de la por vera, prou s'avindrien al conte d'una dòna, vora l foc d'hivern, acreditat per l'avia! Més que vergonya! Per què feu aquests visatges? Després de tot, sols us mireu un escambell!
Macbeth. — T'ho prego, mira allí! esguarda! veus? que men dius? (A l'espectre.) Bé, i a mi què? Si pots brandar la testa, parla també! Si ls carners i els sepulcres han de retornar-nos els que hi soterrem, les nostres tombes hauran de ser els paps dels voltors
[L'espectre s'esvaeix.]
Lady Macbeth. — Què, del tot acoquinat per la follia?
Macbeth. — Tant cert com soc aquí, que jo l'he vist!
Lady Macbeth. — Vergonya men daria!
Macbeth. — Sang s'es vessada abans d'ara, en temps antic, ans la llei benigna no purgués i endolcís l'estat dels homes; sí, i de llavors ençà crims han sigut comesos massa horribles de sentir. Fou un temps que quan el cervell era enfòra, l'home moria, i s'ha acabat; més ara s tornen a alçar amb vint nafres mortals a la testa i ens llencen dels escambells. Això encar es més extrany que no aital crim.
Lady Macbeth. — Mon digne senyor, manqueu als vostres nobles amics.
Macbeth. — M'oblidava. (Als convidats.) No en feu cabal, dignissims amics: tinc una extranya malaltia, que no es res pera ls qui m coneixen. Vaja, amor i salut a tots! i ara m seuré. - Doneu-me vi; ompliu a gom!
Entra l'espectre.
Bec al goig general de tota la taula, i al nostre car amic Banquo, que ara ns manca! Tant-de-bo fos aqui! Per tots i per ell trinquem, i tots per tots!
Els Senyors. — Amb el nostre homenatge.
Macbeth (a l'espectre).— Enrera! i lluny de ma vista! que la terra t'amagui! No hi ha moll en els teus òssos, ta sang es freda; no hi ha seny en aquests ulls fits que enlluernen!
Lady Macbeth. — No penseu d'això, bons pars, que com cosa de costum: no es pas res més. Solament que malmet el goig de l'hora.
Macbeth. — Ço que un home gosa jo goso. Acosta-t com l'hirsut ós de Russia, l'armat rinoceró o el tigre d'Hircania; pren qualsevol forma menys aquesta, i els meus ferms nirvis no tremolaran. O bé viu altra volta, i repta-m al desert amb el teu glavi; si tremolant demorava, declara-m la nina d'una noia. Enfòra, ombra horrible! Fals escarni, fes-te enllà!
L'espectre s'esvaeix.
Sí, així. Un cop fòra, ja torno a ser un home. Segueu, vos prego.
Lady Macbeth (a Macbeth). — Heu desfet l'alegria i trencat el bon convit amb el més estonant desordre.
Macbeth. — ¿Es possible que hi hagi tals coses, i ens sobrevinguin com un nuvol d'estiu, sense l nostre astorament? Me féu extrany, adhuc al meu extrany estat, quan ara penso que podeu contemplar aitals visions i servar la natural rojor en les vostres galtes, quan les meves són blanques d'espant.
Ross. — Quines visions, missenyor?
Lady Macbeth. — Us ho prego, no parleu; va de mal en pitjor; les qüestions l'enrabíen. D'una vegada, bona nit. No hagueu cura de l'ordre en la sortida, ans aneu-vos d'un plegat.
Lennox. — Bona nit, i mellor salut a sa majestat!
Lady Macbeth. — Dolça bona nit a tots!
Surten tots, menys Macbeth i Lady Macbeth.
Macbeth. — Això clama sang; diuen que sang clama sang. S'han vist moure-s les pedres, s'han oit parlar els arbres; els augurs, per relacions ocultes amb corbs, garces i cucales, han tret a llum la sang més amagada. —A quin punt es la nit?
Lady Macbeth. — Quasi en pugna amb el dia, qui perd qui guanya.
Macbeth. — Que men dius de Macduff, que no vol presentar-se a la nostra alta invitació?
Lady Macbeth. — L'heu enviat cercar, senyor?
Macbeth. — Ho he sentit dir de passada, però enviaré. No n'hi ha pas un sol que jo no tingui en sa casa un criat a sou. Demà aniré, i de bona hora, a visitar les bruixes. Cal que parlin més, puix ara estic resolt a saber lo pitjor pels pitjors medis. Davant mon interès tota causa ha de cedir. Tant en sang soc ja endinzat que, de no gualejar més, tant penós fóra l retorn com seguir avant. Extranyes coses tinc al cap que a les mans m'han de venir; que han de fer-se ans no puguin ser escandides.
Lady Macbeth. — Heu mester la saó de tota vida, el sòn.
Macbeth. — Sí, 'nem a dormir. La meva extranya obsessió es sols la por novella, que vol esser tractada amb dures proves. Encara som ben joves en la tasca.
Surten.
Primera Bruixa. — Bé, què hi ha, Hecate? Sembleu alterada!
Hecate. — Es que no tinc raó, jaiotes insolents i aixelabrades? Com heu gosat trafegar i mercadejar amb Macbeth d'enigmes i afers de mort? I jo, la mestressa de vostres encants, l'oculta inventora de tots els mals, no he sigut cridada a pendre part o a mostrar la gloria del nostre art? I, lo que es pitjor, tot lo que haveu fet ha estat pera un noi capriciós, rencuniós i pervers, que, com altres fan, no us estima pas per vós, sinó pels seus propris fins. Més feu ara esmena: aneu-vos-en, i en el cau del Aqueró espereu-me de matí. Allí ell vindrà pera saber el seu destí. Amaniu els vostres vasos i encisos, vostres prestigis i tot lo demés. Jo men vaig per l'aire. Aquesta nit l'esmersaré en un espantable i fatal objecte. Gran tasca ha d'esser feta abans mig-dia. Al corn de la lluna hi penja una arcana gota vaporosa; jo l'agafaré abans no caigui a terra, i, destilada amb magics ardits, aixecarà esperits tant fantastics que, amb llur força d'illusió, el tiraran a sa ruina. Menysprearà l destí, escarnirà la mort, i durà ses esperances enllà de tota saviesa, temor i gracia; i totes sabeu que la confiança es el més gran enemic de l'home.
Musica i una cançó a dins.
Oiu! Ja m criden. Mon petit esperit veieu-lo com m'espera segut a un cap de broma!
Surt.
Primera Bruixa. — Veniu, cuiteu, que aviat tornarà.
Surten les Bruixes.
Lennox. — Mon precedent discurs no ha fet més que tocar la vostra pensa, la qual pot interpretar-lo més enllà: jo solament dic que les coses s'han portat extranyament. El graciós Duncà fou plorat per Macbeth; a fe que ja era mort! I el molt valent Banquo passejava massa tard, i podeu dir, si bé us sembla, que Fleanci l va matar, car Fleanci va fugir: la gent no han de passejar tant tard. Qui no esmentarà la gran monstruositat de Malcolm i Donalbain de matar el llur pare? Crim execrable! I quin greu n'hagué Macbeth! No va tot-d'una, en pietosa rabia, estripar els dos delinqüents, que jeien catius de la sòn i esclaus del beure? No fou això noblement fet? Sí, i prudent també; car hauria indignat tot cor vivent de sentir aquells homes negar-ho. Així, doncs, com dic, ell ha portades bé totes les coses; i vull pensar que si ell tingués sots clau els fills de Duncà (com, si a Déu plau, no serà) prou trobarien ells lo que es matar un pare; i altre tant Fleanci. Més, callem! puix sento dir que per massa franc parlar i perquè no cuidà presentar-se a la festa del tirà, Macduff viu en desgracia. Senyor, podeu dir-me on se troba?
Senyor. — El fill de Duncà, qual dret de naixença aquest tirà usurpa, viu en la Cort inglesa, ont es rebut pel piadosissim Eduard amb tanta gracia que l'adversa fortuna res li lleva del seu alt respecte. Allí es anat Macduff pregar al sant rei el seu socors per desvetllar Northumberland i el belicós Siward; a fi que amb aquesta ajuda, i amb el de dalt que ratifiqui l'obra, poguem retrobar vianda en les nostres taules i sòn en els nostres llits, i, lliures de sagnants coltells les nostres festes, prestar lleal homenatge i rebre lliures honors; tot ço perquè ara sospirem. I aquesta nova talment ha exasperat el rei, que ja s prepara per qualque intent de guerra.
Lennox. — No ha enviat pas cercar Macduff?
Senyor. — Sí; i, amb un absolut «Senyor, no ho faré jo», el sorrut missatger em gira l'esquena rondinant, com qui vol dir: «Ja planyireu l'hora que m'embarga amb eixa resposta!».
Lennox. — I això bé podria aconsellar-li cautela, i mantenir tal distancia com pugui sa prudencia proveir. Que un sant angel voli a la cort inglesa i desplegui l seu missatge ans ell no arribi, per que una presta benhaurança aviat torni al nostre poble, que pateix sota una mà maleída!
Senyor. — Amb ell envio mes pregaries.
Surten.