Mar y cel - Acte Segon
Sou al capítol «Acte Segon» | |||||
Mar y cel | |||||
Acte Primer | Acte Tercer | ||||
BLANCA, CARLES, JOANOT, un corsari. Acaban de menjar los dos captius. Lo corsari recull los plats en un cistell y se'n va. Blanca está vora de la finestra mirant al mar. Carles seu, recolzat en la taula, ab lo cap baix. Joanot los observa á certa distancia. Es en plé día.
(Tremolo de mirarlos, quí ho diría!
y'l cor se me'n hi vá Pobres! Mas penas
d'ensá que aquí'ls tením prou son dobladas.
Lo recort del passat més me tortura;
y ab tot sento una forsa que m'inclina
á estimarlos. Oh, tant que m'aborreixen
y jo, si estés en mí'ls deslliuraria!
Mes soch lo renegat; soch altre Judas:
sols qu'ell se va penjar y jo no goso!)
Encare ets aquí, filla? Blanca?
Pare?
Si hi es?
Quí donchs?
Lo renegat; la vibra.
Ah! sí.
Vina;'m fa horror.
(Será per odi,
será per caritat á ella y son pare
que Said ha volgut que jo'ls serveixi?
Si es per odi s'ha errat: que jo'ls hi dono
lo millor que tením. Avuy com sempre
ho ensetaren y prou. Si aixó durava
de fam se morirían!)
Ah! Ja es fora.
No'm puch fer á mirarlo Y que ell nos duga
lo menjar! Son crudels! Blanca, qué pensas?
Blanca, filia.
Ah!...'m cridéu?
Resas?
No, pare;
no puch resar. Estich febrosa: á voltas
fins pensaments de Santanás m'acuden!...
Comenso una pregária, y quan hi atino
mon cap quí sab hont es!... Deu meu!
Las horas
que llargas aquí son! Aquesta calma
poch á poch me consum!
Ja fa nou días
Nou anys me semblan.
Senyor!
Coratje! Oh, qué teníu? Lo rostre
vos aparteu. Qué us he agraviat? Diguéumho.
Donchs, cert: me tens queixós.
Sí?
Es que no tractas
á estas gents com qui son. Es que tú, á voltas
fins he vist que'ls parlavas.
Los contesto
si'm preguntan; res més; y me'n allunyo.
Fins Said sembla un altre.
Ah, no; creyéume;
res dich al... desgraciat.
No: al lladre.
Pare!...
com vulgueu.
¡Oh!
(Va á disculparlo: no gosa y abaixa'l rostre avergonyida.)
D'altra cosa
parlem. Assó'm fa mal.
Tanta es la ira
que tinch al pit reclosa, tanta pena
me dona'l véurem en sas mans que, Blanca,
jo'm sento defallir. Oh! si venía
per mí la mort ans de tocar la terra!...
Qué fora de ma filla!
Ay pare, eix núvol
espantós allunyeu.
Per si es que'm mana
Deu que'l segueixi, jo, ans los ulls de cloure,
voldría sols... veure á en Ferrán. Cal dirli
que vetlli per tu, Blanca!
Mes cóm véurel?
Impossible!
A Said jo no ho demano.
(Jo may li parlaré; may en la vida.)
Vina; acompányam
y resa, filla, tú!
Resar! La boca
parla ab Deu, mes lo cor, ay, s'esgarría
que tinch pietat d'est home sens volerho.
Pietat! Oh, quin horrorl Perque ell, ell roba...
y mata y tot!
(Pausa.)
Mes cóm va perdonarme?
Per qué no'm ferí al cor? Qué es una víctima
més per ell? Los meus ulls, ay, se clogueren
y després... me trobí vora mon pare…
y'l punyal al costat!
Si apar un somni!
Per qué'm torna'l punyal?
(Pausa.)
A qué pensarhi
si es mort per'Deu!
(Pausa.)
Y ab tot, qui sab si un día
será bó com ho era quan sa mare
l'estrenyía en sos brassos amorosa!... Que no'm senti ningú: mes ell á l'ánima
te quelcom de bondat; que quan volía
jo matarlo en eix llit, ell ab dolcesa
me ya mirar... Perdó! .. Sos ulls semblavan
los teus, Jesús, desde la creu piadosos!...
Ah!
Si al claustre'm sentían! Quin desvari!
Jo aixó no ho puch pensar, que son del diable
temptacions y no més! Mon Deu, ajúdam,
ó tréume'l cor y'l pensament per cástich!
(Me'n vaig per no sentirlo. Malviatje!
Quin home més estrany! Malhaja l'hora
que vaig posarli voluntat!... Quin geni!
Si no m'aparto'm balda. Altre estaría
satisfet de la cassa; donchs ell ara
pitjor que may; ben cert, te malas herbas
al cos ja fa molts días: trist ó ab rábia.)
Ah! Quin camí que fem!... Ni may.
(Tornant á la idea de Said.).
perque he dit qu'es hermosa aquesta dona.
Aixó no vols? Jo que li dich qu'es lletja,
y si no fujo'm passa.)
(D'aquest home
si jo pogués lograr...)
(Y es que murmuran
de son tracte'ls minyons: pitjor que bestias
los fa anar.)
Perdoneu.
Qué? (Va: es hermosa
m'hi jugo deu cianís.)
Una pregunta
voldría fervos...
Digueu, donchs.
Si's troba
l'Alger aprop.
Ans que fineixi'l día
veurém sas terras.
(Bo: llágrimas!
Aixó no fa per mí.)
Senyor, ohíume:
vos feu cara de bó.
No: aneu errada:
no'n soch, y si...
Salvéunos: quan en terra
siguém...
No digueu més: primer la vida
que trahir jo al arraix.
Deu meu!
Cristiana,
ell se torna crudel, mes jo no'l deixo
ni per tot l'or del mon: só'l gos y ell l'amo.
Preguéuli donchs...
Que vinga?
Que permeti
venir á mon cosí, un instant; voldría
Y cóm voleu que gosi
demanarho á Said? Un gat se sembla
que anuncia'l mal temps.
(Oh! si finava
mon pare sense véurel!)
(Bo! Ja hi torna:
me'n vaig. Que tant de plors!)
Jo us ho demano:
per vostres pares, vostres fills!
Busquéulos:
soch bort y... no tinch fills. Mes per qué llágrimas
si sultana us farán?
Totas las donas
que cassém los piratas, se las queda
qui mana en terra. Aixó es de lley. Nosaltres
tením cárrega y homes. Ell las tría:
las bonas per l'harem; las que son lletjas
las regala, ó las ven: vos sou hermosa...
Tría feta!
Oh! mon pare!
Ja la he dita!
(Té: Hassen parlant ab ella: no hi ha ordre, ni res aquí!)
(Ves que li he dit; soch béstia!)
Hassen!
Qué hi ha?
T'he vist: aquí se'ns priva
parlar als presoners.
Espíam, home.
Si aquí jo gobernés...
Massa't neuleixes:
mes per ara, minyó...
Prou tens ventura...
Deixéume sol.
Es que't buscava.
Digas.
Saps quant te vol la gent; saps quan s'esposa
en l'abordatje...
Al grá, Malek.
Nou días,
hi ha avuy dels últims fets: de sa bravesa
testimoni has sigut.
Depressa, acaba.
Donchs volen los minyons ara la vida
del patró cristiá, qu'ell los insulta
per la reixa seguit; y no fa un'hora
que al repassarli jo'ls grillons, la cara
m'ha ensangnat d'un revés: míram.
Béurem
vuy sa sanch de cristiá!
Be; tu desitjas
matarlo?...
Sí: en lo pit tota aquesta arma
y'l puny á més ab ella!. .
Bé; y tu,'m penso,
voldrás matarlo engrillonat? Y encara
pel devant tu voldrás que te'l contingan
dos dels teus?... Miserable! Ves: quan trobis
valor dintre ton pit torna, y te'l deixo
lliure, mes també armat, y prou te juro
que si en terra't tirés, no haig pas de corre
á deslliurarte. Pel que vals! Au, vésten!
(Aixó es ser home, aixó.)
No, espérat: dónam
las claus dels presoners.
Qué!
Desseguida!
Las claus, he dit!
Télas.
Desd'ara
no ets aquí mon segon.
Cóm! Tú me'n feres!
Donchs jo te'n trech.
Said.
Hassen.
(La vida
t'ha de costar l'afront.)
Y ay, si'ls hi tocas
ni un cabell als cristians!
Es que...
Rehira
d'Alá!
S'ha fos.
Hassen, que fan... aqueixos captius?
Los mariners? Jauhen y dormen.
No ells!
Lo patró? Péga.
Ves á jaure!
Los d'allí?
Sí.
T'odían. Ara ella pariava aquí de tú.
(Said s'aixeca rápit al sentir que l'odian y torna á
seure abatut.)
Sembla desitja
lograr una mercé...
De mí? T'enganyas:
de mí no vol pás res aquesta dona.
Cóm fuig sinó? Cóm es que quan arribo
abaixa'ls ulls y al camarot s'amaga?
Soch una fera jo? Qué tinch al rostre
que repugni'l mirar?
Qué vol?
Vol veure
lo vell á son nebot.
Ella que vinga
y ho demani al arraix. Si m'ho demana...
No't vol parlar.
Ay si menteixes!...
(Calmantse de cop.)
Digas:
fuig la esclava de mí?
(Y ella
fa bé: com no!) Crida á en Joanot.
Hi corro.
Qué estrany que soch! Hi ha cops que donaría,
per ser ja en terra, aquesta nau; y d'altres
voldría que ia costa sempre, sempre
nos fugís al devant sens may tenirla.
Mes qué passa en mon ser? Y aixó de l'hora
qu'ella'm volgué matar. Y cóm s'esplica
que jo la perdonés? Donchs ara sento
no haverla mort y trepitjat, per rompre
l'encís que'm lliga á aqueixa dona extranya,
que no sé qué hi ha en ella, que no es feta
com las altras ho son; que es amorosa
d'un aroma que ofega y embriaga,
y fa plorar per dintre y esborrona!
Ah! que vagi al harem!
(Pausa.)
Mes jo podía
no portarla á son pare tant depressa.
Jo podía llavors, quin greu! al clouré
ella'ls ulls decandida, com no m veyan,
pendre en las mans son cap, y contemplarla
dolsament fit á fit y á flor de llabi,
aguantantme'l respir y'ls salts dels muscles!...
Y al sentirme morir, sa galta freda
acostarla á ma gaita xardorosa,
estrényerla á mon pit, y al rebregarla
dins mas grapas d'acer com flor de lliri,
ofegarla á petons y ferla meva,
ab l'instint de la fera y del salvatje!
Si ara aquí la tingués com aquell vespre!...
Si ara aquí la tingues, una'altra volta
com un nin á son pare la duría,
sens mirarla tant sois, que'm fa vergonya!
Digas ara qué vols?
Ell te demana.
Said, tu m'has cridat?
Joanot, te poso
de Malek en lo lloch: d'avuy, desd'ara
(Qué ha dit!)
Com bestias
tracta als captius.
Las claus: permet que vinga
lo patró cristiá fins á esta cambra,
y déixal sol ab... aquells dos. Segueixme,
Hassen: á dalt jo vull donar la nova.
(Donchs no'm plau lo que ha fet: aixó ja es massa.
Quí es ell? Un renegat!)
Jo d'esta fusta
casi l'arraix! Com lo glassat d'un ferro
aquí dintre he sentit! Quina vergonya!
Si ho saben ells! Com se dirán: li pagan
l'odi als germans; es un Cahí que cobra
ans d'esser al infern. Muller, ta culpa
com m'enfonsa al abim! Jo vaig matarte
perque impura't donares á un altre home.
Vaig fugir al Alger fugint del cástich,
mes no he fugit del clam de la conciencia
que'm persegueix per tot! Ah, si podía
redimirme á sos uiis!
Hi ha aquí mes ayre:
qué trist es aquell lloch! Pare, diguéume;
diguéume per pietat...
Qué?
Aquí, dins l'ánima,
Deu tot, tot ho llegeix?
QuÍna piegunta!
Tot ho sap, Ell?
Y donchs!
Y ara espliquéume;
pequém si en nostre seny brota, arrelantse. crudel un pensament estrany que afronta
y plau totduna?...
Filla meva! Filla!
Pequém, pare; pequém?
Qué es aixó, Blanca?
(Oh! Qué hauré dit!)
Be: gracias.
Parla, digas!
Oncle! Cosina!
Es en Ferrán!
Abrássam.
Oh! Ben fort! Y tú, Blanca!
Donchs te deixan
venir?
Mes cóm ha estat?
L'arraix ho vol.
Ell! Blanca!...
Jo no li he demanat.
Be: qué pot témer?
(Y ha consentit! Me fa vergonyal)
Dígam:
qué fan los mariners; nostra gent d'armas?...
Dígam:
Qué han de fer! Consumirse. Oncle, deixéume
caminar, aixó es ample; allá veuríau
trent'homes, tots á munts: la forsa acaban
mes no pas l'esperit; y si poguessen...
Tot es en vá, Ferrán, que avans de pondres
lo sol d'avuy serém á Alger. Per ella
tremolo, que per mí la mort que vinga.
BLANCA, CARLES, FERRÁN, y SAID que devalla sense ser vist y's queda escoltant al peu de la escala.
Senyor! Mon Deu! Será que'ns abandonas!...
Blanca; Blanca, valor. L'hora mes trista
ve potser de ta vida: jo, t'ho juro,
daré gustos la meva defensante.
Son de roca estas gents.
De tu voldría
una mercé no més; y fins sortosa
me creuré si hi consents.
Mana.
Al sé en terra
jo arribaré hont tu ets: llavors esta arma
la prens y en las entranyas me la enfousas!
Blanca!
Donchs voleu que visca
dintre del fanch perduda? Diguéu, pare.
Oh! Quin torment!
Manéume, á vos us toca:
qué dech fer, donchs? Voleu que somrisenta
vagi al harém? Voleu que de sas joyas
espurni jo'l meu cos? Y ab estos brassos
que'l Sant Crist amorosos estrenyían,
voleu?...
Calla!
Digueu; pera sas festas
me guardáreu al claustre? M'adormía
la mare en lo bressol pera eixos monstres?
Soch vostre sanch mateixa!
Blanca! Filla!
Filia del cor! M'estás matant. Ay!...
(Se cubreix la cara ab las mans y se'n va á un costat plorant.)
Blanca!
No pot ser lo callar: déixal que diga.
No: atent.
Y tú, á esta dona,
ta promesa d'infant!...
(Qué ha dit!)
La deixas
que s'allunyi de tu plorant sanch viva,
forsejant com á fera entre sas unglas!...
y en tant que tu't rescatas, jo aburrida
de mí mateixa, mori sens vergonya?
No; escolta...
Y qu'es la mort, cobart?
Oh, Blanca!...
Mes aixó no pot ser, que no tinch forsas
contra tú.
Y'm duyas amor!
Sí.
Prou: entórnat
L'arraix.
(Ella
l'estima y ell també!... Si tingués ara
lo polvorí al costat ja foran cendras,
ells, jo, tots. Oh! Vull sanch!)
(Revolcantse per la llitera.)
(Y quina rábia!
Quin batre de martells aquí y als polsos!)
Qué hi ha? Qué té aquest home?
Deu, sa cara!...
(Y si m'hagués errat... Si fos... Que ho diga:
jo ho vull saber! Y parlará, sí!)
(A Ferrán.)
Acóstat
Ah!
Said!...
Parla: qué li deyas; cuyta,
qué li deyas suara á aquesta dona!
Qué voleu?
Parla!
Deixéume!
Ah! Senyor...
Tú'l defensas? Y cóm gosas?
Tú, que no sé d'hont vens ni quí t'envía;
tú, que tot ho contorbas!
(Blanca fuig. Said la va perseguint ab la mirada com encisat.)
Mare meva!
Per Deu!
Mes...
No t'apartis; de ta boca
jo vull saberho tot!
(Blanca s'ha girat de cop mirantlo estranyada.)
(Só un vil: me mira...
Ah, quin horror que li dech fer!)
No; déixal.
No li digas res mes, jo t'ho demano.
(Calma, Said. Mes junts jo no'ls puch veure )
(Ab fingida serenitat.)
No li respongas mal.
Sí: desseguida.
Te la encómano, si jo moro...
Es d'ella
ma vida.
(Calma!)
Blanca...
Júram, júram
que ans de véurem perduda, que ans de véurem...
Oh!
(S'ha de veure la cólera gelosa de Said, qui no sent lo que parlan.)
Me matarás, Ferrán.
T'ho juro.
Oh, gracias!
Té.
Ah!
Adeu.
No: ara, no.
Qué?
Jo la he vista
besar ta má, felló!
Y qué se te'n dona?
Qué se m'endona á mí? Ser miserable
que vius per caritat!...
Pare!
No, déixam.
Qué se me'n dona? Y jo que sé! Desitjo
ta mort, puig t'aborreixo.
(Es boig.)
(Per la má de Ferrán.)
d'aquí te'ls rentarán taurons! Vull véuret
per esqué á un am clavat, del mar assobre
com remous eixa má dins la agonía! Mes fesli un altre adeu; cau en sos brassos;
cor sobre cor, y boca sobre boca!...
Sospir contra sospir! Que vull mirarvos!...
Que vull gosar!... Que tinch afany de riure!
Oncle, está boig.
Jesús Deu meu, es somni!
Ells son dos que s'estiman y jo,'m plauhen!
soch l'amo del bordell que'ls apario.
Ja prou!
Qué ha dit?
Oh! No!
Pagueu la cambra.
Deu meu, Deu meu! Lo pensament se'm torba!
Ets un vil! Un malvat!
Que'm plau! Insúltam!
Escapat de la forca!
Ah! Digas! Digas!
Vil, cóm es que no'ns matas?
Pare!
'M creya
que un rastre de virtut al fons del ánima
tenías, mes...
No; cap!
perqué jo estimo
á esta infelís á vora del sepulcre!
Sí: la estimas!
Ah!
Sí!
Oh! Goig!
Y'ns deya
del amor á sa mare! Una bagassa,
en un recó.
Ah!
(Cridant als piratas desde'l peu de la escala.}
Gent de lluyta!
HASSEN, OSMAN, MAHOMET, y altres PIRATAS. Al crít
Minyons! Tothom assí! Deixéu las velas
y'l timó: veniu totsl Miréulos ara,
mireu los cristians; fregueu sas robas,
flayreu sa carn! Son los butxins que un día
delmaren nostra rassa! Avuy miréulos:
se befan de nosaltres; nos escupen
ab sa bava apestosa'ls miserables!
Donchs revénjat en ells. Jo vull la vida
del patró!
La dels dos!
Atúrat!
Pare!
Som cans per ells? Donchs com á cans de presa!
Valen or!
Mare, aquí ja't sentó!
Morin!
Disposa!..
D'esta gent?
Pietat!
Prenéulos.
Jo sol!
No hi ha pas reixas: fills, son vostres!
(Hi ha algún pirata de part de Joanot. Voltan tots, barallantse, á Carles y Ferrán y se'ls emportan escala amunt entre'l desgavell y la cridoria.)
Ah!
Morin!
Só'l segon!
Filla!
No!
Feras!
A mí!
Pare! Ah!
(M'han esqueixat fins l'ánima!)
Pietat! Perdó per ells!
Fill, vénjans! Vénjans!
Pietat!
Y'Is vils á l'aygua la llensaren!
Perdó!
Y un mariner li esclafá l' rostre
d'un cop de rem!
Oh!
Y'l mar s'obrí, y las onas
la dragaren!
Pietat!
Vénjans! Y encara
puja del fons!
Ah!
Vénjans!
Donchs matéume
també á mí. Qué espereu? Sanch aborrida
hi ha en mas venas: sentiu? Jo á vostra mare
la he arrencat de sa llar, jo soch la vibra
que us hi tret de sos brassos; jo á las onas
he llensat lo seu cos, y jo sa testa
ab lo rem he partit! Matéume! Monstre!
No encara? No? Jo he desitjat ta vida!
Jo ab lo punyal t'he amenassat! Sedenta
de ta sanch me trobava: jo, una dona!
No'm sents? Matam! Ab, mátam!
Parla, digas.
Deu meu! Deu meu!
Quín goig sentirte! Parla!
Oh! Jesús, mon Senyor! Hont soch!
Sí: cóntam!...
Per qué t'aturas? Malaheixme, vina.
Dígam tu lo que vullas: pero párlam!
Com es que tenint ánima sou fera?
(Said la rebrega entre'ls brassos ab barreja d'odi y d'amor. Blanca cau abatuda en un tamboret.)
Per qué m'has enganyat? Per qué? Respónme.
Tu ets traidora y ets vil; tu ets la falsía!
Lo primer cop que't vaig mirar ploravas,
tu, de la rassa deis botxins, per ella,
la mare de mon cor! Després tu, dona,
no ab llabis amorosos, ab la punta
d'un arma de ton poble benehida,
trucares á mon pit, y ell va respondre!
Lo punyal te caygué; mes tu'm matares:
Oh! Y ells están morint!
No: no'm demanis
pietat per ells. Jo t'he cregut mes pura
que un raig de sol.
Pare! Ferrán!
Sí: crídal
á aquest home aborrit! Ell en tos brassos
ni viu ni mort!
Qué heu dit!
Per qué l'estimas?
Jo... á en Ferrán!
Com ho féu que vas las portas
obrirli de ton cor!
L'ánima meva
d'amor no l'ha estimat.
Qué!
Vos ho juro
Qué! Qué diu?...
Oh!
Tú!... A aquest home?...
No: no'l puch estimar.
Tú! Es cert?...
Sálveulos!
Oh! Tórnaho á jurar, mes que jo't miri.
Per Jesús!
(Said fa ab lo cap que per Jesús no la creu.)
Per un Deu qu'es meu y es vostre!
(Said torna á fer lo mateix moviment d'incredulitat.)
Per nostras mares!
Ah! Sí! Si!
Corréuhi!
Mes aquell bes!...
D'agrahiment y fora!
Blanca! Blanca!
'Ls instants!...
Si áixó es mentida
que us mati Alá.
(Al moment de corre Said cap á la escala baixa Hassen.)
Said.
Qué es d'ells?
No'ls matan,
perque Joanot no ho vol!
Ah!
En tant se veja
ton segon ell aquí, ni raig, ni gota
Ho veyeu!...
Gracias!
Mes...
Hont son?
Ben tancats; las claus las porta
«n Joanot.
Oh!
Deixéume: us ho demano!
(Deu meu! Gracias. Oh, si, que tu m'escoltas.
S'han salvat y es Said qui ab mas paraulas
oompassiu s'^ha tornat, qu'ell los perdona.)
li diu Hassen.
Mes de cor jo t'ho dich, si no li llevas
á Malek, y murmuran de que't tornas
caragirat. Fa poch que amenassavan
molts contra tú de rebelarse: deyan
qu'ets boig... ó que'ls traheixes. No m'esplico
com Joanot de sas mans ha pogut treure
los dos cristians. Mes véshi que disputan
en Joanot y en Malek. Si'ls sentó! Véshi.
(Said poch á poch sembla despertar: sa cara indica felicitat.)
Quin día mes hermós! Fa bó de veure
la llum avuy! Hassen, no se t'enxampla
lo pit al respirar?
Said!
Acóstat,
que't vull estrényer... ca fidel!
Quin 'ira
que'm deus tenir á voltas!
Mes repara...
Mira, mira: qué aucells! Y mira, volan
de dos en dos!
Said, aprop de terra
Qué! No, no; ara
la terra será lluny. No m'ho recordis!
Y ab tot, dintre un instant...
Oh! Per qué cridas?
També ets traidor al capitá? Si ella
t'hagués séntit!...
Senyor!
Dáume las onas,
eternament alsantse entre la terra
y mon vaixell! Oh, com montanyas vingan:
mes la terra, jamay! Hassen no gosas
si no ab odi tu? Digas: no somniares
en ta vida, un sol cop, ab una ditxa
compresa .. y may sentida? No vejeres,
los ulls tancats, vagar sobre la terra,
sens forma, ni colors, mes certa, hermosa,
la dona qu'es per tú; qu'es teva, teva,
com teu es lo teu ser; que't la reclama
lo tirá d'aquí dins?
No la vejeres?
No l'has sentida may posant la boca
sobre ta orella, y dirte: jo t'estimo,
jo't tinch pietat! Qué hi fá que t'aborreixi
tot un mon corromput, ay pobre! Un día
vindré per no deixarte. Espera!... Espera!
Hassen no l'has sentit?
Sí; y quan desperto
ella no hi es, y la botelía es buyda.
Tu t'embriagas també!
Oh! Miserable!
Munt de carn per podrir!
Y bé: la dona
qu'esperavas es ella? La... cristiana?
(Ah! So jo'l miserable!)
Sents? Renyeixen
á dalt. Te perts! (Com s'ha tornat!)
Inspíram,
Alá!
Ja son aquí.
Veurém!
No'ls dono..
Said.
Qué? Qué voleu?
No mes la vida
d'aquells dos presoners. Ell no'ls entrega,
y tú'ns los has donat.
Malek, entórnat
á dait, y déixaho corre. Lo que fassi
en Joanot molt be está: y ay, si gosessis
ni á tocar sos vestits!
Baixeu!
Ta vida
de la seva'm respón.
Jo hi soch.
Devalla
tothom aquí...
Es traidor.
Qué hi ha? Qué us porta,
minyons á aquesta cambra? Com la petja,
sens ma ordre hi poseu?
Volém...
Quí parla?
Romp lo cercle y acóstat.
Cóm t'aturas?
Donchs qué voléu?
Que parli algú.
Que treguis
á en Joanot, y en son lloch...
Sí: á tu t*hi posi:
á tú que deus ser dona, puig t'amaga.
Es renegat.
Be, qué cerquéu?
Voldrían
trobar lo seu arraix, lo cap de colla
que manava'l vaixell, ferm en la lluyta,
sever ab los vensuts: aquí, més que amo,
nostre company. Avuy... en lloch lo miran;
qu'en sa plassa han trobat tantsols... un home
servidor obedient d'una captiva.
Mal escorpit, no sé com no t'esclafo
sota deis peus lo crani!
Es qu'ell se queixa
per tots: dona'ls cristians.
Minyons, serviulo
y agenolleus devant d'aqueixa dona.
T'haig de matar!...
Said!
Cobart!
Au, vina.
Per qué'm priveu'l pas? Tú, vil, acóstat;
y tots, tots aneu lluny! Va, tots enrera!
(Los corsaris retrocedeixen poch á poch, Malek sempre
darrera'l grupo.)
Ira d'Alá! lo camp es ampie, vina.
Poruch! Jo tinch una arma,
tu un altra'n tens: au, cosa á cosa; fins l'últim
glatit del cor.
(Said avansa. Malek recula. Said du l'arma á la má,
Malek la má al pom, sens treure'l punyal.)
Tu ets nostre arraix.
No gasas,
miserable!
Apa, donchs.
Sí; vol ma vida
per plaure á n'ells.
Vas á morir: prou!
Terra!
Ah!
Terra!
(Tots los piratas han demostrat sa alegría menos Said
y Joanot.)
Alger al fí!
Ah!
Malehida!
Terra! Ah!
Aném amunt; ja som á casa.
(Los corsaris comensan á moures per pujar á coberta.)
Pietat! Pietat!
Jo no me'n fío, miréulo.
Nos vol trahir: está venut.
(Los piratas al peu de la escala parlan baix excitats
per Malek. Joanot y Hassen no han d'estar ab los
altres piratas.)
M'esglaya
(Oh! Quina angoixa!
Qué fer! Vaig á entregarla! Ella es captiva,
y ja á port no hi tinch dret!)
Socors!
Miréulo.
Nos heu salvat per véndrens?
Calla! Calla!
Matéunos! Quín espant!
Qué vols, qué, digas?
Oh! Eixa terra! Fugir!
Said!
(Me jugo
la vida.)
(Fingint.)
V os companys, no lluny se troba
una ñau de cristians: jo vos la entrego.
Quina cassa minyons! Girém las velas,
má al timó y mar endins un'altra volta.
Que't perts!
Callas, ó't mato
(Si salvarlos
pogués!...)
(Joanot tota aquesta escena ha d'estarse en lloch molt visible y se'I té de veure lluytant ab la realisació de un projecte.)
Companys, á dalt jo us dich!
á morir ó á salvarlos. Pit y fora!)
Las velas y'l timó!... qu'espereu?
Bregas
en vá: no t*han de creure, que'ls enganyas.
Amunt tots! Per Alá!
Vols que tas ordres
obehím? D'esta dona fens entrega
y girém lo timó.
Y jo la guardo
fins á terra: paraula.
Sí. Cert.
Vinga.
Qui donga un pas li esqueixo las entranyas.
No'm deixéu!
Es traidor.
Ah, calla! Calla!
Jo no us deixo!
Arrenquémli!
Tots enrera!
Morin los dos!
Ah!
Vils! (Al moment de combatre y quan Said no pot resistir la arremesa deis corsaris se sent la corn. Sorpresa de tothom)
Qui l'ha donada?
Es l'ordre de virar!
Y girém!
Torna
la nau en dins!
Combaten! Traició!
En l'ayre
tothom!
Traició!
Qué passa á dalt!
Té, mira:
mar endins altre cop! Qué mes vols, dona?
Qué vols de mí?
Combaten
á dalt: ves!
(Y jo aquí!)
Que está venuda
la nau! Joanot nos ha trait! Que matan
als nostres, los cristians!
(Desapareix Hassen. Said lo val seguir pero Blanca'l
reté lluytant ab ell tota la vinenta escena.)
SAID y BLANCA. La remor del combat s'ha de sentir á dalt fins á caure'l teló.
Per Alá!
Ah!
Lluytan
los meus ab tos germans: déixam! Apártat!
Que son ma gent!
No!
'M lligas
ab tas mans!
No! Pietat!
Pas! Pas!
No!
Déixam!}
Oh!
Coratje! Ah!
Perdó!
Malehida sigas!
BLANCA, SAID, FERRÁN, CARLES, JOANOT, GUILLEM, soldats del rey d'Espanya y mariners catalans. Said ha pajat tres grahons y torna á báixar rápidament veyent dalt á Carles, Ferrán y'ls seus.
Ah!
Guanyá Deu!
La nau es nostra.
Oh! Rábia!
Mare! No, may!
A ell!
Matant que'm matin!
Vida per vida!
A mort!
Toquéulo!
(Ferrán crit de sorpresa. Carles de desesperació, los
soldáls abaixan las armas retrocedint.)