Mar y cel - Acte Segon

De Viquitexts
 
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Acte Primer Acte Segon
Mar y cel
Acte Tercer





Acte segon




La mateixa decoració.


ESCENA PRIMERA

BLANCA, CARLES, JOANOT, un corsari. Acaban de menjar los dos captius. Lo corsari recull los plats en un cistell y se'n va. Blanca está vora de la finestra mirant al mar. Carles seu, recolzat en la taula, ab lo cap baix. Joanot los observa á certa distancia. Es en plé día.

Joanot

   (Tremolo de mirarlos, quí ho diría!
y'l cor se me'n hi vá Pobres! Mas penas
d'ensá que aquí'ls tením prou son dobladas.
Lo recort del passat més me tortura;
y ab tot sento una forsa que m'inclina

á estimarlos. Oh, tant que m'aborreixen
y jo, si estés en mí'ls deslliuraria!
Mes soch lo renegat; soch altre Judas:
sols qu'ell se va penjar y jo no goso!)

Carles

   Encare ets aquí, filla? Blanca?

(Blanca está distreta.)
Blanca

    Pare?

Carles

   Si hi es?

Blanca

    Quí donchs?

Carles

    Lo renegat; la vibra.

Blanca

   Ah! sí.

Carles

    Vina;'m fa horror.

(S'acostan á la finestra.)
Joanot

    (Será per odi,
será per caritat á ella y son pare
que Said ha volgut que jo'ls serveixi?
Si es per odi s'ha errat: que jo'ls hi dono
lo millor que tením. Avuy com sempre
ho ensetaren y prou. Si aixó durava
de fam se morirían!)

(Se'n va.)



ESCENA II

BLANCA, CARLES

Carles

    Ah! Ja es fora.
No'm puch fer á mirarlo Y que ell nos duga
lo menjar! Son crudels! Blanca, qué pensas?
Blanca, filia.

Blanca

    Ah!...'m cridéu?

Carles

    Resas?

Blanca

    No, pare; no puch resar. Estich febrosa: á voltas
fins pensaments de Santanás m'acuden!...
Comenso una pregária, y quan hi atino
mon cap quí sab hont es!... Deu meu!

Carles

    Las horas
que llargas aquí son! Aquesta calma
poch á poch me consum!

Blanca

    Ja fa nou días

que'ns prengué aquesta gent!
Carles

    Nou anys me semblan.
Senyor!

Blanca

    Coratje! Oh, qué teníu? Lo rostre
vos aparteu. Qué us he agraviat? Diguéumho.

Carles

   Donchs, cert: me tens queixós.

Blanca

    Sí?

Carles

    Es que no tractas
á estas gents com qui son. Es que tú, á voltas
fins he vist que'ls parlavas.

Blanca

    Los contesto
si'm preguntan; res més; y me'n allunyo.

Carles

   Fins Said sembla un altre.

Blanca, rápidament y ab certa emoció.

    Ah, no; creyéume;
res dich al... desgraciat.

Carles

    No: al lladre.

Blanca

    Pare!...
com vulgueu.

Carles, ab major exaltació.
    L'assessí!
Blanca

    ¡Oh!

(Va á disculparlo: no gosa y abaixa'l rostre avergonyida.)

 D'altra cosa
parlem. Assó'm fa mal.

Carles

    Tanta es la ira
que tinch al pit reclosa, tanta pena
me dona'l véurem en sas mans que, Blanca,
jo'm sento defallir. Oh! si venía
per mí la mort ans de tocar la terra!...
Qué fora de ma filla!

Blanca

    Ay pare, eix núvol
espantós allunyeu.

Carles

    Per si es que'm mana
Deu que'l segueixi, jo, ans los ulls de cloure,
voldría sols... veure á en Ferrán. Cal dirli
que vetlli per tu, Blanca!

Blanca

    Mes cóm véurel?
Impossible!

Carles, resolt.

    A Said jo no ho demano.

Blanca, ab terror y vergonya.

   (Jo may li parlaré; may en la vida.)

Mes, pare, descanseu.
Carles

    Vina; acompányam
y resa, filla, tú!

(Blanca va ah ell fins á la porta del camarot.)





ESCENA III

BLANCA


  Resar! La boca
parla ab Deu, mes lo cor, ay, s'esgarría

(Ofesa de si mateixa.)

que tinch pietat d'est home sens volerho.
Pietat! Oh, quin horrorl Perque ell, ell roba...
y mata y tot!
 (Pausa.)
 Mes cóm va perdonarme?
Per qué no'm ferí al cor? Qué es una víctima
més per ell? Los meus ulls, ay, se clogueren
y després... me trobí vora mon pare…
y'l punyal al costat!

(Lo porta amagat al pit.)

 Si apar un somni!
Per qué'm torna'l punyal?
 (Pausa.)
 A qué pensarhi
si es mort per'Deu!
 (Pausa.)
 Y ab tot, qui sab si un día
será bó com ho era quan sa mare
l'estrenyía en sos brassos amorosa!... Que no'm senti ningú: mes ell á l'ánima
te quelcom de bondat; que quan volía

(Abaixant la veu molt conmoguda.)

jo matarlo en eix llit, ell ab dolcesa
me ya mirar... Perdó! .. Sos ulls semblavan
los teus, Jesús, desde la creu piadosos!...
Ah!

(Espantada de lo que sens donarsen compte acaba de dir.)

 Si al claustre'm sentían! Quin desvari!
Jo aixó no ho puch pensar, que son del diable
temptacions y no més! Mon Deu, ajúdam,
ó tréume'l cor y'l pensament per cástich!

(Se cubreix lo rostre ab las mans.)


ESCENA IV

BLANCA, HASSEN

Hassen

   (Me'n vaig per no sentirlo. Malviatje!
Quin home més estrany! Malhaja l'hora
que vaig posarli voluntat!... Quin geni!
Si no m'aparto'm balda. Altre estaría
satisfet de la cassa; donchs ell ara
pitjor que may; ben cert, te malas herbas
al cos ja fa molts días: trist ó ab rábia.)

(S'asseu y's dirigeix á Blanca que no'l sent.)

Ah! Quin camí que fem!... Ni may.
 (Tornant á la idea de Said.).

(Te:'m pega

perque he dit qu'es hermosa aquesta dona.
Aixó no vols? Jo que li dich qu'es lletja,
y si no fujo'm passa.)

Blanca

    (D'aquest home
si jo pogués lograr...)

Hassen, aixecantse.

    (Y es que murmuran
de son tracte'ls minyons: pitjor que bestias
los fa anar.)

Blanca

    Perdoneu.

Hassen

    Qué? (Va: es hermosa
m'hi jugo deu cianís.)

Blanca, ab por.

     Una pregunta
voldría fervos...

Hassen

    Digueu, donchs.

Blanca

    Si's troba
l'Alger aprop.

Hassen

    Ans que fineixi'l día
veurém sas terras.

Blanca, esglayada plorant
    Ah! Deu meu!
Hassen

    (Bo: llágrimas!
Aixó no fa per mí.)

(Fa un moviment per entornársen.)
Blanca

    Senyor, ohíume:
vos feu cara de bó.

Hassen

    No: aneu errada:
no'n soch, y si...

Blanca

    Salvéunos: quan en terra
siguém...

Hassen

    No digueu més: primer la vida
que trahir jo al arraix.

Blanca

    Deu meu!

Hassen

    Cristiana,
ell se torna crudel, mes jo no'l deixo
ni per tot l'or del mon: só'l gos y ell l'amo.

Blanca

   Preguéuli donchs...

Hassen

    Que vinga?

Blanca

    Que permeti
venir á mon cosí, un instant; voldría

parlarli'l pare.
Hassen

    Y cóm voleu que gosi
demanarho á Said? Un gat se sembla
que anuncia'l mal temps.

Blanca, plorant.

    (Oh! si finava
mon pare sense véurel!)

Hassen

    (Bo! Ja hi torna:
me'n vaig. Que tant de plors!)

Blanca

    Jo us ho demano:
per vostres pares, vostres fills!

Hassen, rihent.

    Busquéulos:
soch bort y... no tinch fills. Mes per qué llágrimas
si sultana us farán?

(Tractant d'aconsolarla.)

 Totas las donas
que cassém los piratas, se las queda
qui mana en terra. Aixó es de lley. Nosaltres
tením cárrega y homes. Ell las tría:
las bonas per l'harem; las que son lletjas
las regala, ó las ven: vos sou hermosa...
Tría feta!

Blanca, fugint al camarot, esglayada.

    Oh! mon pare!

Hassen, adonantse de lo que ha fet.

    Ja la he dita!


ESCENA V

HASSEN, MALEK, després SAID

Malek

   (Té: Hassen parlant ab ella: no hi ha ordre, ni res aquí!)

Hassen, disgustat per lo que acaba de dir á Blanca.

    (Ves que li he dit; soch béstia!)

Malek

   Hassen!

Hassen

    Qué hi ha?

Malek

    T'he vist: aquí se'ns priva
parlar als presoners.

Hassen

    Espíam, home.

Malek

   Si aquí jo gobernés...

Hassen

    Massa't neuleixes:
mes per ara, minyó...

(Said va baixant molt pensatiu.)
Malek, contenintse al veure á Said.

    Prou tens ventura...

Said

   Deixéume sol.

Malek

    Es que't buscava.

Said, malhumorat.

    Digas.

Malek

   Saps quant te vol la gent; saps quan s'esposa
en l'abordatje...

Said

    Al grá, Malek.

Malek

    Nou días,
hi ha avuy dels últims fets: de sa bravesa
testimoni has sigut.

Said

    Depressa, acaba.

Malek, ab feresa.

   Donchs volen los minyons ara la vida
del patró cristiá, qu'ell los insulta
per la reixa seguit; y no fa un'hora
que al repassarli jo'ls grillons, la cara
m'ha ensangnat d'un revés: míram.

Hassen
    (Fort.)
Malek

    Béurem
vuy sa sanch de cristiá!

Said, ab fingida serenitat.

    Be; tu desitjas
matarlo?...

Malek

    Sí: en lo pit tota aquesta arma
y'l puny á més ab ella!. .

Said

    Bé; y tu,'m penso,
voldrás matarlo engrillonat? Y encara
pel devant tu voldrás que te'l contingan
dos dels teus?... Miserable! Ves: quan trobis
valor dintre ton pit torna, y te'l deixo
lliure, mes també armat, y prou te juro
que si en terra't tirés, no haig pas de corre
á deslliurarte. Pel que vals! Au, vésten!

Hassen

   (Aixó es ser home, aixó.)

Said

    No, espérat: dónam
las claus dels presoners.

Malek

    Qué!

Said

    Desseguida!

Malek
   Es que...
Said

    Las claus, he dit!

Malek

    Télas.

Said

    Desd'ara
no ets aquí mon segon.

Malek

    Cóm! Tú me'n feres!

Said

   Donchs jo te'n trech.

Malek

    Said.

Said, cridantlo sense fer cas de Malek.

    Hassen.

Malek, anantsen cap á la escala.

     (La vida
t'ha de costar l'afront.)

Said

    Y ay, si'ls hi tocas
ni un cabell als cristians!

Malek, replicant desde mitja escala.

    Es que...

Said, anantlo á embestir.

     Rehira
d'Alá!

(Malek fuig rápit.)



ESCENA VI

SAID, HASSEN

Hassen

    S'ha fos.

Said, fingint indiferencia.

    Hassen, que fan... aqueixos captius?

Hassen

    Los mariners? Jauhen y dormen.

Said

   No ells!

Hassen

    Lo patró? Péga.

Said

    Ves á jaure!

Hassen, senyalant al camarot.

   Los d'allí?

Said

    Sí.

(Girantse d'esquena perque no noti Hassen son interés per ells.)
Hassen

    T'odían. Ara ella pariava aquí de tú.
(Said s'aixeca rápit al sentir que l'odian y torna á seure abatut.)
 Sembla desitja
lograr una mercé...

Said, ab calor y amargura contínguda.

    De mí? T'enganyas:
de mí no vol pás res aquesta dona.

(Molt rápit.)

Cóm fuig sinó? Cóm es que quan arribo
abaixa'ls ulls y al camarot s'amaga?

(Ab cólera creixent )

Soch una fera jo? Qué tinch al rostre
que repugni'l mirar?

(Ab interés marcat.)

 Qué vol?

Hassen, rihent de la pretensió de Blanca.

    Vol veure
lo vell á son nebot.

Said

    Ella que vinga
y ho demani al arraix. Si m'ho demana...

Hassen

   No't vol parlar.

Said, ab cólera.

    Ay si menteixes!...
 (Calmantse de cop.)
 Digas:
fuig la esclava de mí?

Hassen
    Tant cert...
Said

    (Y ella
fa bé: com no!) Crida á en Joanot.

Hassen

    Hi corro.




ESCENA VII

SAID

Qué estrany que soch! Hi ha cops que donaría,
per ser ja en terra, aquesta nau; y d'altres
voldría que ia costa sempre, sempre
nos fugís al devant sens may tenirla.
Mes qué passa en mon ser? Y aixó de l'hora
qu'ella'm volgué matar. Y cóm s'esplica
que jo la perdonés? Donchs ara sento
no haverla mort y trepitjat, per rompre
l'encís que'm lliga á aqueixa dona extranya,
que no sé qué hi ha en ella, que no es feta
com las altras ho son; que es amorosa
d'un aroma que ofega y embriaga,
y fa plorar per dintre y esborrona!

(Pausa)

Ah! que vagi al harem!
 (Pausa.)
 Mes jo podía
no portarla á son pare tant depressa.
Jo podía llavors, quin greu! al clouré
ella'ls ulls decandida, com no m veyan,

pendre en las mans son cap, y contemplarla
dolsament fit á fit y á flor de llabi,
aguantantme'l respir y'ls salts dels muscles!...
Y al sentirme morir, sa galta freda
acostarla á ma gaita xardorosa,
estrényerla á mon pit, y al rebregarla
dins mas grapas d'acer com flor de lliri,
ofegarla á petons y ferla meva,
ab l'instint de la fera y del salvatje!
Si ara aquí la tingués com aquell vespre!...

(Cambiant de sopte la feresa en dolsura.)

Si ara aquí la tingues, una'altra volta
com un nin á son pare la duría,
sens mirarla tant sois, que'm fa vergonya!




ESCENA VIII

SAID, JOANOT, HASSEN

Joanot, á Hassen.

   Digas ara qué vols?

Hassen, á Joanot.

    Ell te demana.

Joanot

   Said, tu m'has cridat?

Said

    Joanot, te poso
de Malek en lo lloch: d'avuy, desd'ara

mon segon ets aquí.
Joanot

   (Qué ha dit!)

Said

    Com bestias
tracta als captius.

(Li dona las claus.)

 Las claus: permet que vinga
lo patró cristiá fins á esta cambra,
y déixal sol ab... aquells dos. Segueixme,
Hassen: á dalt jo vull donar la nova.

Hassen, seguintlo.

   (Donchs no'm plau lo que ha fet: aixó ja es massa.
Quí es ell? Un renegat!)


ESCENA IX

JOANOT

 Jo d'esta fusta
casi l'arraix! Com lo glassat d'un ferro
aquí dintre he sentit! Quina vergonya!

(Per los presoners.)

Si ho saben ells! Com se dirán: li pagan
l'odi als germans; es un Cahí que cobra
ans d'esser al infern. Muller, ta culpa
com m'enfonsa al abim! Jo vaig matarte
perque impura't donares á un altre home.
Vaig fugir al Alger fugint del cástich,
mes no he fugit del clam de la conciencia
que'm persegueix per tot! Ah, si podía
redimirme á sos uiis!

(Se'n va.)




ESCENA X

BLANCA, CARLES, després FERRÁN

Blanca

    Hi ha aquí mes ayre:
qué trist es aquell lloch! Pare, diguéume;
diguéume per pietat...

Carles

    Qué?

Blanca

    Aquí, dins l'ánima,
Deu tot, tot ho llegeix?

Carles

    QuÍna piegunta!

Blanca

   Tot ho sap, Ell?

Carles

    Y donchs!

Blanca, ab ansietat.

    Y ara espliquéume;
pequém si en nostre seny brota, arrelantse. crudel un pensament estrany que afronta
y plau totduna?...

Carles, espantat.

    Filla meva! Filla!

Blanca, ab ansietat.

   Pequém, pare; pequém?

Carles

    Qué es aixó, Blanca?

Blanca

   (Oh! Qué hauré dit!)

Ferran, á Joanot que se'n torna sense baixar.

    Be: gracias.

Carles, á Blanca.

    Parla, digas!

Ferrán, que ve sense grillons.

   Oncle! Cosina!

Blanca

    Es en Ferrán!

Carles

    Abrássam.

Ferrán, abrassantlo.

   Oh! Ben fort! Y tú, Blanca!

(Donantli la má.)
Carles

    Donchs te deixan
venir?

Ferrán
    Sí, ja ho veyeu; per curta estona.
Blanca

   Mes cóm ha estat?

Ferrán

    L'arraix ho vol.

Carles, interrogantla sorprés.

    Ell! Blanca!...

Blanca, avergonyida.

   Jo no li he demanat.

Ferrán, per Said.

   Be: qué pot témer?

Blanca

   (Y ha consentit! Me fa vergonyal)

Carles

    Dígam:
qué fan los mariners; nostra gent d'armas?...

Ferrán

    Dígam:
Qué han de fer! Consumirse. Oncle, deixéume
caminar, aixó es ample; allá veuríau
trent'homes, tots á munts: la forsa acaban
mes no pas l'esperit; y si poguessen...

Carles

   Tot es en vá, Ferrán, que avans de pondres
lo sol d'avuy serém á Alger. Per ella
tremolo, que per mí la mort que vinga.


ESCENA XI

BLANCA, CARLES, FERRÁN, y SAID que devalla sense ser vist y's queda escoltant al peu de la escala.
Blanca, mirant al cel.

   Senyor! Mon Deu! Será que'ns abandonas!...

Ferrán

   Blanca; Blanca, valor. L'hora mes trista
ve potser de ta vida: jo, t'ho juro,
daré gustos la meva defensante.

Carles

   Son de roca estas gents.

Blanca, á Ferrán.

    De tu voldría
una mercé no més; y fins sortosa
me creuré si hi consents.

(Said escolta inquiet.)
Ferrán

    Mana.

Blanca

    Al sé en terra
jo arribaré hont tu ets: llavors esta arma

(Lo punyal que porta amagat al pit.)

la prens y en las entranyas me la enfousas!

Carles, horroritzat.
   No, filla!
Ferrán

    Blanca!

Blanca

    Donchs voleu que visca
dintre del fanch perduda? Diguéu, pare.

Carles

   Oh! Quin torment!

Blanca

    Manéume, á vos us toca:
qué dech fer, donchs? Voleu que somrisenta
vagi al harém? Voleu que de sas joyas

espurni jo'l meu cos? Y ab estos brassos
que'l Sant Crist amorosos estrenyían,
voleu?...

Carles

    Calla!

Blanca

    Digueu; pera sas festas
me guardáreu al claustre? M'adormía
la mare en lo bressol pera eixos monstres?
Soch vostre sanch mateixa!

Carles

    Blanca! Filla!
Filia del cor! M'estás matant. Ay!...
(Se cubreix la cara ab las mans y se'n va á un costat plorant.)

Ferrán

    Blanca!

Blanca

   No pot ser lo callar: déixal que diga.

Es mon pare.
Ferrán, la porta aprep d'hont es Said sens saberho.

    No: atent.

Blanca

    Y tú, á esta dona,
ta promesa d'infant!...

Said

    (Qué ha dit!)

Blanca, ab desesperació.

    La deixas
que s'allunyi de tu plorant sanch viva,
forsejant com á fera entre sas unglas!...
y en tant que tu't rescatas, jo aburrida
de mí mateixa, mori sens vergonya?

Ferrán

   No; escolta...

Blanca

    Y qu'es la mort, cobart?

Ferrán

    Oh, Blanca!...
Mes aixó no pot ser, que no tinch forsas
contra tú.

Blanca

    Y'm duyas amor!

Ferrán

    Sí.

Said, fent per reprimir sa ira.

    Prou: entórnat

al camarot dels presos.
Ferrán, á Carles y Blanca.

    L'arraix.

(S'agrupan los tres per despedirse.
Said, conmogut ferament.

    (Ella
l'estima y ell també!... Si tingués ara
lo polvorí al costat ja foran cendras,
ells, jo, tots. Oh! Vull sanch!)
 (Revolcantse per la llitera.)
 (Y quina rábia!
Quin batre de martells aquí y als polsos!)

Ferrán, á Carles y á Blanca.

   Qué hi ha? Qué té aquest home?

Blanca, esglayada.

    Deu, sa cara!...

Said

   (Y si m'hagués errat... Si fos... Que ho diga:
jo ho vull saber! Y parlará, sí!)
 (A Ferrán.)
 Acóstat

Blanca

   Ah!

Ferrán

    Said!...

Said, rihent y suplicant rabiós.

    Parla: qué li deyas; cuyta,
qué li deyas suara á aquesta dona!

Ferrán

   Qué voleu?

Ferrán
    (Qu'es aixó?)
Said, imperatiu y rihent, agafant d Ferrán pel bras.

     Parla!

Ferrán, ab dignitat: separántsen.

     Deixéume!

Blanca, suplícant corre à Said.

    Ah! Senyor...

Said, á Blanca.

     Tú'l defensas? Y cóm gosas?
Tú, que no sé d'hont vens ni quí t'envía;
tú, que tot ho contorbas!
(Blanca fuig. Said la va perseguint ab la mirada com encisat.)

Blanca, plorant espantada.

     Mare meva!

Ferrán, contenint á Carles.

    Per Deu!

Carles, á Ferrán,

     Mes...

Said, que s'ha anat acostant á Blanca.

     No t'apartis; de ta boca
jo vull saberho tot!
 (Blanca s'ha girat de cop mirantlo estranyada.)
 (Só un vil: me mira...
Ah, quin horror que li dech fer!)

Blanca, á Ferrán.

     No; déixal.
No li digas res mes, jo t'ho demano.

Said,

    (Calma, Said. Mes junts jo no'ls puch veure )
 (Ab fingida serenitat.)

Ah! Prou ja: tú, patró, ves á ta cambra.
Blanca,á Ferrán.

    No li respongas mal.

Ferrán, á Said.

     Sí: desseguida.

Carles, á Ferrán.

    Te la encómano, si jo moro...

Ferrán,

     Es d'ella
ma vida.

Said, per son cor.

     (Calma!)

Ferrán,

     Blanca...

Blanca, á Ferrán sens que ho sentin Said ni Carles.

     Júram, júram
que ans de véurem perduda, que ans de véurem...

Ferrán,

     Oh!
(S'ha de veure la cólera gelosa de Said, qui no sent lo que parlan.)

Blanca, ab gran emoció.

    Me matarás, Ferrán.

Ferrán,

     T'ho juro.

Blanca, besantli la má agrahida.

     Oh, gracias!
Té.

Said, esclafant d'odi al veure'l petó de Blanca.

   

Ah!
Ferrán, á Blanca y Carles despedintse.

    Adeu.

Said

     No: ara, no.

Ferrán

     Qué?

Said

     Jo la he vista
besar ta má, felló!

Ferrán

     Y qué se te'n dona?

Said

    Qué se m'endona á mí? Ser miserable
que vius per caritat!...

Blanca, contenint á Carles.

     Pare!

Carles

     No, déixam.

Said

    Qué se me'n dona? Y jo que sé! Desitjo
ta mort, puig t'aborreixo.

Ferrán

     (Es boig.)

Said

   

Sos llabis,

 (Per la má de Ferrán.)
d'aquí te'ls rentarán taurons! Vull véuret
per esqué á un am clavat, del mar assobre
com remous eixa má dins la agonía! Mes fesli un altre adeu; cau en sos brassos;
cor sobre cor, y boca sobre boca!...
Sospir contra sospir! Que vull mirarvos!...
Que vull gosar!... Que tinch afany de riure!

(Riu estrepitosatnent com boig.)
Ferrán

    Oncle, está boig.

Blanca

     Jesús Deu meu, es somni!

Said, segueix rihent.

    Ells son dos que s'estiman y jo,'m plauhen!
soch l'amo del bordell que'ls apario.

Ferrán,

    Ja prou!

Blanca

     Qué ha dit?

Carles, desprenentse de Blanca que'l contenía.

     Oh! No!

Said, sempre rihent fort.

     Pagueu la cambra.

Carles

    Deu meu, Deu meu! Lo pensament se'm torba!

Ferrán, á Said.

    Ets un vil! Un malvat!

Said

     Que'm plau! Insúltam!

Ferrán, á Said.

   

Escapat de la forca!
Said

     Ah! Digas! Digas!

Carles

    Vil, cóm es que no'ns matas?

Blanca

     Pare!

Ferrán

     'M creya
que un rastre de virtut al fons del ánima
tenías, mes...

Said

     No; cap!

Ferrán

     perqué jo estimo
á esta infelís á vora del sepulcre!

Said

    Sí: la estimas!

Blanca

     Ah!

Ferrán

     Sí!

Said

     Oh! Goig!

Carles, ab explossió d'odi y despreci.

     Y'ns deya
del amor á sa mare! Una bagassa,

sols pareix filis com tú!
Said crit suprém. Tots fugen ab espant reunintse
 en un recó.

     Ah!
 (Cridant als piratas desde'l peu de la escala.}
 Gent de lluyta!

ESCENA XII

SAID, BLANCA, FERRÁN, GARLES, MALEK, JOANOT,

HASSEN, OSMAN, MAHOMET, y altres PIRATAS. Al crít

de Said, precipitadament se presentan invadint la escena.

Said

    Minyons! Tothom assí! Deixéu las velas
y'l timó: veniu totsl Miréulos ara,
mireu los cristians; fregueu sas robas,
flayreu sa carn! Son los butxins que un día
delmaren nostra rassa! Avuy miréulos:
se befan de nosaltres; nos escupen
ab sa bava apestosa'ls miserables!

Malek

    Donchs revénjat en ells. Jo vull la vida
del patró!

Mahomet

     La dels dos!

Joanot, volent contenir á Said

     Atúrat!

Blanca

   

 Pare!
Said

    Som cans per ells? Donchs com á cans de presa!

Joanot, tracta de contenir als piratas

    Valen or!

Said

     Mare, aquí ja't sentó!

Malek

     Morin!

Joanot, á Said.

    Disposa!..

Said

     D'esta gent?

Blanca

     Pietat!

Said

     Prenéulos.

Joanot, ab molta energía, procurant contenir als piratas.

    Jo sol!

Said

     No hi ha pas reixas: fills, son vostres!
(Hi ha algún pirata de part de Joanot. Voltan tots, barallantse, á Carles y Ferrán y se'ls emportan escala amunt entre'l desgavell y la cridoria.)

Blanca

    Ah!

Osman

   

Morin!
Joanot, lluytant.

     Só'l segon!

Carles

     Filla!

Blanca

     No!

Ferrán

     Feras!

Joanot, desde dalt de la escala.

    A mí!

(Desapareixen tots arremolinats.)


ESCENA XIII

SAID, BLANCA

Blanca

     Pare! Ah!

Said

     (M'han esqueixat fins l'ánima!)

Blanca, á Said.

    Pietat! Perdó per ells!

Said, reconcentrat.

     Fill, vénjans! Vénjans!

Blanca

   

Pietat!
Said

     Y'Is vils á l'aygua la llensaren!

Blanca

    Perdó!

Said

     Y un mariner li esclafá l' rostre
d'un cop de rem!

Blanca

     Oh!

Said

     Y'l mar s'obrí, y las onas
la dragaren!

Blanca

     Pietat!

Said

     Vénjans! Y encara
puja del fons!

Blanca

     Ah!

Said

      Vénjans!

Blanca, Said poch á poch se va fixant en ella.

     Donchs matéume
també á mí. Qué espereu? Sanch aborrida
hi ha en mas venas: sentiu? Jo á vostra mare
la he arrencat de sa llar, jo soch la vibra
que us hi tret de sos brassos; jo á las onas
he llensat lo seu cos, y jo sa testa
ab lo rem he partit! Matéume! Monstre!
No encara? No? Jo he desitjat ta vida!
Jo ab lo punyal t'he amenassat! Sedenta
de ta sanch me trobava: jo, una dona!
No'm sents? Matam! Ab, mátam!

Said, li aparta'ls cabells que li cubreixen la cara ab molta tendresa.

      Parla, digas.

Blanca

    Deu meu! Deu meu!

Said, miràntsela fixament com encisat.

     Quín goig sentirte! Parla!

Blanca

    Oh! Jesús, mon Senyor! Hont soch!

Said

     Sí: cóntam!...
Per qué t'aturas? Malaheixme, vina.
Dígam tu lo que vullas: pero párlam!

Blanca

    Com es que tenint ánima sou fera?
(Said la rebrega entre'ls brassos ab barreja d'odi y d'amor. Blanca cau abatuda en un tamboret.)

Said

    Per qué m'has enganyat? Per qué? Respónme.
Tu ets traidora y ets vil; tu ets la falsía!
Lo primer cop que't vaig mirar ploravas,
tu, de la rassa deis botxins, per ella,
la mare de mon cor! Després tu, dona,
no ab llabis amorosos, ab la punta
d'un arma de ton poble benehida,
trucares á mon pit, y ell va respondre!
Lo punyal te caygué; mes tu'm matares:

qu'en mí, d'aquell Said, no hi ha ni l'ombra!
Blanca, aixecantse de cop.

    Oh! Y ells están morint!

Said

     No: no'm demanis
pietat per ells. Jo t'he cregut mes pura
que un raig de sol.

Blanca, plorant.

     Pare! Ferrán!

Said

     Sí: crídal
á aquest home aborrit! Ell en tos brassos
ni viu ni mort!

Blanca

     Qué heu dit!

Said, ab extrema tendresa.

     Per qué l'estimas?

Blanca

    Jo... á en Ferrán!

Said

     Com ho féu que vas las portas
obrirli de ton cor!

Blanca

     L'ánima meva
d'amor no l'ha estimat.

Said

     Qué!

Blanca

     Vos ho juro

Salvéulos!
Said

     Qué! Qué diu?...

Blanca, suplicant.

     Oh!

Said

     Tú!... A aquest home?...

Blanca

    No: no'l puch estimar.

Said

     Tú! Es cert?...

Blanca

     Sálveulos!

Said

    Oh! Tórnaho á jurar, mes que jo't miri.

Blanca

    Per Jesús!
  (Said fa ab lo cap que per Jesús no la creu.)  Per un Deu qu'es meu y es vostre!
(Said torna á fer lo mateix moviment d'incredulitat.)
Per nostras mares!

Said

     Ah! Sí! Si!

Blanca

     Corréuhi!

Said

    Mes aquell bes!...

Blanca

   

 D'agrahiment y fora!
Said

    Blanca! Blanca!

Blanca

      'Ls instants!...

Said

     Si áixó es mentida
que us mati Alá.
(Al moment de corre Said cap á la escala baixa Hassen.)


ESCENA XIV

BLANCA, SAID, HASSEN

Hassen

     Said.

Said

     Qué es d'ells?

Hassen, en so de queixa.

     No'ls matan,
perque Joanot no ho vol!

Blanca

     Ah!

Hassen

      En tant se veja
ton segon ell aquí, ni raig, ni gota

caurá de sanch cristiana.
Said, á Blanca.

      Ho veyeu!...

Blanca

     Gracias!
Mes...

Said, comprenentla.

     Hont son?

Hassen

     Ben tancats; las claus las porta
«n Joanot.

Blanca, ab satisfacció mirant al cel.

     Oh!

Said, ab conmocíó.

    Deixéume: us ho demano!

Blanca

    (Deu meu! Gracias. Oh, si, que tu m'escoltas.
S'han salvat y es Said qui ab mas paraulas
oompassiu s'^ha tornat, qu'ell los perdona.)

(Se'n va al camarot.}


ESCENA XV

SAID, HASSEN. Said pensatiu, no para atenció á lo que
li diu Hassen.
Hassen

    Mes de cor jo t'ho dich, si no li llevas

lo cárrech en la nau... Aquí s'estiman

á Malek, y murmuran de que't tornas
caragirat. Fa poch que amenassavan
molts contra tú de rebelarse: deyan
qu'ets boig... ó que'ls traheixes. No m'esplico
com Joanot de sas mans ha pogut treure
los dos cristians. Mes véshi que disputan
en Joanot y en Malek. Si'ls sentó! Véshi.

(Said poch á poch sembla despertar: sa cara indica felicitat.)

Said

    Quin día mes hermós! Fa bó de veure
la llum avuy! Hassen, no se t'enxampla
lo pit al respirar?

Hassen, de lo que li diu.

     Said!

Said, sens fixarse en sa extranyesa.

     Acóstat,
que't vull estrényer... ca fidel!

(Abrassantlo.)

 Quin 'ira
que'm deus tenir á voltas!

Hassen, per las disputas deis de dalt.

     Mes repara...

Said, portantlo á la finestra

    Mira, mira: qué aucells! Y mira, volan
de dos en dos!

Hassen

     Said, aprop de terra

nos diuhen ells que som.
Said

     Qué! No, no; ara
la terra será lluny. No m'ho recordis!

Hassen

    Y ab tot, dintre un instant...

Said, violentament duyentlo lluny del cuarto de Blanca.

     Oh! Per qué cridas?
També ets traidor al capitá? Si ella
t'hagués séntit!...

Hassen

     Senyor!

Said, ab entussiasme.

   

 Dáume las onas,
eternament alsantse entre la terra
y mon vaixell! Oh, com montanyas vingan:
mes la terra, jamay! Hassen no gosas
si no ab odi tu? Digas: no somniares
en ta vida, un sol cop, ab una ditxa
compresa .. y may sentida? No vejeres,
los ulls tancats, vagar sobre la terra,
sens forma, ni colors, mes certa, hermosa,

(Ab rudesa y energía salvatje.)

la dona qu'es per tú; qu'es teva, teva,
com teu es lo teu ser; que't la reclama
lo tirá d'aquí dins?

(Per son cor,)

 No la vejeres?
No l'has sentida may posant la boca
sobre ta orella, y dirte: jo t'estimo,
jo't tinch pietat! Qué hi fá que t'aborreixi
tot un mon corromput, ay pobre! Un día
vindré per no deixarte. Espera!... Espera!
Hassen no l'has sentit?

Hassen, estúpidament.

     Sí; y quan desperto
ella no hi es, y la botelía es buyda.
Tu t'embriagas també!

Said, ab tristesa y compassió.

     Oh! Miserable!
Munt de carn per podrir!

Hassen

     Y bé: la dona
qu'esperavas es ella? La... cristiana?

Hassen

    (Ah! So jo'l miserable!)

Hassen, anant al peu de la escala.

     Sents? Renyeixen
á dalt. Te perts! (Com s'ha tornat!)

(Se sent la veu de dos que disputan.)
Said, vacila en pujar á coberta. Quan se determina veu que baixan Joanot y Malek.

     Inspíram,
Alá!

ESCENA XVI
SAID, HASSEN, JOANOT, MALEK, OSMAN, MAHOMET, y altres corsaris. Sols baixan á la escena Joanot y Malek; los demés s'están uns á la escala y altres dalt, mirant ab interés á la escena. Baixarán poch á poch quan s'indiqui.


Hassen

   

Ja son aquí.
Malek, ve disputant ab en Joanot.

     Veurém!

Joanot

     No'ls dono..

Malek

    Said.

Said

     Qué? Qué voleu?

Malek

     No mes la vida
d'aquells dos presoners. Ell no'ls entrega,
y tú'ns los has donat.

Said, áb calma.

     Malek, entórnat
á dait, y déixaho corre. Lo que fassi
en Joanot molt be está: y ay, si gosessis
ni á tocar sos vestits!

Malek, d'amagat de Said als de la escala.

     Baixeu!

(Van baixant poch á poch.)
Said, á Malek.

     Ta vida
de la seva'm respón.

Joanot, volent dir que ell los defensa.

     Jo hi soch.

Hassen, á Said.

     Devalla
tothom aquí...

Malek, parlant als que arriban.

   

 Es traidor.
Said

    Qué hi ha? Qué us porta,
minyons á aquesta cambra? Com la petja,
sens ma ordre hi poseu?

(Tots se miran; ningú gosa á parlar.)
Osman, desde darrera de tots ab por.

    Volém...

Said

   Quí parla?
Romp lo cercle y acóstat.

(Pausa.)

 Cóm t'aturas?
Donchs qué voléu?

(Pausa.)

Que parli algú.

Malek, desde'l fons dels grupos.

    Que treguis
á en Joanot, y en son lloch...

Said

    Sí: á tu t*hi posi:
á tú que deus ser dona, puig t'amaga.

Osman

   Es renegat.

Said, resolt

    Be, qué cerquéu?

Malek, ab desvergonyiment.

    Voldrían
trobar lo seu arraix, lo cap de colla
que manava'l vaixell, ferm en la lluyta,
sever ab los vensuts: aquí, més que amo,
nostre company. Avuy... en lloch lo miran;
qu'en sa plassa han trobat tantsols... un home
servidor obedient d'una captiva.

Said

   Mal escorpit, no sé com no t'esclafo
sota deis peus lo crani!

Mahomet

    Es qu'ell se queixa
per tots: dona'ls cristians.

Malek

    Minyons, serviulo
y agenolleus devant d'aqueixa dona.

Said

   T'haig de matar!...

(Tots s'interposan.)
Joanot, volent dirli que sía prudent.

    Said!

Hassen, á Malek.

   Cobart!

Malek, á Said: sempre amagat.

    Au, vina.

Said

   Per qué'm priveu'l pas? Tú, vil, acóstat;
y tots, tots aneu lluny! Va, tots enrera!
(Los corsaris retrocedeixen poch á poch, Malek sempre darrera'l grupo.)
Ira d'Alá! lo camp es ampie, vina.

Malek, irónich.
   Me vols matar?
Said

    Poruch! Jo tinch una arma,
tu un altra'n tens: au, cosa á cosa; fins l'últim
glatit del cor.
(Said avansa. Malek recula. Said du l'arma á la má, Malek la má al pom, sens treure'l punyal.)

Malek

    Tu ets nostre arraix.

Said

    No gasas,
miserable!

Osman, excitant á Malek.

    Apa, donchs.

Malek

    Sí; vol ma vida
per plaure á n'ells.

Said, apartant lo grupo y anantlo á embestir.

    Vas á morir: prou!

Corsari, desde dintre.

    Terra!

Said, baixant lo bras.

   Ah!

Mahomet

   Terra!
(Tots los piratas han demostrat sa alegría menos Said y Joanot.)

Osman

   Alger al fí!


ESCENA XVII

Los anteriors y BLANCA, esglayada.

Blanca

   Ah!

Said, amenassant ab lo puny la terra que veu per la finestra desde'l mitj de la cambra.

   Malehida!

Blanca

   Terra! Ah!

Malek, als seus.

    Aném amunt; ja som á casa.
(Los corsaris comensan á moures per pujar á coberta.)

Blanca, á Said en veu baixa per lo terror.

   Pietat! Pietat!

Malek, aturant als piratas mostrántloshi á Said parlant ab Blanca.

   Jo no me'n fío, miréulo.
Nos vol trahir: está venut.
(Los piratas al peu de la escala parlan baix excitats per Malek. Joanot y Hassen no han d'estar ab los altres piratas.)

Blanca, á Said.

    M'esglaya

eixa terra! Tinch por!
Said

    (Oh! Quina angoixa!
Qué fer! Vaig á entregarla! Ella es captiva,
y ja á port no hi tinch dret!)

Blanca

    Socors!

Malek

    Miréulo.

Blanca

   Nos heu salvat per véndrens?

Said, tement que'ls altres se'n adonin.

    Calla! Calla!

Blanca

    Matéunos! Quín espant!

Said, resolt.

    Qué vols, qué, digas?

Blanca

   Oh! Eixa terra! Fugir!

Hassen, comprenent lo que va á fer Said.

    Said!

Said, resolt.

    (Me jugo
la vida.)
 (Fingint.)
V os companys, no lluny se troba
una ñau de cristians: jo vos la entrego.
Quina cassa minyons! Girém las velas,
má al timó y mar endins un'altra volta.

Hassen, á Said.

   Que't perts!

Said, ab rudesa.

    Callas, ó't mato

Joanot

    (Si salvarlos
pogués!...)
(Joanot tota aquesta escena ha d'estarse en lloch molt visible y se'I té de veure lluytant ab la realisació de un projecte.)

Said

    Companys, á dalt jo us dich!

Joanot, d'amagat ha recullit armas deis murs.
   
(Y ara

á morir ó á salvarlos. Pit y fora!)

(Fuig escala amunt ab un feix d'armas.)
Said

   Las velas y'l timó!... qu'espereu?

Malek

    Bregas
en vá: no t*han de creure, que'ls enganyas.

Said

   Amunt tots! Per Alá!

Malek

    Vols que tas ordres
obehím? D'esta dona fens entrega
y girém lo timó.

Blanca, ab terror.
    Ah!
Mahomet, rihent estúpidament.

    Y jo la guardo
fins á terra: paraula.

Osman

    Sí. Cert.

Malek

    Vinga.

Said

   Qui donga un pas li esqueixo las entranyas.

Blanca

   No'm deixéu!

Malek, als corsaris.

    Es traidor.

Said, á Blanca ab angúnia.

    Ah, calla! Calla!

Hassen, á Said.

   Jo no us deixo!

Malek

    Arrenquémli!

Said

    Tots enrera!

Mahomet

   Morin los dos!

Blanca

    Ah!

Said

    Vils! (Al moment de combatre y quan Said no pot resistir la arremesa deis corsaris se sent la corn. Sorpresa de tothom)

Malek

    Qui l'ha donada?

Osman

   Es l'ordre de virar!

(Alguns cor saris se'n van corrents á la cuberta.)
Hassen

    Y girém!

Mahomet

    Torna
la nau en dins!

Osman, senyalant dalt desde mitja escala.

    Combaten! Traició!

Malek, pujant la escala seguit dels demés corsaris.

    En l'ayre
tothom!

Mahomet, desde dalt als corsaris que pujan.

    Traició!

Hassen, pujant l'últim fins á mitja escala.

    Qué passa á dalt!

Said, abstret áb Blanca.

    Té, mira:
mar endins altre cop! Qué mes vols, dona?
Qué vols de mí?

Blanca
    Oh, gracias, mes...
Hassen, aterrat tornant á baixar.

    Combaten
á dalt: ves!

Said, per son cor.

    (Y jo aquí!)

Hassen

    Que está venuda
la nau! Joanot nos ha trait! Que matan
ais nostres, los cristians!
(Desapareix Hassen. Said lo val seguir pero Blanca'l reté lluytant ab ell tota la vinenta escena.)



ESCENA XVIII

SAID y BLANCA. La remor del combat s'ha de sentir á dalt fins á caure'l teló.

Said

    Per Alá!

Blanca

    Ah!

Said

    Lluytan
los meus ab tos germans: déixam! Apártat!

Blanca, lligantlo ab sos brassos ab desesperació.
   No us en aneu!
Said

    Que son ma gent!

Blanca

    No!

Said

    'M lligas
ab tas mans!

Blanca

    No! Pietat!

Said, ab ira salvatje.

    Pas! Pas!

Blanca

    No!

Said, lluytant ab ella van cap á la escala.

    Déixam!}

Blanca, cau de genolls mes sempre lligantlo ab sos brassos.

   Oh!

Said, als de dalt.

    Coratje! Ah!

(Said cau de genolls arrastrat per Blanca.)
Blanca

    Perdó!

Said, d'una revolada se desprèn de Blanca aixecantse ferestech.

    Malehida sigas!


ESCENA XIX

BLANCA, SAID, FERRÁN, CARLES, JOANOT, GUILLEM, soldats del rey d'Espanya y mariners catalans. Said ha pajat tres grahons y torna á báixar rápidament veyent dalt á Carles, Ferrán y'ls seus.

Blanca

   Ah!

Carles, aturat dalt.

    Guanyá Deu!

Ferrán

    La nau es nostra.

Said, del mitj de la escena.

    Oh! Rábia!

(Fent un moviment pera tornar á anar á dalt.)

Mare! No, may!

Ferrán

    A ell!

Said, decididament volent anar contra'ls que baixan.

   Matant que'm matin!

Blanca, interposantse á Said estesa de brassos.

   Vida per vida!

Ferrán, volentla apartar.
    Blanca!
Carles, anant á feir á Said seguit dels soldats.

   A mort!

(Tots han baixat precipitadament.)
Blanca, á son pare, amenassantse ab lo punyal y estrenyent á Said ab lo bras lliure, pera defensarlo.

   Toquéulo!
(Ferrán crit de sorpresa. Carles de desesperació, los soldáls abaixan las armas retrocedint.)




TELÓ RÁPIT