Obres completes d'en Joan Maragall - Poesies II/Nausica

NAUSICA

TRAGÈDIA EN TRES ACTES
TRETA DE «L'ODISSEA», D'HOMER

ANNO MCMVIII

Caldes d'Estrac

Dia quint de juliol, a mitja tarda.
Cel pur, aire suau, mar plana i dolça.
El sol brilla per tot, els aucells canten,
i s'ouen veus d'infants en la marina
i, tallà dalt, les campanes del diumenge.
Jo, en memòria d'aquella princeseta
que, amb fresques mans i de bon cor, a Ulisses
del desitjat retorn obrí la via
(potser no sens recança), vull retreure
els mots divins d'Homer, en un teatre,
per refrescar-m'hi el cor en sos meandres
i fer-me nou lo vell. I en dec la idea
al poeta més gran de l'Alemanya.
Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d'antic palau, fer-ne una estada nova
per bostatjar-hi el seu amor per sempre.

PRIMER ACTE

(Vora d'un riu, prop del mar)

Nausica.

On ets, bala, on ets? Per 'quí és caiguda: jo l'he vista rebotre d'esta penya i caure en l'herba aquí. On ets, la bala? Ah! ja et tinc! Ah! ja et tinc! Ara ja ets meva. Aniràs a l'espatlla d'una amiga. Per 'llí t'estan cercant: vés, escomet-les. Cerqueu, cerqueu, que us ve damunt. Va! [Justa! (Riu.)

Donzella I.

No val! No val! De trascantó no és lícit. El joc era avisant: tractes són tractes.

Naus.

Jo ja he dit: — Va! —

Donz. I.

Quan al damunt ja em queia! I, ara, qui l'ha aplegada?

Naus.

Ai! que torna!

Donz. I.

Altre cop sobre meu. No, no: no hi jugo.

Naus.

Doncs jo sí.

Donz. II.

Massa a prop! No me la tiris!

Naus.

Doncs la tiraré lluny. Mira si allargo.

Donz. I.

Ai! que va a caure al riu!... Ja hi és!

Naus.

Haveu-la!

Donz. II.

Que han d'haver! Se'n va a mar en poca estona.

Naus.

(Surt.) L'hauré jo ans que hi arribi.

Donz. I.

No, princesa, no et cansis: massa a prop és la mar brava. No hi corris, que és en va...

Donz. II.

Sembla una daina.

Donz. I.

I que està enjogassada!

Donz. II.

Sempre, sempre...

Donz. I.

Sempre no: aquest matí, mentres veníem a rentar, jo l'he vista pensativa. Menava el carro al pas, tota callada: duia les regnes en les mans, pro es veia que tenia el seu cap en altra cosa.

Donz. II.

Jo, del que m'he adonat, mentres rentàvem, és de que tot sovint s'embadalia guaitant l'aigua de fit, i, com suspensa, restava així una estona, mentres l'aigua li lliscava entre els dits, i l'ona fresca li banyava, escorrent-se, el braç immòbil, fins que tornava al seu quefer i amb aire se posava a cantâ...

Donz. I.

I quan esteníem s'estava allà assentada tota sola, mirant al mar sense dir res.

Donz. II.

Ai! mira, potser guaitava si de lluny se veia la nau ditxosa que portés el príncep promès als seus desitjós; perquè ella de cap dels que la volten s'acontenta.

Donz. I.

La princesa és de mena somniosa, que tant com, segons com, riu i s'alegra per un no res, i tota sola canta, aixís mateix té encantaments de sobte i unes tristeses que ningú ho diria.

Donz. II.

També moltes vegades l'he observada que quan, vora del foc, la reina fila i li estem a l'entorn totes feineres

mentres la dida va contant rondalles dels déus i els homes, ella, la princesa, s'atura de filar, de tan atenta, i avança el cos per a millô escoltar-la, i el rostre se li encén i els ulls li brillen.

Donz. I.

Més fou aixís encara, l'altre vespre, quan el bon vell Daimó, al so de l'arpa, cantà les gestes dels valents de Troia, que ella talment semblava que hi vivia i mudava el semblant amb les paraules, alegre o trist segons la sort dels hèroes esdevenia en el cantar: mig reia, li espurnaven els ulls, o ja restava amb la boca entreoberta com bevent-se les paraules alades del poeta; i de vegades s'estremia i feia un gesto com volent intervenir-hi per socórre’ a algun hèroe, o vènce’ a un altre...

Donz. II.

És que ella és bona per muller d'un hèroe, i fins d'un immortal.

Donz. I.

Què dius? Blasfèmia!

Donz. II.

No fóra la primera. I què li manca? Ni el cor ni el seny; i, en quant a graciosa de tot son cos, ¿amb qui compararíeu-la, de les dones mortals? ¿Que no l'has vista, quan dansa, que tota ella sembla un ritme? Colorada com és de rostre i llavis, sembla una flor gronxada per les aures, amb el sabê, endemés, d'ésser formosa.

Donz. I.

Mireu-la que ja torna amb les companyes.

Donz. II.

Mireu-la, ara que ve a pleret i dolça: sembla Diana amb son estol de nimfes brillant entre elles tan perfetes, única per la gran majestat, amb el bell aire i amb aquest no sé què que té a la cara

com vel de bonicor que l'hi envolta. (Surt Nausica amb Dimàntia.)

Naus.

Que parlàveu de mi? Us ho coneixia amb el posat i els ulls.

Donz. I.

De tu, princesa. Dèiem que eres formosa com Diana.

Naus.

Què sabeu, de Diana? Mai l'heu vista.

Donz. II.

Mes sols com tu podem imaginar-la.

Naus.

Perquè m'aimeu: per'xò em trobeu bonica; i quan apondereu ma boniquesa apondereu el vostre amor, alçant-lo a un objecte immortal.

Donz. I.

I tu, al contrari, tens un amor encara sens objecte; mes tan alt que només l'encarnaries en algun immortal que es deixés veure.

Naus.

Com ho saps?

Donz. I.

Oh! m'ho penso: et veiem trista de tant en tant, i avui en gran manera quan veníem aquí...

Naus.

Plegueu la roba. Mireu com brilla al sol ja sa blancura! Cert que deu ésser ben eixuta. Entreu-la en els paners, i amb compte aconduïu-los al carro; perquè ja el migdia avança i l'hora del retorn se fa propera.

Dimantia.

Tu no véns?

Naus.

Jo no vinc: estic cansada i vull reposâ un xic damunt de l'herba fins que em torni la força i l'alegria.

Dim.	L'alegria també? Doncs l'has perduda?

Naus.

Tinc un esllanguiment... He jugat massa, he cantat, he rigut com una folla... i sempre em passa així... a la fi em rendeixo.

Dim.	Mes aquest dematí ja m'ho semblaves,

esllanguida, i a més meditabonda.

Naus.

Aquest matí era per altra causa... Anit la tempestat fou tan horrenda que m'ha llevat el son: no vas sentir-la?

Dim.

Certament que era cosa que espantava: combatien els vents xisclant com feres, tota l'aigua del cel venia a sobre, se sentia la mar desesperada rebolcar-se en son llit, i el tro de Júpiter rodolava pel cel encès en ira. Talment s'hauria dit que els déus lluitaven. Mes això ha sigut breu: després la fúria ha minvat com si fos que s'allunyessin els combatents, i ja només sentia's la pluja mansament damunt del sostre. Llavores m'he adormit.

Naus.

Mes jo lla vores era ben desvetllada; i, si em desvetllo al primer son, ja tinc la nit perduda; que començo a pensa en totes les coses que m'han passat, i encara en moltes altres, i el pensament me va com un fus: gira, gira, i no para mai filant cabòries. Aixís anit...

Dim.	I doncs, ¿per què et llevaves tan de matí, cridant a tes serventes per venî a renta al riu? Com si no hi fosses a temps, a teni a casa roba neta!

Naus.

Això... ja t'ho diré... ha vingut d'un sòmit.

Dim.	D'un sòmit? I bé, els sòmits són anuncis d'algun voler dels déus; i a matinada ho signifiquen més encara, diuen.

Naus.

Doncs jo, quan m'he adormit de matinada, t'he vist a tu, a tu mateixa, amiga, al capçal del meu llit, que, rient, me deies:

— Ah! Nausica, Nausica! I dones, què penses? Ai! que mandrosa et posà al món ta mare! Abandonades tens les teves robes sense rentar-les, i entretant jo pensó que ja s'acosta el dia de tes bodes, en què et caldrà cobrir amb gentilesa, el teu cos virginal, de llenç blanquíssim, i que en facis presents a tes companyes, tal com les noies endreçades solen i tothom els hi alaba. Doncs aixeca't i anem's-en a rentar en la ribera, un tros amunt de l'ample mar, i a l'ombra totes t'ajudarem; mes tu no et torbis. — Aixís parlares, i mos ulls s'obriren desperts, i vaig restar tota admirada en l'alba que la cambra m'esclaria. Llavores m'he aixecat ben diligenta, i he anat a trobà al pare i a la mare. La mare estava ja en la llar, seguda dolçament amb el fus i la filosa, torcent entre sos dits la llana fina, voltada de ses dones. I el meu pare l'he trobat presidint en l'alta sala el seu reial consell. Li he dit: — Pare: voldria, si tu ho vols, que m'aparellin aquell carro de rodes tan lleugeres per anà a rentà al riu la meva roba, i la teva també, que ja t'agrada mostrar-te ben polit, rei entre prínceps. També la dels germans: cinc fills te resten fadrins encar, que els plau entrà en la dansa amb vestits de blancura immaculada, i es refien de mi... — Res més li deia, perquè del sòmit i les meves bodes no li he gosat parlar... Mes ell mirava'm

mig rient, i m'ha dit: —Sí, vés-hi, filla.— I ha donat l'ordre. Jo he vingut llavores a despertar-vos, tot donant-vos pressa, mentre enganxaven les lluentes mules i carregaven les paneres plenes amb la roba, i la mare ens amania l'esmorzâ en un cistell... Doncs digue'm, ara, si aquell sòmit no és prou per capficar-s'hi que ni he tingut intent d'emmaridar-me ni puc preveure mon marit quin sia.

Dim.	Potsê no ho saps, i els déus ja te l'acosten... Mes qu'és aquest xisclar de les companyes? Massa juguen, i és hora d'enllestir-se. Tu vindràs?

Naus.

Jo vindré.

Dim.	No t'entristeixis.

Naus.

(Sola.) —Potsê no ho saps, i els déus ja (Somriu somniosa.) [te l'acosten.— ¡Quina en fóra, Nausica, que tot d'una, sens saber d'on, t'aparegués un hèroe vestit d'una armadura resplendenta, brillant de majestat i ple de força, i en tu posés els ulls fits i amorosos, i, fent un gran sospir, obrís els braços! (Pausa.) O déus! jo, que confosa restaria sense gosâ acostar-m'hi, mes alhora sense voler fugir de sa presència! Immòbil, com aucella fascinada, li estaria al davant també mirant-lo parpellejant, i el pit m'onejaria de pressa; amb les mans juntes, i la boca mig oberta, alenant... mes sens paraula. (Extasiada.) Ell fóra qui em diria aixís: —-Nausica...— (Nausica!... Oh! el meu nom en els seus llavis!)—

Nausica... — Oh!.. i què més? No tinc paraules per dir lo que jo sento que em diria. Fóra un encís... fóra un encís... Oh! és massa pel meu cor tan petit... pro, per la pensa... — Potsê no ho saps, i els déus ja te l'acosten. — (Transició. Riu.) Oh! que sóc folla! oh! que sóc estranya d'embriagar-me amb somnis i quimeres! Doncs què és això, Nausica? ¿Tens la fúria d'una sibil'la a dintre teu, que rodes fora de tu i que t'estàs fa estona tota sola parlant com una orada? Oh! l'eixerida, oh! la diligenta, que passa l'hora somniant fantasmes i fent l'amor amb héroes invisibles, amb fills de l'aire i de la nit! On era? Buf! s'ha fet fonedís. (Riu enjogassada.) Déus, [no us demano coses de l' altre món: només serveu-me viva la clara font de l'alegria... (A les companyes, que tornen corrent:) Ja vinc, ja vinc. Heu enllestit?

Donz. I.

Detura't.

Donz. II.

Ai! si ho sabesses!

Donz. III.

Quin espant!

Naus.

Què passa? Que heu pres mal? Esteu totes trasmudades.

Donz. III.

Encara em bat el cor.

Donz. II.

Jo no em tinc dreta.

Dim.	Tampoc n'hi ha per tant.

Donz. II.

Oh! tu no hi eres.

Naus.

Pro, digueu-me, què ha estat?

Donz. I.

Mentres plegàvem la roba, tot de cop... No, no puc dir-ho, que tota jo tremolo.

Naus.

Doncs que ho conti la que puga contar-ho. Sou estranyes!

Dim.	Ja t'ho diré, lo que he pogut entendre'n: diu que, mentre plegaven, de la costa, per entre els joncs, han vist sortir-hi un home.

Donz. II.

Oh! un home! què sé jo?

Donz. III.

Un monstre, era.

Dim.	Nu, pro cobert com d'un velló estranyíssim.

Donz. I.

Eren algues marines.

Donz. II.

No eren algues.

Donz. I.

Doncs qu'eren?

Donz. II.

Què sé jo!

Donz. III.

Pell de balena. Era un tritó.

Donz. I.

La cabellera enorme, esbullada, cobria-li la cara.

Donz. II.

No en tenia, de cara: si era un monstre!

Donz. III.

Sí, que en tenia: entre l'espessura jo li he vist brillà els ulls.

Donz. I.

La gran barbassa li queia sobre el pit.

Donz. II.

No ho era, barba.

Donz. III.

Sí, que era rossa, era com d'or...

Naus.

Pro, a l' últim, què us ha dit? què us ha fet?

Donz. I.

Ha obert els braços tots estesos aixís.

Dim.	Veus? era un home.

Naus.

I què us ha dit?

Donz. I.

No res.

Naus.

I an ell, vosaltres?

Donz. II.

Nosaltres hem fugit xisclant...

Naus.

Porugues!

Donz. II.

Sí, porugues!... Espera'l! Era un monstre.

Donz. II.

Ja de ben lluny, pro tot corrent encara,

jo que em giro, i el veig que, a unes grans passes, se'n va a la roba que restava en terra i agafa aquell mantell tan gran de púrpura: l'estira aixís, amb una revolada, i se'n torna corrents a la marina.

Donz. II.

Pro tornarà a sortir: n'estic segura.

Donz. III.

Ai! anem's-en, Nausica. On és, el carro?

Donz. II.

Ai! sí, anem's-en.

Donz. I.

Anem's-en.

Dim.	Sí, Nausica:

anem, i ho contarás an el teu pare
i enviarà la gent.}}

Naus.

També ets poruga?

Dim.	Què vols que fem? som dones.

Naus.

Mes la filla d'un rei no ha de fugir.

Dim.	Pro pot anar-se'n.

Donz. II.

És que ella no l'ha vist.

Naus.

Per'xò voldria veure'l.

Donz. III.

Doncs aquí el tens.

Donz. I.

Fugim, que torna!

Donz. II.

Corre, Nausica, vina!

Naus.

Jo no fujo. (Fugen xisclant.) (Nausica, fent un esforç, resta dreta i sola.) (Surt Ulisses cobert d'un mantell, i es detura  davant d'ella.) (Ella el mira panteixant un xic, però serena.)

Ulis.

Ets una reina? Ets una deva? Escolta'm: jo diria que ets tu la gran Diana tal com en Delos la vaig veure un dia entre ses nimfes, dominant-les totes més per la majestat que per l'alçada. Ets la de Delos, tu? (S'agenolla.) Escolta'm, [Dèlia!

Naus.

Jo només só d’Alcínous la filia, que regna en aquesta illa amb seny i força; i a rentà al riu, avui, amb mes serventes he baixat, i han fugit ara espantades de veure't. Tu qui ets, que jo no et temo?

Ulis.

Ni m’has de témer, ni a ningú. Ditxosos el pare rei, i la sortosa mare que et tingué, i els germans que se t'assemblen i tots quants viuen vora teu, divina! I encara més sortós aquell que un dia se t'endurà a la nuvial estada i dirà seus aquestos ulls puríssims, i amb ells el teu esprit i la figura! Cert que els déus presidiren ta naixença; que jo, que he vist tant món i tantes terres i gent de tantes menes, mai tal gràcia he trobat en figura d’una dona, ni m’he sentit de cop en sa presència tan torbat i ditxós ensems com ara.

Naus.

Mes qui ets i què vols?

Ulis.

Ou-me piadosa. Jo só aquell que rodant va per la terra i per la mar, passant treballs, en busca del bon camí per retornà a la dolça pàtria enyorada: cada via nova me la trenquen els déus, o m’hi deturen per gran fracàs o amb impensat obstacle. Aixís he vist molt món, i moltes coses he pogut observar, i gents diverses he tractat, i he passat perills molt grossos, i he tingut molts afanys, patint moltíssim. He vist la mort de prop, tant com la vida, i he après de tot. Mes ai! que de la pàtria he servat sempre viva la memòria i no he deixat ni un dia d’envorar-la,

fins en aquells millors que la fortuna ha atorgat a ma absència, i ni una sola nit he dormit en sense somniar-la! (Les serventes comencen a treure el cap i a  cridar-se amb el gest unes amb altres, i a  poc a poc se van acostant formant un grup  a poca distància, fins que Nausica les crida.) Ni un matí m'he aixecat sense l’empenta del retorn, i esforçant-m’hi tot lo dia: sempre ha sigut en va!… L’última empresa fou d’Ogisa fugint, l’illa encantada que no és lluny de la vostra. Vaig sortir-ne cap al tard, i, donant-me a la mar dolça, mirava al cel serè, ja amb l’esperança de veure eixi el sol nou damunt mes terres. Mes, tan bon punt la nit s’ensenyoria del cel i de la mar, els vents vingueren bufant de tot arreu, se'm féu espessa la nit encara més, i se m’obriren els abims de les ones: la lleugera nau per les crestes de les serres líquides corria ingovernada o s’estimbava en les goles profondes, rebotia després als cims… I, en mig del terratrèmol dels trons i els vents i estrèpit de les aigües, se perdien mos crits anguniosos invocant tant als déus com an els homes; i més quan. a la llum intermitenta del trèmul foc del cel, vegi a la vora uns grans penyals i que els anava a sobre. Aixís fou: la nau fràgil s’hi estrella va, i jo restí tot sol entre les aigües, frenètic, bracejant cercant la riba. Lo que això va durar jo no puc dir-ho: mon seny era perdut que encar lluitava,

d’esma segurament… Els ulls obria a l’ alba del matí serè, i en una platgeta m’he trobat damunt la sorra, ran de l'ona amansida, que em besava nu de tot drap, i sols de la immundícia de la mar recobert, i pie de nafres.

Naus.

I com t'has recobrat? i com venies després a pertorbar la nostra sesta? i qué has fet mentrestant?

Ulis.

Alçant la vista, he obirat, no molt lluny, sota un gran roure, un tou de fulles seques entre mates. M’he alçat, i, tremolant de tots mos membres, m'he sepultat dintre del boíl, exánime. Llavors una calor benefactora m’ha invadit, i m’ha entrat una son dolça. D’ella m’han tret uns xiscles d’alegria, i per entre les mates contemplava-us corrent al sol vora del riu. Llavores, per demanar socors, com fera eixia de mon cau, i, havent vist robes esteses, me n’he volgut cobrir ans que em veiésseu; pro m'heu vist i he fugit prenent eix manto. A la volta del riu me retirava, rentant-me tot el cos i les ferides; i ara venia a demaná-us clemència i socors. Altra volta tes companyes han fugit dayant meu. Pro a tu, graciosa, veig que la pietat t’ha fet valenta. Sien mercès als déus. I ara et demano socors: dóna'm vestits de què em cobreixi; do'm pa, que en tinc necessitat; procura’m algun repòs, i, a l’últim, bon guiatge per torná a casa meva, si els déus volen que acabin mos treballs; que ta presència

per si sola me’n sembla ja un auguri: tan dolça ets als meus ulls, dona divina.

Naus.

Foraster, tu no em sembla pas que sies un home qualsevulla; i, si tal volta t'han afligit els déus, fa de bon creure que haurà sigut per a millor provar-te i que tu sortiràs de tota prova més fort i més complert. Aixís, anima't, que, tot lo que ara et cal, jo puc donar-t'ho; i ho faré de ben grat, perquè en tu sento quelcom de gran, i no és la pietat sola la que em mou a assistir-te. O companyes! Acosteu-vos, veniu: per què fugíeu? (S’avancen les donzelles.) Un home us fa temor? ¿Que per ventura hem de veure un ’nemic en cada rostre foraster? Els vianants vénen de Júpiter, i tot bé que se’ls fa els déus l’agraeixen. Ara aquest ha arribat a la nostra illa, tan quieta i apartada, amb gran misèria: doneu-li la vianda que sobrava en la nostra cistella, i que ell se triï, de tanta roba que tenim ben neta, alguna vesta que escaient li vinga de les dels meus germans o del meu pare, que en seran ben contents, n'estic segura. Vés, foraster; i en tant que jo disposo el retorn a ciutat, i acompanyar-t’hi, tu satisfés-te tant com te convinga de menjà i de vestir.

Ulis.

Mercès, princesa. (Se'n va amb les serventes.)

Naus.

O Dimàntia! has sentit tot lo que em deia?

Dim.	Oh! sí, gairebé tot; que no et deixàrem sinó el primer moment, que eren com folles

i se m’han emportat; pro de seguida les he fetes tornà i ja no et perdíem de vista. Mes bé prou m'he adonat prompte que no et calia ajuda ni defensa; que ell no sols t’implorava humil i míser, sinó que era, ademés, un home noble.

Naus.

Ho és, Dimántia, ho és: en sóc segura. Es com un rei, Dimántia; és com un héroe, és com un immortal: que no el senties?

Dim.	Es veu que ha patit molt: no és lo que et deia?

Naus.

Ha patit molt, ha patit molt, Dimántia. Pro, aixís i tot, no has vist quina presència? ¿No has sentit quin parlar, quines paraules me deia tan de seny i ben portades? ¿No has observat la pausa amb què es movia i amb quina reverència? I la veu seva quin so té! sembla d’or: no és cert, Dimántia? Sona el mateix que un cant, diga el que diga, mots lleugers i enternits, o bé espantosos, aponderant les gestes més horribles. Mai perd el seu compàs, ni una musica que té fonda i igual: sembla un poeta que amb el cant glorifica les més fortes passions i les penes més amargues. Ai, Dimántia!… no sé… no sé el que em passa.

Dim.	Estàs commosa, sí, estàs encesa, estàs febrosa i tot. Què tens, Nausica? És l’espant, no és vritat?, és la sobtada troballa d'un estrany, és la conversa de fets tan extremats, és aquest home, tan diferent de tots els que sols veure.

Naus.

Oh! sí: vivim aquí molt retirades; no sabem res del món ni de ses terres, i tot ens ve de nou. Jo me’n voldria anar lluny, anar lluny, a la ventura,

i veure moltes altres encontrades i conèixer la gent dels altres pobles, i que em passessin coses molt di verses i estranyes, i perills… veure com brilla el sol en cada lloc, les nits de lluna en la mar solitària, i les tempestes que oprimeixen el cor, i l'arc de l'Iris resplendint sos colors entre la pluja. Ai, Dimántia! vivim massa quietes, vivim massa ignorantes: jo em deleixo; l’ànima se me’n va pel món.

Dim.	Oh! Calma’t: corre’ el món no sol ésser la sort nostra. La dona és per la casa, i allí espera el retorn del marit, i li fa amable el repòs escoltant lo que li conta del seu anar pel món; i pacienta li cria els filis, i fa que li prosperi tot lo que hi duu, pel seny amb què ho esmerça.

Naus.

(Impacient.) Això després, però també cad’una és com l’han feta els déus, apropiada per un o altre: la muller d’un hèroe o d’un rei no es pot pas estar quieta com la d’un trist marxant, i li convenen altra vida, altra sort. I, si no, mira la sort d'Helena: amb ella tots els pobles s’han commogut i dividit; per ella s’ha encès la guerra, han combatut els héroes i fins els immortals, ha cremat Troia i el món va ple de cants. Qui fos com ella! robada i duta per la mar, plorosa, amanyagada en un i altre reialme, el seu cor combatut per tants afectes, adorada, perduda, recobrada… Ditxosa d’ella!

Dim.

Anem, Nausica: aparta el teu cor innocent d’aquests ensomnis. ¿Voldries que per tu la gent morissin i portar malaurança a tots els regnes, i al marit, i a l’aimant, i a tants sens culpa? Anem, que és hora d’ordenar la marxa i de guià aquest home a casa teva perquè diga an el rei son nom i origen i a on li cal anar…

Naus.

(Sen van.)  És cert, Dimántia. Qui serà? D’on deu ésser? A tu qué et sembla? (Surten les donzelles amb un cistell buit.)

Donz. ii.

S’ho ha acabat ben bé tot: es veu que estava afamat.

Donz. i.

No és estrany: igual faries tu en el seu cas.

Donz. ii.

Ai! no: si una tempesta me llencés en la mar sotraguejant-me com an ell, i deixant-me esmaperduda, de l'espant no menjava per molts dies.

Donz. i.

Oh! ni mai més, que ja series morta.

Donz. iii.

Pro ell es veu que és fort: sembla una torre!

Donz. ii.

És tot un home; pro no té paraules ni ens ha dit res…

Donz. i.

Altres afanys tenia.

Donz. ii.

Pro molt bé que ha parlat a la princesa.

Donz. i.

És diferent; i, a més, crec que a nosaltres ens deu tenir malícia, perquè sempre fugíem d’ell en compte d’assistir-lo.

Donz. ii.

Això també és vritat; que, si s’haguesse hagut de refiar de nostra ajuda, s'hauria mort aquí, tot sol, de gana, com un gos rabiós…

Donz. iii.

D'això, tu, dona, en tens la culpa…

Donz. ii.

Jo? Si no em movia! Tu ens has fet espantar amb aquells xiscles. Semblava que et matessin,

Donz. iii.

Jo, xisclava?

Donz. ii.

Sí, dona, sí…

Donz. iii.

I bé, si cas seria de sentir-te xisclar, que jo ni el veia.

Donz. i.

Molt bé que asseguraves que era un monstre.

Donz. iii.

Per'xò mateix, que encara no l'havia mirat prou bé.

Donz. i.

Ah! ja! En quant a porugues no ens podem riure pas l'una de l’altra. Anem, anem al carro amb la princesa, que és hora de marxar…

Donz. iii.

I ell ja s'acosta tot vestit de bell nou.

Donz. ii.

Altra presència ara fa de llavores… Sembla un príncep.

Donz. iii.

Sí que té majestat.

Donz. i.

Ara no fuges. (Sen van rient.)

Ulis.

Altre perill fugit, altra aventura després de tantes… El furor de Troia, tan gran com fou, ja dintre meu sois resta com un record llunyà i confós. Ma vida, tan plena allí, tot just hi començava: lo que em semblava fi era principi, i el que creguí toc de retorn sois era senyal de la partida. Lo de Troia era empresa de tots: lo que en seguia per a mi, fou de mi tot sol; la guerra fou la guerra cabdal de Grècia tota, pro mos treballs són els treballs d'Ulisses. Hi ha hagut prou temps, des de que en ells me [trobo, perquè tants reis hagin tornat dispersos

a llurs palaus i hagin regit llurs terres i en pau molts anys, i alguns encara s’hagin enfonsat en l’imperi de les ombres. Agamemnon!… Aquiles… Ajax… mísers! Vostres testes altives colltorçaren-se, a vostres ulls no brilla el sol; i encara Ulisses va pel món; i l’alegria del retorn a la pàtria, que ja és morta o fallida per tants, sols per mi resta dolça a veni al bell lluny de l’esperança. Mes ara ja és a prop: un déu m'ho dicta dintre el cor. Jo et veuré, muller, Penèlope, tan suau i segura en ton afecte; i a tu també, fill meu, que ja deus ésser un home gran com jo; i a vós, mon pare, de reveure-us tinc fe damunt la terra, que éreu fort com un roure. Mes ¿vosaltres m’espereu, a mi, encar? I, en ma figura, ¿hi trobareu aquell que en la memòria deveu tenir tan altrament? Ulisses, t’has fet vell, pro has viscut: la sort accepto de grat; que si algú ara redonar-me pogués els anys que he anat per tantes terres patint i aimant, i amb odis i amb victòries, i tanta experiència de les coses, i lo que he après i lo que he fet…; si em deia algú: — ¿Vols tornà a viure els anys que [foren, i viure’ls en tes terres i en ta casa, en pau amb la muller i el fill i el regne? — jo li diria: — No: la sort accepto, accepto mos treballs i les angúnies i la imminent vellesa, perquè em trobo més ric de mi, més ple del món, més ànima. I tu, tendra princesa, tu, la última

de tantes deves o mortals que foren dolces a Ulisses, tu com cap m'ets cara, perqué has vingut a mi amb les mans obertes i amb tota la innocència. Tu no esperes de mi ni aquella força poderosa del braç reial, ni ma famosa astucia, ni els delits de l'amor, que tot ho ignores. No saps que si a rei! que sia Ulisses; i, fins veient-me obscur i miserable i monstruós, quan totes fugirien tu te’m poses davant, dreta i serena, amb l'admiració als ulls, el riure als llavis, i fins, lo que és milló, un xic tremolosa, sols perquè et surt del cor, on els déus regnen. O dolça criatura!…

Naus.

Vina, vina, estranger, que ja a punt tenim la marxa i et durem a ciutat; mes no en el carro: no fos cas que la gent que t’hi veiessin amb nosaltres, diguessin, tot girant-se: — ¿Qui és aquest foraster que ve amb Nausica, d'un aspecte tan noble i admirable? Potsè és el seu promès, i ella a la costa l’ha anat a recebir; potsè és un príncep d’una terra llunyana, que venia per fer-la sa muller, i ella ho callava; potsè és un rei, i en cas qui sap si fóra un déu baixat del cel per posseir-la… —

Dim.

Nausica!

Donz. i.

Què diu, ara?

Donz. ii.

Està exaltada.

Naus.

I això no m’escauria. Jo mateixa que ho veiés d’altra noia, ho trobaria molt mal fet que, apartada dels seus pares, sens haver fet conèixe’, amb llur llicència,

un home per espòs a tot el poble, se n’hi anés pels camins en companyia. Doncs no prenguis a mal lo que et demano; que nosaltres al carro anirem totes, i tu, d’un trosset lluny, vindràs seguint-nos caminant i tot sol. Ja podràs fer-ho: no és errado el camí, i la ciutat pròxima. Trobaràs d’aquí a poc una verneda molt espessa i frescal: doncs la travesses, i, al sortir-ne, veuràs una font viva que brolla d’un penyal. Pots deturar-t’hi a beure, que és molt bona, i t’hi reposes, i aixís ens dónes temps de que nosaltres t’avancem d’un bon tros. I tu no frisis, que ja no et pots errar; que, així que tombes el penyal, la ciutat veuràs estesa davant teu; la ciutat veuràs cenyida d’altes muralles, i dos portes s’hi obren: una a llevant i altra a ponent; i al centre hi ha la gran plaça, i al bell mig el temple, tot ell bastit de pedres ben quadrades, dedicat a Neptú, que és patró nostre, perquè som gent de mar tots els feacis, i al temple no hi veuràs, per prometences, arcs ni sagetes, ni escuts, ni llances, sinó ormeigs de les naus, i rems, i veles penjant dels murs i gairebé cobrint-los. A l’entorn veuràs gent tota enfeinada recosint xarxes o adobant mil coses per la pesca i les naus; i estic ben certa que alçaran tots el cap a ta figura. Mes tu passes de llarg i t’encamines cap al palau del rei, que és a la vora. No et caldrà preguntar: crida la vista, perquè és més alt que tot, fa molta planta

i està molt adornat. Tu te n'hi entres, vas a la reina (la veuràs que fila vora del foc, voltada de ses dones), te li agenolles al davant, li contes lo que et passa, li dius lo que desitges, i ella t'acollirà, perquè és molt bona, i et durà al pare; i de llavors pots creure't salvat per sempre més...

Ulis.

I a tu, princesa, ¿no et veure vora d'ella i que m'ajudis a moure el cor...?

Naus.

No caldrà pas. I, mira, jo no sé el que faré, perquè als meus pares els tinc un gran temor: tant que m'estimen i em complauen en tot, jo poc els goso parlar de certes coses...

Ulis.

Bé, princesa: faré tot lo que em dius, i els déus t'ho paguin.

Naus.

Anem, anem, companyes, que ja és hora. Jo vull menar les mules: com un ceptre duré les xurriaques. Tu, sentint-les, sabrás per 011 anem... Veuràs, quin aire!

Dim.	No sap lo que li passa. (A les altres, oper Nausica.)

Naus.

(Se'n van totes.) I a reveure.

Ulis.

No sé si fou un somni la finida tribulació, o si ho és la benaurança present; però quelcom sento que muda en mon destí. El sol és a migdia, i endins del cor m'entra una pau immensa.

Naus.

(De dins.) Vina, vina, estranger. Ho sents? (Fent sentir les xurriaques.) Avança!

Ulis.

Fou sempre eix crit ma sort. Avança, Ulisses

SEGON ACTE

(Convit al palau reial)

El Rei.

Aixís com fou la libació primera per Posseidó, igualment sia-ho la última; perquè ell, de tots els déus, és el qui mira més per nosaltres.

Eurimedon

Rei, jo et prego, escolta’m. A molts dels déus hem honorat fins ara amb libadons; mes un hem deixat sense que se’n podria ofendre, i a fe és digne del nostre agraïment, i l'oblidar-lo ens pot costar molt car qualsevol hora: Hermes, el déu de peus lleugers, que mena les naus a port i fa valer llur carga i enriqueix als marxants. Cert que els feacis som gent de mar, i. nostres naus lleugeres solcant el si sempre agitat d'Amfítrite, a la mercè del Croni, que en ell regna profondament, estem, i ens cal sa gràcia; mes ¿què en trauríem que la carga incòlume entrés a port, i fos posada en terra, si no trobés allí gent esperant-la per pagar-la a bon preu, amb què retorna la nau amb carga nova i enriquida? Doncs l’Argicida és el qui ens procura

el tràfec profitós i ens fa tan pròspera la vida en aquesta illa benaurada. És ell també qui, amb verga d’or, imposa damunt del nostre front una son dolça, fent nous els nostres ulls per la llum nova de cada dia, i les decaigudes forces restaura per més àrdua tasca; i així els feacis som la gent que serva més llarga joventut en tots sos dies i una tendror com d'immortals al rostre. Cert que ell també afavoreix als trànsfugues que van pel món i busquen la perduda; mes això no és obstacle, sinó estímul a procurar tenir-lo ben propici, que un no sap mai prou bé en què s’ha de veure, i un déu és sempre companyia bona. I últimament diré sa major gràcia: que, apartats com vivim de les grans lluites que parteixen el món, i de sos héroes, ell és el déu que d'una banda a l’altra fa anar les noves, escampant les gestes i alts i baixos del món per les més llunyes encontrades, i fins les llars recòndites; i aixís, nosaltres, per les veus volantes dels mariners i dels marxants, i encara per la boca inspirada dels poetes, sabem on cal anar per enriquir-s'hi o d'on fugir, i què esperà i què témer, igaudim el delit de saber coses que fins sense profit fa bo d’oir-les. Ara digueu-me, doncs, si no és un deute ofrenà an el diví que tant ens dóna.

Cortesà i.

És ben cert.

Cort. ii.

Te raó.

Cort. iii.

El rei que ho diga.

Dimant.

O rei! Ans que tu donis la sentència, que tots acatarem, deixes que parli? Eurimedon, tu tens bones paraules i sempre sembla que la raó et sobra. Pro, aixís com has parlat del fill de Maia, podries semblantment dir coses bones de tots els déus de un a un: llavores foren les libacions interminables; que l'Olimp és poblat de déus i deves i a tots hem d’invocar un’hora o altra. Mes, si després de beure al fill de Cronos, que té en ses mans al mig del mar la illa, hem begut a sa esposa, que tempera amb dolça pietat aquella força, i al déu escabellat que mena els aires, i últimament al Retronant, que és pare de tots els déus ensems i tots els homes, ¿per què ara, ans de fini amb una postrera libació reiterada al patró nostre, hauríem d'afegir-ne encara una al Cil'leni diví? Per igual causa hauríem de liba al déu de la guerra, per si en vingués, i als dos germans excelsos que, alternant ses clarors, fan nit i dia, i a Pal⋅las Atenea, que ens assenya, i encara a d’altres. I a la fi de tantes libacions, nostre seny, digueu-me, on fóra?

Cort. i

És cert també.

Cort. ii

Doncs tu sempre ets de l’últim que parla.

Cort. iii.

Perquè és cert.

Eurim.

Dimant, escolta: tu parles resolut, i així et fas creure; mes ara no tens pas raó: t’invito a que de tots els déus, de qualsevulla

dels que has anomenat o bé d’un altre, ens digues tants favors o tants auxilis que puguem esperar-ne i ens convinguin com jo he dit d'Hermes.

Dim.	Sols me mancaria el teu enginy…

Cort. i.

És cert que és com Ulisses Eurimedon.

Cort. ii.

Un altre cop l’abones?

Cort. i.

Dic lo que sento.

Cort. ii.

Lo que sents... dels altres.

Cort. iii.

Pro Dimant te raó.

Cort. ii.

El rei.

Cort. i.

Oïm-lo.

Rei.

Amics, no us travesséssiu de parauleá. Honrem als déus com an els déus pertoca, serenament: i mal contentaríem a l’un o a l’altre si per l’amor seva perdéssim la pau nostra, que això fóra ofendre’ls tots plegats. Dimant, escolta’m. Eurimedon ha fet tan bell elogi d’Hermes diví, que sembla que en la taula l’ha fet present: aixfs no pot negar-se-li l’última libació. Mes sia l'última, Eurimedon, perquè Dimant mostrava’ns el gros perill de que ens abandonéssim a una excessiva devoció en la taula. Creiem que Posseidon no pendrà agravi que aquesta libació sia transmesa al «fill de Zeus»; que tots els déus s’assemblen i en un són tots si amb ver amor se l’honra.

Eurim.

O trei! un lloc al llur costat mereixes.

Dim.	M’has deixat tot confós.

Rei.	Ompliu les copes. A Hermes, al patró dels bons encontres!

(A Vanar a beure entra la reina.)

Cort. i.

La reina!

Reina.

Rei! tenim de nou a casa. Com faig sovint, jo resseguia atenta el bell rengle orejat de nostres cambres, i tot de sobte m’he trobat un home que hi rodava perdut. Aixís que em veia, — Tu ets la reina — m’ha dit: — m’ho assegura la majestat del port i la del rostre. — I, llençant-se a mes plantes de seguida, agenollat, humiliant la testa i aixecant les mans juntes, m’implorava. Diu que és un nàufrag que ha arribat a l’illa després de molts treballs; que una tempesta, del retorn procurat amb ànsia vana molt temps ha, novament trencà la via; que es troba desvalgut aquí, i, al veure l'altesa del palau, se n'hi entrava a demanar socors, guiatge, auxili, pel retorn a sa pàtria, i, un cop dintre la grandor del palau, hi ha perdut l’esma.

Rei.	Però d’on ve i a on va?…

Dim.	Ah! que no sia algun d’aquests que van a la ventura per mals fins…

Reina.

Oh! i escolta, encara, escolta. Mentres parlava, m'he adonat que duia vestits de casa nostra. Preguntava-li com era això; i m’ha dit que nostra filla Nausica, vora el riu, amb les donzelles, l'han trobat, moll encara del naufragi, i l’han reconfortat i li han dat robes per venir fins aquí…

Rei.	Mes… i Nausica què diu? ¿És veritat això que conta

aquest home? I, si ho és, ¿per què no el duia ella mateixa aquí?…

Reina.

La nostra filla no sé lo que s'ha fet, que no la trobo per més que l’he cercada.

Rei.	O déus! Alcem-nos, que ve tribulació a la nostra casa.

Dim.	Oh! sí! tots amb el rei!

Cort. i.

Mort a aquest home!

Rei.	No abans d’esclarir bé la malifeta.

Eurim.

Anem: fem-lo parlar. On és?

Reina

El tenen els guàrdies pres.  (Surten Eurim. i altres.)

Naus.

(Entrant.) Pare, aquí só: no temeu res.

Rei.	Criatura, què has fet? Qu’és, tot això? Per què fugies?

Naus.

O pare! no he fugit: me só amagada, que no sabia si us plauria l'hoste que he fet venir. Volia que la mare intercedís per ell abans de veure-us i de que vós sabéssiu que jo el duia.

Rei.	I doncs per què l’has dut?

Naus.

Me feia llàstima, i ademés me semblava un home noble. (Amaga el rostre en braços de la mare.)

Cort. i.

Pobra princesa!

Dim.	És un infant.

Reina.

(A consolant-la.) Nausica…

Rei.	Mes com l’has dut?

Naus.

Jo no l’he dut: li deia que em seguís d’un tros lluny, i que a la mare cerqués en el palau sense explicar-li que jo l’havia fet veni, i llavores, contant-li sa misèria, apiadada ella el portés a vós.

Eurim.

(Entra.) ¿Doneu llicènda de que entri el foraster?

Rei.	Entri en bona hora. (Entra Ulisses. Silenci. Pausa en tots.)

Naus.

Per què m’has descobert? ¡Tu que em semblaves tan noble i tan lleial! Traidor!

Naus.

Princesa, no jo, el teu bon cor te descobria: aquests vestits que em daves generosa. Mes si això aquí és un mal, damunt meu caigui.

Rei.	Això aquí no és cap mal, mes sí que ho era voler dissimular-ho. ¡Tanta angúnia i la gran torbadó que en pervenia!

Naus.

Pare, perdó: ho he fet per vergonyosa; pro més avergonyida me’n vaig ara.

Ulis.

O rei! per pietat! M’és insofrible el veure la divina criatura confosa per ma causa. Si un culpable hi ha en tot això. só jo tot sol; i escolta: perquè veieu d’un cop, tu i la regina i la cort que tens ara congregada, que la pietat de la gentil princesa no ha estat posada en tan mal lloc; que ni ella ni tu, ni mai ningú, pot penedir-se d’haver afavorit en la desgràcia a un tal com jo; vull descobrî't ma història i mon nom: el que sóc i d’on venia, i el perquè de l’estat en què ara em trobo. Que, si és ben cert que tinc raons prou fortes per amagar-ho fins que em sia lícit recobrar l'esplendor de ma naixença, vull oblidar-les, vinga lo que en vinga, deixant tota reserva, amb tal que pugui glorificar la generosa empresa d'aquest cor innocent, la sobrehumana

discreció amb què ha volgut portar-la a terme. Escolteu, doncs: jo só…

Rei.

Estranger, detura’t: no vull que es trenqui pas per causa nostra un secret al que et deus, segons me deies. No cal, perquè tot home que fa via és a nosaltres enviat per Zeus i és hoste benvingut; i menys encara te cal a tu, que ja amb el sol aspecte i la paraula i el gran cor que mostres declares l’esplendor de ta nissaga. A més, véns per la mà de nostra filla, i això ja et fa sagrat entre nosaltres, a tu i al teu secret. Doncs serva’l, dic-te: no fos que, profanat per culpa nostra, ens portés malaurança. I ara et prego que a mon costat t’asseguis en la taula, que beguis amb nosaltres aquesta última libació, i amb tu en pau finim la festa.

Ulis.

Rei, obres com qui ets: la llei acato.

Rei.	A Hermes, al patró dels bons encontres. (Beuen tots.)

Naus.

O pare! Al foraster, ¿no li plauria oir tal volta al nostre vell poeta contar, com fa sovint, llevant de taula, les altes gestes dels valents de Troia?

Rei

És pel teu gust o el d’ell, que m’ho demanes? (A Ulis.) Perquè has de saber que és fantasiosa i àvida de cançons, la nostra filla, com no n’hi ha gaires. Mes, si et plau, farem-lo aquí avinent, al vell Daimó, i era sembla que no et doldrà l’oir-lo: vell i cego, porta el foc d’Apol ló encès dins l’ànima, i en els llavis la mel de les nou Muses, i ens és sagrat per’xò.

Ulis.

Res per mi fóra tan plaent, ni tan digne trobaria de vosaltres, de mi, i d'aquesta estada que per tota grandesa sembla a posta, com oir ressonar-hi la divina paraula d'un poeta; i em refio que no ha d’ésser-me estrany lo que ara ens [parli, (El rei fa un signe a l'heraut.)

Naus.

Hoste: fores poeta, per ventura?

Ulis.

Princesa: davant teu, qui no ho seria?

Naus.

(A la reina.) Ai, mare! Per què ho diu, això? [M'encanta.

Reina.

És home ben criat, filla: no frisis.

Eurim.

Sap parlà, el foraster: és gran, sens dubte.

Dim.	Qui ho sap, lo que és? Jo hi veig un gran misteri. (Surt l'heraut acompanyant a Daimó, i el deixa  junt a una pilastra.)

Rei	Daimó: tinc assegut un hoste a taula que és noble i aima molt la poesia, i voldria sentir els fets de Troia contats per tu, que els saps i, a més, saps dir-los.

Ulis.

Poeta: aixís els déus tot bé derramin damunt tos cabells blancs, que res hi hauria més dolç per mi que oir ta veu augusta que el chor inspira de les nou germanes. Narra els grans fets dels grecs davant de Troia com si els haguesses vist, que és privilegi dels poetes com tu veure les coses amb altres ulls que no els mortals, i dir-les talment, que un hom les veu amb llum més alta.

Daimó.

Foraster: jo, en ta veu, no sé què hi trobo; no sé quin dring hi sento d'heroisme que em transporta a aquells aires vius i esplèn- on héroes i déus ensems lluitaven. [dids

Veig Troia, de les portes numeroses on brilla l'or, febrosa i agitada; veig moure-s’hi, afanyats, als fills de Príam d'armadures brillantes, i el tumulte dels estols defensors; i en la muralla al pare venerable d'aquells héroes, al rei August, de blanca cabellera, voltat dels qui com ell, per la vellesa, hagueren de deixà el pes de les armes, formant consell, i en llurs prudents avisos alternar, plens de seny i de memòries de llurs fets jovenils. I heu's aquí Helena, dels braços blancs, venir-hi amb son seguici de donzelles gentils, entre el tumulte, coberta d'un gran vel. Els vells la veuen que s'acosta vinclant-se com la palma, i, moderant la veu, entre ells murmuren: — No cal dir que és ben digna de tal lluita, tal dona, i que, per penes i fatigues que costi a aquests i a aquells, i gent que hi no moren pas en va, perquè és divina [mori, sa bellesa. — I Príam que li parla, girant-se al camp dels grecs amb la mà estesa damunt dels ulls, per'mor del sol, i diu-li: — Digue'm, o filla!, tu que a tots coneixes, dels héroes grecs qui és aquell que s'alça més gran que tots i amb majestat. Diria que és algun immortal. — I la famosa dona respon-li aixís: — Aquest, o pare!, és nostre Agamemnon, fill gran d'Atreu i capità dels capitans, il•lustre pel poder, pel valor, per la nissaga; rei de molts pobles i guerrer fortíssim; cunyat que fou de mi, la dona impúdica, indigna ja de tal anomenar-lo… —

I abaixa els ulls, sobtat, Helena, i plora. Mes Príam no hi atén: pregunta encara: — ¿I aquell altre, al costat, que no li arriba sinó al coll, pro que és més ample d’espatlles i alt de pit, i que es mou amb vehemència, bracejant com pastó en mig la ramada aclamant les ovelles, que ara es gira àgil, resolt, pro amb majestat serena? — Aquest — diu ella — és l’enginyós Ulisses, home de molta astúcia, rei d’Itàquia, el primé en el consell, però en res l'últim. — Ara Antenor, el vell, és qui replica: — Ja tens raó: d'aquest prou me'n recordo de quan amb ton marit primer venia aquí d’ambaixador per reclamar-te. Se presentaren al Senat de Troia. Primer parlava Menelau. Ulisses s'estava al seu costat, cap cot. immòbil, els ulls en terra, que talment l'hauríeu pres per un home temorós o neci; mes, tan bon punt degué parlar, li eixia de l'ample pit una gran veu sonora. Alçà la testa amb majestat, brillaren sos ulls d'una alta llum d'intel⋅ligència, i un torrent de paraules lluminoses de sos llavis brollà, tan assenyades i de tan bell caient, que no semblava pas un mortal: és cert que cap més home té una tal eloqüència… (Ulisses se torba, se cobreix el rostre amb el  manto, i cau de cap damunt la taula san-  glotant.)

Rei.	Daimó, atura’t: quelcom de lo que has dit desplau a l'hoste, o bé el pes del viatge i les fatigues

rendiren son esprit; i també és hora de cercar cadascú en la pròpia cambra un dolç repòs. Demà, a punta de dia, acudireu vora la mar brillanta, i en son si posarem la nau segura, ben proveïda de quant calgui a l'hoste per llarg o curt viatge; perquè em penso que és l'afany de tornà a la llar aimada lo que el combat talment. (Surten tots menys el rei, la regina, Nausica  i Ulisses, que resta encara de cap damunt  la taula. Nausica resta mirant-lo fixament.)

Reina.

O bé, ¿no fóra un immortal que en 'questa humana forma, errant fora l'Olimp per mar i térra, com diu que ha esdevingut moltes vegades per causes que als mortals resten ocultes, vingués ara a parà a la casa nostra, beneint-la per sempre amb sa presència?

Naus.

O mare! potser sí: tot ell té un aire que el fa molt diferent dels altres homes que solem veure aquí, que atrau i espanta… Atrau, més que espantar… però d'un modo diferent de la humana simpatia que ens lliga an els mortals els uns als altres: és un volè anà amb ell, és un rendir-se el cor tan dolçament, que favor sembla que fóra ésser sa esclava.

Rei.	Tingues compte, filla, amb els teus afectes, que el que mostres ara pel foraster (i et veig sincera) no és pas ben bé d'aquells que els déus inspiren als mortals, sinó un altre que ara apunta en ton cor de donzella, i que m'espanta per si aquest fos un déu… I bé podría

ésser-ho, que nostra illa afortunada no és llunyana a l'Olimp, i moltes voltes hi ha hagut en ella aparicions augustes… I ara tremolo de que aquesta ho sia. (Ulisses, que, alçant el cap, ha anat fent atenció,  s’acosta al rei, dient apesarat:)

Ulis.

Oh! muda el pensament, rei, i no cregues un instant més que puga ni assemblar-me jo als eterns fills del cel. Un mortal semblo, i un mortal sóc, i ben mortal; i encara el més atribulat de quants respiren.

Reí.

Doncs ¿qu’és aquest misteri que t'envolta i aquesta majestat que solitària duus pel món; l'arribada tempestuosa a l'illa nostra, i per què et torbares tant i tant al sentí el parlar d'Helena damunt dels grecs? O bé, si el fat te priva de declarar del tot ta procedència, digues almenys a on vas i què et fa falta, perquè nosaltres puguem dar-te ajuda i conduir-te a l'enyorada térra on veieres la llum; que és el fet nostre, aquí posats en mig la mar deserta que no té guia, ni senyals, ni terme, sinó tot'ella un tremoló uniforme, és el fet dels feacis dar guiatge a qualsevol que a nostra platja arriba esmaperdut, i en pau aconduir-lo amb nostres naus segures i lleugeres que no erren mai camí, ans semblen veure’ls amb propis ulls damunt la mar immensa i emprenen sempre aquell que més convinga al qui porten damunt, sense torbar-les l’obscura nit, ni els vents, ni llamps, ni boires. Tal gràda havem dels déus, i això ens obliga.

Reina

Mes ¿no serà ben trist acomiadar-te, després d'haver-te hagut a casa nostra i que ens fores ja aimat, sens poder dir-te, ni repetir nosaltres en ta absència, el nom amb que et cridà la teva mare quan eres petitet, i després jove l'aimada dolçament, i tots els propis; el nom amb què et donares a conèixer en ta ciutat i el món; el que il⋅lustrares després amb els alts fets que s'endevinen només amb ton posat i la presència?

Naus.

(Amb vehemència.) Digues qui ets, d’on ets. [Digues-ho, digues-ho.

Ulis.

O filla! Tu pots més que els déus i els homes… Doncs Ulisses jo só, fill de Laertes, qual nom va ressonant per mars i terres, i famós per sos fets ja fins als astres.

Naus.

O déus! En va ja no em parí la mare, que he conegut a un hèroe!

Reina.

Filla… vina.

Ulis.

El rei só jo de la serena Itàquia, que és reina entre les illes que la volten: Dulíquia, Samos i Zacinto ombrosa. Allí vegi la llum; allí mos pares, allí el fill, la mullè, els vassalls, m’esperen de vint anys ha que en vaig partir per 'nar-me'n amb l'estol grec davant dels murs de Troia. Troia caigué a la fi, pro allí comencen els meus treballs.

Rei.	O trei d'Itàquia il⋅lustre! Deixa ara que de nou la benvinguda jo et doni més solemne i germanívola. Asseu-te aquí, en mon reial seti, a taula; beu en ma copa a tes deitats propícies; mana com en el teu en el meu regne,

i et servirem com tos vassalls farien.

Ulis.

Rei dels feacis: vulla el fat que un dia jo et puga rebre igual a casa nostra, i veuràs si aquest home, al qui tant temen tanta gent per sa mala anomenada, és digne del favor que li dispenses i té el cor agraït.

Reina.

La muller teva planyo jo, que potsè a les hores d'ara te plora mort allà en la llar deserta que amb ta sola presència un jorn omplires, mentres nosaltres ens gaudim de veure't i oïm aquesta veu tan coneguda a ses orelles…

Naus.

(Que ha estat mirant a Ulisses, encantada, sense atendre a res més.) ¿Tu ets aquell Ulisses que maquinà l’astúcia tan famosa del gran cavall de fusta on t'amagares amb tos companys, i, duts d'esta manera pels mateixos troians, que no ho sabien, a dintre la ciutat sobtat saltàreu del vostre amagatall, duent la guerra al cor mateix de la ciutat famosa i aixís determinàreu sa ruïna?

Ulis.

Aquell só jo, donzella, aquell; i encara altres n'he fet pel món, que si ho sabies…

Naus.

Ai, mare! és ell! i a casa nostra! Ulisses! I ¿cs cert, com conten, de que a Polifemo, el gegant que us tenia per menjar-vos, tu li buidares el sol ull que havia al mig del front, amb una teia encesa, mentres dormia embriagat, i promptes amb els companys saltàreu, i, arrapant-vos cad' u a la llana d’un moltó, fugíreu, i que ell us perseguí fins a la costa

llençant damunt la nau penyes senceres fins a tirar-la a fons, i tu et salvares nedant de dia i nit fins l'altra costa?

Ulis.

És cert, donzella, és cert.

Naus.

Tot és cert, mare, lo que contaven d'ell. (Excitant-se per graus.) [I ¿tu lluitaves amb Aiax, tan valent, sobre qui hauria les armes resplendents del gran Aquil⋅les quan morí aquest, i, havent-les tu guanyades, Aiax, de ràbia, es donà mort?

Ulis.

Princesa, ¿per què em retreus aqueixos fets terribles, tu que ets tan dolça? Pro, per molt que sàpies de mes gestes, encara te’n diria que obriries els ulls meravellada sense esma de parlar.

Naus.

Sí? Digues, digues.

Ulis.

Jo he sentit el cantar de les sirenes.

Naus.

Tu has sentit el cantar de les sirenes? Oh!… (S’ha anat fent fosc, i sols els raigs moribonds del  sol ponent il⋅luminen un recó de la cambra.)

Ulis.

Aquella tarda, Circe, l'encisera, la dels cabells rullats, aspres i rossos me prengué per la mà, i, allí a la vora de la nau, que enllestia's per la marxa, me digué: — Has passat perills molt grossos, però cap com aquest que ara t'espera. Arribareu a un punt de la mar blava molt prop de la mansió de les sirenes, que són unes estranyes criatures mig dones i mig peixos. Ajagudes s’estan en un bell prat de la marina, i atalaien de lluny les naus que passen;

i, quan ne venen una que s’acosta, se posen a cantar. I et dic que tenen un cant tan dolç, tan dolç, que qui l'escolta oblida de seguit tota altra cosa i se n’hi va de dret: mai més, al míser, el veurà de retorn la llar en festa, ni la mulle el rebrà dintre els seus braços, ni els fills li saltaran entorn ditxosos; sinó que, amb el cant llur, les enciseres l’atrauran sens remei fins a tenir-lo i endur-se’l enllaçat cap a llurs coves, on el devoraran; i d'això viuen. Quan t'hi acostis, als companys de pressa els taparàs amb cera remollida les orelles; mes tu, si vols, escolta el cant, fent-te lligà en el arbre mestre, i digues an els teus que no et deslliguin, encara que plorant els ho preguessis, fins a ésser ben lluny de l'encontrada. — Així em parlà amb amor l’encantadora, i varàrem la nau i férem vela. Arribats a l'indret que em deia Circe, vaig fer com ella m’ensenyà; i, encara no havien acabat bé de lligar-me, caigué el vent, la mar tota s’ablania restant com adormida, els meus plegaren les veles, i amb els rems bateren l'aigua, per cap més so ni cap més plec moguda. Llavors començà a oir-se un cant dolcíssim de moltes veus, tan fines i acordades, que a mi em semblava entrà en els camps

Naus.

I tu entenies lo que deien? [elisis.

Ulis.

Deien: — Vina, vina, immortal; vina ací, Ulisses. Mena la nau a nostra platja. Escolta

el cant suau de nostres llavis dolços, d’on brolla una divina saviesa. Vina, Ulisses, ací… oh! vina, vina. — Aixís deien; pro el cant… inexplicable. Jo em debatia en mos lligams fortíssims, implorant amb la veu i amb la mirada a mos companys, que, sords, girant la testa i doblegant-se sobre els rems amb força, que es vinclaven com arcs damunt de l'aigua, se n'enduien la nau com una ploma, fugint del gran perill, que, miserable, sols jo, el més advertit, no reparava… I aixís se perdé el cant en llunyania. (Pausa.)

Naus.

Ai, mare! quina tarda, quina tarda!

Rei.

Pro explica'ns, si és que et lleu i vulgues dir-ho, quin és aquest mal astre que governa aixís la teva vida i se t'emporta d'aquí i d'allà, i d’un perill en altre, destorbant-te el retorn a casa teva, i aquest bon astre, ensems, que en tot t’ajuda i que, a cada mal pas, de nou t’aixeca, i en cada lluita et dóna la victòria, pro mai del tot.

Ulis.

Mon astre és que sóc home extremat en el bé i el mal: ofesos tinc als déus immortals en moltes coses, i ten altres molt servits; i aixís batallen per mi o contra de mi, i vaig fent via combatut per corrents molt encontrades. Mes ara espero que la fi s’acosta de mos treballs, i una suau vellesa promesa m'ha sigut.

Naus.

Per qui? Vols dir-ho? (S’ha fet nit: la cambra és fosca.)

Ulis.

Per l'esprit de Tirès, el vell oracle,

sepultat en l’imperi de les ombres en temps remot.

Naus.

N’eixia per parlar-te?

Ulis.

No, que jo he davallat al fosc imperi.

Naus.

Tu has estat a l’infern?

Ulis.

Jo el primer home só que hi he estat i n’he tornat.

Naus.

Ai, pare! Ai, mare! No ho sentiu? (Pausa.)

Ulis.

Era nit negra que la nau nostra va encallà en el gèlid confí de l’oceà: allí sentírem l'estrèpit dels dos rius que, udolant, cauen dins l'Aqueró. La nit allí és eterna: pugi pel cel o baixi el sol en terra, allí no hi toca mai: allí tot ombres. (Pausa i gran silenci.) D’elles sorgiren prompte a l’entorn nostre pàl⋅lides figuracions i vans espectres dels que foren un temps formes humanes: jovenets morts abans del temps de bodes, mares novelles amb el fill tendríssim encara al braç, molts homes fets i dones amb el gest del patir imprès al rostre, guerrers amb l’arma en la ferida oberta, vells decaiguts i velles cordormides… Entre elles vaig conèixer-hi a la mare. (Pausa i gran silenci.)

Naus.

(Afanyosa.) I què més? i què més?

Ulises.

Jo, que m’estava allí assegut, però amb l’espasa nua damunt la fresca sang del sacrifici que havia ofert als déus del fosc imperi, no hi deixava acostà als pàl⋅lids espectres que sols tastant-la heuen semblant de vida.

Allò els estemordia: m’imprecaven amb el gest, retorcent-se, i entornant-se’n, i tornant a venir; pro, incommovible, jo havia d’esperà a Tirès, l’oracle, que em parlés el primer… (Pausa.)

Naus.

(Tremolant.) Què més Ulisses? (Ulisses torna a refendre la paraula, i, així  que la reprèn, cau el teló ràpid, perdent-se les paraules darrera d’ell.)

Ulis.

Tot de sobte, dels fons de la negrura, sortí un espectre gran de barba blanca que s’acostà…

TERÇ ACTE

(El port)

Daimó.

(En una terrassa del palau que s'avança a un  costat de l'escena.) Vina, rei lluminós! Alça’t del mar, o tu que duus la lira d’or i cantes! Vina a alegrar la terra, gloriós espolsant la daurada cabellera! Tu, jove eternament, de l’ull brillant que aclareix terra i cel amb la mirada; tu de l’arc resplendent, que d’un sol tret llences innumerables les sagetes; tu, que en Delos hagueres ton bressol i en Delfos parles an els teus oracles: ja que mos ulls no poden sè alegrats per ta llum, senti almenas la teva ardència, i tet lloaré més fort que l’altra gent, i ten ma veu sentiràs la veu d’un poble. Tu regnes sol en leter resplendent de ta mateixa llum quan fas el dia, i tu mateix ets el qui fas la nit quan cobreixes ton rostre amb un vel d’astres. Tu fas florir la terra i brillà el mar, fas granar les llavors, fas els fruits dolços,

i colores i asseques les verdors, i ets el principi i fi de tota cosa. Ta cítara sonora omple l’espai i tot vibra en el món al compàs d'ella: les seves cordes baixes fan l’hivern, les més altes estiu i primavera, i les races dels homes, amb llurs reis, marxen obedients a ta harmonia. Doncs vina a renovar la llei del món; alça’t, Febos, del mar: fes un nou dia… (El sol ixent el toca.) Sento damunt del rostre el primer raig; damunt dels meus ulls morts, damunt ma boca, beneïda escalfor que m’entra al cor, beneïda claror que no puc veure. (Una familia de Pescadors, amb els arreus,  travessen l'escena dient:)

La dona.

Quina bon’hora fa!

L'home.

Avui és calma.

N. gran.

Ben diferent d’ahir en aquesta hora, que tot se’n ’nava de revés.

La noia.

Va a dies…

Noi xic.

Mireu la nau del rei.

La dona.

Com hi treballen! (S’aturen.)

L'home.

Penso que avui mateix deurà estar llesta.

N. gran

I quina planta fa! M’hi embarcaria!

Noi xic.

Que lluny s’hi deu anar, amb això, pare!

L'home.

Per tot allà on se vol es va.

La noia.

I ¿no es nega mai, mai?

L'home.

Negar-se? Prou! (Surten uns altres pescadors.)

P. vell.

Bon dia.

L'home.

Bon dia.

P. vell.

Què feu aquí, aturats?

L'home.

Ara ens miràvem la nau reial, que es veu que l’enllesteixen de valent.

P. vell.

I per què?

P. jove.

No sé què es diuen d’un hoste que té el rei, que avui s'embarca. I ta fe que busquen gent que vulla anar-hi.

N. gran.

Pare, deixeu-m’hi anar.

La dona.

Què dius? Ni hi pensis! Que t’has begut l’enteniment? ¡Tan jove que encara tens la llet al llavi!

N. gran.

És cosa de joves, córre’ el món a la sort.

Noi xic.

Pare, deixeu-li anar!

La dona.

Sí! Calla, fill…

N. gran.

Vatua!

L'home.

Fas falta a casa, noi.

N. gran.

Oh! Sempre a casa!

P. vell.

Prou temps que et queda, per tirar-te a perdre.

L'home.

Bé, vaja! Anem, anem! Ja prou d’històries. (Se'n van.)

La noia.

(Restant un xic arrera.) Quina olor fa la mar!

P. jove.

És mar bonança… (Surten uns quants mariners.)

M. i.

Esperem-nos aquí: quan sia hora vindrà Dimant i ens guiarà com sempre en el llençar la nau, que això és empresa que vol sè molt manada, i ell n'és l’home.

M. ii.

Sí que ho entén; i és cosa delicada, posar-la en mar, una semblant baluerna que no és provada ni coneix les ones.

M. ii.

I més sent nau del rei.

M. i.

(Mirant cap a la nau.) És molt ben feta.

Mireu-vos, quina planta! És una torre.

M. ii.

Al mar jo la vull veure.

M. i.

El que és llavores poc ne veuràs la planta: hi seràs dintre.

M. iii.

(A II.) ¿Ja t'hi has ben pensat, tu que t'hi tant, en les teves coses? [penses

M. ii.

Oh! No et creguis, que no em fa gens de goig, de cop i volta ficar-me en 'questa nau no coneguda, i nova, i que és tan alta, i governada per un estrany, i no sabé on ens porta ni com hem de tornar, ni quan…

M. i.

Pro diuen que és molt home de mar, valent, i diuen que és gran i va perdut.

M. ii.

Doncs si perdia les seves naus, també pot perdre aquesta.

M. i.

Diu que no: els déus se li han tornat propicis.

M. ii.

Pro qui ho diu, tot això?

M. i.

Dimant ho deia ara mateix, cercant la gent per 'nar-hi.

M. ii.

I an ell qui li ha dit?

M. i.

Ja pots pensar-ho: és del consell del rei…

M. iii.

Pro què tants dubtes? Si tanta temor tens, per què t'embarques?

M. ii.

Què vols que et diga! És que la mar me tira i sempre m'ha tirat. (Girants'hi.) Ah! gran [bagassa! M'hauràs, a l'últim! Ja ho conec…

M. i.

Mireu-vos: ja ve Dimant amb l'altra gent.

M. ii.

Pregunta-li tu si ell ho sap, on hem d'anà… I pregun- [ta-li

si ho sap del cert, que els déus li són pro- an aquest home. [picis, (Surt Dimant amb altres.)

Dim.	Ja hi som tots: doncs ara anem cap a la nau, que allà ens espera.

M. i.

Dimant: és cert que tots estem ben promptes a anar-nos-en en mar, fins on convinga, amb el desconegut, ja que hi és destre; pro tanmateix n'hi ha alguns que els hi plau- saber-ne quelcom més, d'aquest viatge [ria i d'aquest capità, perquè són coses que cadascú tira els seus plans.

M. ii.

Som homes, Dimant; som tots mortals, sabeu?, i a casa tenim la dona, els fills, i cal contar-ho, lo que es pot esperar, lo que es pot témer.

Dim.	No temeu res, ans espereu fortuna, que un gran com ell mai és ingrat. I encara us diré més: els déus el protegeixen. On ha d'anar, no pot dir-ho a vosaltres; pro no serà molt lluny, pel que demana per proveir la nau. Va a la segura: un oracle li ha dit son fet.

M. ii.

Pro diuen que la mar sempre li ha sigut adversa, i tots sabem aquí com hi arribava, sense gent, sense nau, llençat per l'ona: doncs senyal que té el déu del mar contrari.

Dim.	Li ha tingut, però el que és ara… oïu-me: Després de molt patir per mar i terra, pro sobretot per mar, anà a un oracle, atribulat i amb la raó insegura. L'oracle li digué: — Al gran Neptuni tens ofès perquè anaves per son regne i matares a un fill que en terra havia.

Per'xò pateixes tant: ell te va en contra. Mes ara vol provar si et penedeixes i amb holocaustes el desagravies. Tornaràs a la pàtria, pro amb gran pena, i amb nau emmanllevada i gent estranya. —

M. ii.

Serà aquesta…

M. iii.

Nosaltres.

Dim.	—Que no sàpia qui ets tu, ni hegui esment de ton llinatge. Sols així arribaràs. Mes quan arribis a casa teva, encara mals t'hi esperen. —

M. iii.

Nosaltres, a la casa, no hem d'anar-hi.

M. ii.

És clar que no: el deixem en terra, i llestos.

M. i.

Deixeu parlar.

Dim.

— Pro els venceràs. Llavores agafa un rem ben fet, ben llarg, ben ample, i et poses en camí, terres endintre. Aniràs caminant, i no t'aturis fins a arribà a una gent tan terrassana que no conega el mar, ni el menjar sali, ni sàpia el que són naus, ni rems, ni veles. I serà la senyal que, anant un dia per un camí, encontraràs un home que, fixant-se en el rem damunt ta espatlla, se pensarà que vas a batre a l'era i que aquella és la pala. Quan t'ho diga, claves el rem en terra, que s'hi aguanti ben dret i ferm, i allí mateix degolles un brau i dos moltons, i els ofereixes en holocaust al déu del mar. Te'n tornes llavores a ta casa, on t'és predita una llarga i pacífica vellesa, voltat de fills i néts, i una mort dolça quan sia l'hora, que serà tardana. — Tal fou l'oracle.

M. ii.

Jo ja no m’hi penso: anem.

M. iii.

Anem.

M. i.

Els déus ens són propicis.

M. iii.

(A Dimant.) Tot això ell mateix us ho con- [tava?

Dim.	Ho contava an el rei.

M. iii.

(A II.) Encara dubtes?

M. ii.

Aquesta mar, aquesta mar que em tira! (Se’n van.) (Surt Nausica per la Part de dalt de la mu-  ralla on està posat Daimó, com cercant; i  adonant-se d’aquest, hi va, dient:)

Naus.

Ah! mon fidel Daimó! A la fi et trobo. Com t’he cercat, com t'he cercat, poeta!

Daimó

Me’n só vingut a esperà el jorn, princesa, i a saludà aquest sol que no m’aclara pro me’n plau l'escalfor: plau-me, a aquesta el vent suau, l'olor de la marina [hora, i les remors del poble que es desperta. Me representa això la visió dolça que tenia altre temps del cel dolcfssim, i el mar color de mel, i la daurada platja dels pescadors…

Naus.

Oh! Si ho sabies, quin altre encantament a mi m’hi porta, i quina altra dolçor… quina altra fúria!

Daimó

Princesa, què teniu? Us sento trèmula; febrosa us sento i tot… Així a l'albada? No dormíreu, anit?

Naus.

Qui dormiria? Ni com dormir pogueres tu, ni els altres, ni ningú que es trobava en sa presència?

Daimó.

En sa presència? Voleu dir de l’hoste?

Naus.

(Amb gran efusió.) Sí…

Daimó.

No cregau que per molt [gran estona no hi penses en la nit; que ses paraules i el so de la veu seva, i un misteri que hi sentia a l'entorn, en mi restaren fortament, llargament… Sabeu qui era?

Naus.

Ai! si ho sé! Ai! si ho sé!… Si tu ho sabies!… No ho diràs a ningú? Cal molt callar-ho! No ho dirás a ningú?

Daimó.

Jo no més parlo amb els déus i amb vosaltres.

Naus.

Dones escolta… No ho digues a ningú… El rei Ulisses! aquell mateix Ulisses que tu cantes, aquell que expugnà Troia amb ses astúcies i amb son braç… Oh! i, encara, ¡quantes coses, quantes coses, a més, que li passaren i que tu no les saps… ni ningú!… Escolta… És de presència gran… els ulls li brillen, color d'aram la barba i cabellera, i tot ell com un déu…

Daimó.

Princesa!…

Naus.

Escolta… Ha corregut deu anys després de Troia: els immortals l’han perseguit, i els homes; pro de tot s'és sortit… Té una manera de parla i de cantar…

Daimó.

Pro és ell?

Naus.

Escolta… Ha sentit el cantar de les sirenes; i tot allò del fet de Polifemo és vritat.

Daimó.

Cert?

Naus.

I la disputa amb Aiax és vritat… tot vritat quant d’ell se canta!

Daimó.

O déus! Jo us don mercès que, en mes velleses i ans de morir, m’hagi sigut propera una presència tal. Anc que la vista m’hagi sigut negada, oh!, com me fóra grat de besar ses mans reials, princesa, i tocar sos cabells!

Naus.

Escolta, escolta… En la gruta divina de Calipso ha sigut encantat dies i mesos; i fou amic de Circe l’encisera, que li mostrava la terrible via, la que en vida no ha fet mai cap més home.

Daimó.

Què dius!

Naus.

Ha estat dintre l'infern, ell, l’únic, i ha vist les ombres de les gents que foren, la de la seva mare. Ell la volia abraçar, i ho provà per tres vegades, i diu que cada volta se’n tornava els braços buits al pit, i no estrenyia res més que l’aire fose.

Daimó.

Horrible! horrible!…

Naus.

Les ombres grans d’Agamemnon i Aquil⋅les li han parlat, i ell an ells; i li contaren les grans tragèdies llurs, i ell els hi deia lo tque resta en el món.

Daimó.

Sublim col⋅loqui!

Naus.

Sols d’Aiax diu que l’ombra encara irada no li volgué dir res: a ses preguntes girà l’espatlla, desdenyós, i anà-se’n.

Daimó.

I les divinitats?

Naus.

Veié-les, creu-ho. Mes jo no ho sé pas dir: sols me’n restava una terror sagrada…

Daimó.

I ara, digues, on el podré trobar per venerar-lo?

¿En quin lloc on m’embriagui amb la mateixa aura immortal que el seu gran pit respira?

Naus.

Ai! massa prompte el sentirás que passa (Abatuda.) per ’quí mateix cap a la nau ditxosa que ha d’emportar-se’l a través la immensa planura de la mar fins a son illa, que diu que de la nostra no és remota. Mes ai! massa que ho és, que no es pot veure!

Daimó

Princesa, us sento trista i afligida.

Naus.

Trista, sí; afligida, no. Só lassa. (Molt abatuda.)

Daimó.

Voldríeu que restés aquí, aquest héroe?

Naus.

Com podría voler-ho? Per què? Digues. El fill, l'esposa i els vassalls l’esperen allà en la seva pàtria, i ell l'enyora i anys i anys ha penat en camí d’ella… Jo mateixa li he obert l'última porta.

Daimó.

I us en sap greu?

Naus.

Oh! no. ¿Quin goig més lícit que retornar la seva pàtria als tristos que van pel món?

Daimó.

¿Voldríeu, tal vegada, anar-vos-en amb ell?

Naus.

(Apart.)  Daimó! ventura, en ’quest instant, que no em pots veure el rostre!

Daimó.

Princesa! què dieu?

Naus.

(Alt.)  No, no ho voldria… No ho sé, lo que voldria… Estic molt lassa.

Daimó.

Resteu, resteu en vostra llar, donzella, anc que ara us sembli trista i desolada. Serveu la visió gran del pas de l’hèroe davant dels vostres ulls: tota la vostra vida en serà il⋅luminada; i, sia vostra sort quina sia, sempre, sempre, en pau reclosa, o bé pel món enduta,

en calma, en tempestat, en la vellesa, en dolors, en salut, en malaltia, sempre tindreu a dintre el cor la dolça memoria gran d’aquest moment i hora en qué heu aimat a un héroe en puresa, i la seva presència fugitiva haurà signat per sempre més, des d’ara, vostre cor jovenil, bla com la cera, amb segell immortal.

Naus.

(Amb frisança.)  Els déus t'escoltin! Jo me’n vaig.

Daimó.

Jo us segueixo: vull trobar-lo. (Mentrestant ha anat acudint gent que pas-  sa i torna. Uns quants s'aturen, dient:)

Un noi.

(Que va corrents, a un altre:) Ja han sortit [del palau: s’acosten. Vina. (Cap a la platja.)

Dona i.

Aquí s'aturaran:, aquí és la usança de donar comiat el rei als hostes.

Dona ii.

Però, per lo que es diu, a aquest jo em penso que el seguirà fins a la nau mateixa, perquè diu que és un príncep o hom de [guerra, o què sé jo… pro, en fi, una gran persona.

Home i.

Lo que és, ningú ho sap: ell arribava aquí com un perdut, que ni se’l veia, i ara tot ne va ple.

Vella.

Doncs ¿quin misteri és aquest? Ah! jo hi veig alguna cosa de dalt, en tot això.   (Signant al cel.)

Home ii.

Què hi veus?

Vella.

(Misteriosament.) Avisos.

Dona i.

Oh! ja podria sé: la gran tempesta de l'altra nit ens el dugué.

Vella.

Creieu-ho:

aquest és un que no és pas com nosaltres.

DONA I

(Temorosa.)Vols di algun immortan en sa figura?

Vella

I que, quan els del cel van per la terra, no és pas bona senyal: alguna en passa.

HOME II

I què voleu que passi, bona dona? Cabòries, tot això! Els fets s’esdevenen de si mateixos.

VELLA

Pro hi ha moltes coses que en són senyals.

HOME II

Quan us faran el túmbol, senyal que sereu morta: aquest no falla.

UN NOI

(Que ve corrent de la platja.) La nau a punt!  [La nau a punt!

DONA I

Ja vénen amb els presents del rei. (Passen cap a la platja gent amb urnes, ar- ques, armes, vestits, etc.)

DONA II

Mireu quin'arca

DONA I

I l'urna és tota d'or!

UNA NOIA

Quanta riquesa!

HOME II

Lo mateix serà el dia de tes bodes si ets vols maridà amb mi.

NOIA	Els déus me’n lliurin! Ets massa pobre... i enraones massa. (Riuen.)

DONA I

Encara més presents!

DONA II

Que tal deu ésser el foraster, que aixís el rei el tracta! Ni que fos també un rei.

NOI	(Enfilat) Ja ve! Ja vénen!

VELLA

No empenyeu. (Tots s’arremolinen. Brogit.)

HOME II

Vull mirar si és déu o home.

NOI	És el que ve al davant tot sol. Com brilla!

DONA I

Fuig! si aquell és l’heraut del rei!

DONA II

—Mireu’s-el:

Dona ii.

és el que ve parlant amb la regina.

Noia.

Quina presència!

Dona i.

Ja són aquí. Calleu: vejam si parla.

Vella.

És un déu.

Dona ii.

No empenyeu!

Home ii.

Tu, empenys!

L'heraut.

Silenci. (El rei, la regina, Ulisses i acompanyament.)

Rei.

Poble feaci: els déus ahi em portaren, a dintre casa, desvalgut, un hoste que la tempesta llençà nu a la platja. És aquest. De son nom i sa nissaga no ens cal saber: és prou que sia home i que ens demani assistiment, i vulla tornà a la pàtria, a cadascú tan dolça. An això disposats hem d'estar sempre uns per altres els homes: més nosaltres, a qui els déus van posar en aquesta illa, de tota aquesta mar dant-nos l'imperi i una traça tan gran en partir l'ona com mai hagi tingut cap altre poble per conduí als qui en mar han perdut l'esma. Doncs ara aquest n'és un: jo per vosaltres l'he acollit, l'he vestit, damunt ma taula li he posat menjà i beure, baix mon sostre ha dormit abrigat, i s'hi refeia. Mes ara, per tornar-lo a la nadiua terra enyorada, poso en mar una alta nau, encara per l'ona mai batuda, ben proveïda, i amb presents que a l'hoste facin memòria sempre, a casa seva, de l'hospitalitat que aquí rebia. (A Ulisses:) I ara, estranger, vulles encara [un últim

present meu acceptar: aquesta espasa d’aram de molt bon tremp, l’empunyadura d’argent ben treballat, la beina ebúrnea. L’hagué mon avi en guerra quan de l’illa mestre se féu, i d’ell anà a mon pare, i d’aquest an-e mi; i a fe puc dir-te que em fou sempre fidel: aixís t’ho sia. (L'hi dóna.)

Ulis.

Feacis, poble benfactor, i encara tu per damunt de tots, rei que els governes semblant a un déu pel seny i la bonesa: aixís els immortals vos assegurin el bé que posseïu i vos l’augmentin. Aixís la mar eternament propícia us sia, i l’amor regni en vostres cases, i la dolça muller vos ho esdevinga més cada jorn, i us doni fills nombrosos, drets i sans i ben fets, com jo en ma pàtria pregaré als déus, i els cremaré holocaustes en salut vostra, pel gran bé que em féreu, i ensenyaré a mos fills a venerar-vos i a benei a través la mar vostra illa. I aquesta espasa, última penyora de ton afecte, o rei!, jo te l’accepto amb gran veneració (La besa.), i et faig fer- que mai lluna ni sol la veuran nua [mança sinó per causa gran, com ho faries tu mateix; i ni mai te puga doldre que te n’hagis desprès: facin-la inútil una pau mai torbada en ton reialme, i el ferm amor del teu i els altres pobles.

Reina.

O foraster! Quan ta mullè enyorívola vegis venir vers tu, estesa de braços, posa en ses mans eixa daurada copa en què has begut aquí pensant en ella.

I li diràs com ha sigut planguda per aquesta també mare i esposa.

Ulis.

Reina, que d'immortal tens la presència amb la riquesa d'un gran cor de dona: venturós seré jo si se t'assembla la que jo enyoro tant, quan la retrobi. Mes tu visques tants anys com jo voldria per ella, i que l'amor entorn te creixi i la pau en ton pit. (Mentres besa les mans a la reina i abraça al rei,  apareix en la terrassa Nausica amb Daimó.)

Naus.

Daimó, jo et deixo: també mon comiat vull dà an el hoste.

Daimó.

Princesa, no podreu: massa sou trèmula. Resteu aquí.

Naus.

Seré ferma i serena perquè ho vull. (Baixa els graons amb majestat graciosa.)

Reina.

(Que la veu venir.) Filla!

Naus.

(Al rei.) Deu llicència, pare? (Assentiment del rei.) (A Ulisses:) Hoste, salut en ton retorn! La pàtria feliç te rebi. Quan en ella sies en pau i amor, alguna volta pensa en aquesta donzella, prou ditxosa d'haver-te dat camí.

Ulis.

O princeseta!… (Se li nua la veu. Besa amb devoció la vora  del mantell de Nausica i se'n va precipi-  tadament, girant el rostre. Tots el seguei-  xen, menys Nausica, que resta en escena,  immòbil, mirant fixament cap on ell se'n  va; Daimó, dalt la terrassa; i alguns nois  del poble, enfilats al fons de l'escena.)

(Alguns del poble, els últims, se'n van dient:)

Dona i.

Com s’ha commòs!

Dona ii.

És que la princeseta ha dit paraules d'or.

Dona i.

Ai, sí! Enternia!

Noia.

I an ell, l'heu vist? La veu se li nuava.

Home ii.

(A la vella.) Era un déu o era un home?

Vella.

Era un home. (Se'n van.)  (Pausa.)

Nois enfilats.

(Mirant a la platja.)

i.	Ja torna a abraçà al rei.

ii.	Ara se gira cap a la gent i diu alguna cosa. (Se sent una aclamació.)

i.	Ah! ja puja a la nau!

ii.	Oh! guaita, guaita quanta bellugadissa en la coberta! Ja fan rem!

i.	Ja fan vela!

Tots dos.

En mar! (Salten i se’n van corrents. Se sent una gran  aclamació. Nausica es gira i arrenca un  plor, llençant-se sobre els graons de la ter-  rassa. Daimó, a dalt, pren la lira i diu amb  exaltació:)

Daimó.

Muses! a l’hom de gran enginy deixeu-me cantar! a l’hèroe, an aquell que en terra tirà de Troia les sagrades torres i patí sobre el mar!…

(Teló.)

3 - VII - 1910.