On és lo loch on ma penssa repose?

On és lo loch on ma penssa repose?
On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall yo cerch tot fons e tente,
e port no trob on aturar-me gose.
Lo que, dabans, de tot vent me guardava
és envers mi cruel plaga deserta;
vagabunt vaig, la casa qui m'és certa;
treball és gran en part on yo vagava.

¿On és aquell delit, quan yo pensava
ésser amat de la qui m'entenia?
Tot mon voler y el seu no·m defenia
d'amar, en tant com son poder bastava.
Tots los senyals c·amor donen entendre,
en ella viu, no tolent-ne la obra.
¿Qui és aquell qu·en amor tant descobra,
que no·n pogués d'ella sentiment pendre?

Ja res del món dolor no·m pot deffendre,
perdut és ja tot lo goig de mon viure,
a mos amichs de tristor puch escriure,
no·m basta temps a poder-me'n rependre.
Tant la tristor ha falagat ma penssa,
que tot m'és trist quant puch oir ne veure,
tant que m'és greu que yo vinga en creure
que a tristor yo pusqu·aver deffenssa.

Puys que Amor ab lo cor ferm dispensa
que sos delits follament los espere
-e per açò del món me desespere,
car sens amor tot delit m'és offenssa-,
l'arma coman a Déu, lo qui l'à feta,
lexant lo cors desastruch per mal astre;
ja no li plau de sos volers lo rastre,
puys ab dolor viu per ell, no discreta.

Sí com l'om vell, qui·n son temps vid·à feta
sats plaentment en algun·art apresa,
e per fort cas aquella l'és defesa
-no sab en qué son giny de viure meta-,
ne pren a mi, que no sé com me visca,
perque d'Amor me veig tancada porta,
ne ssé pus fer, ne·l voler me comporta
que d'aquest hús per altre yo·m desisca.

Tornada

O foll·Amor, malament se arrisca
qui per virtuts vol amar nulla dona;
sa calitat y el loch la fan ser bona,
car en rahó, qual serà la que y visca?