La formació permanent del magisteri de Catalunya.
Les escoles d'estiu
L'inici
A principi del segle xx, el 1903, mestres d'escoles públiques de poblacions de l'Empordà organitzaren les "Converses pedagògiques", una experiència de formació permanent autogestionada amb una doble finalitat: ajudar-se mútuament per millorar la seva feina professional, convençuts com estaven que amb el que havien après durant els anys de formació inicial no n'hi havia prou, i també per prestigiar el magisteri públic i afavorir el reconeixement públic de la dimensió social de la seva feina. Es tractava d'una experiència original que va sorgir dels mateixos mestres. Josep Pallach, en la seva tesi doctoral, manifesta que "no ens ha estat possible trobar indicis d'influències internes o externes.
És més: hem intentat trobar, entre altres moviments pedagògics contemporanis, un esforç equivalent de formació col·lectiva –‘de l'autodidàctica professional', l'anomenarà Jou i Olió– i tampoc l'hem trobat".
Aquests trobades de formació horitzontal tingueren molt bona acollida entre els companys del magisteri públic gironí i, també, d'altres comarques catalanes. Ben aviat, el mateix any 1903, les "Converses" es difongueren arreu de Catalunya amb més o menys rapidesa. Finalment, arribaren a Barcelona el 1906 a través de Jou i Olió, un dels mestres capdavanters de la renovació pedagògica.
La primera "Conversa" es va celebrar el juny del 1903. Una cinquantena d'homes i dones, s'aplegaren per tractar el tema dels " Treballs manuals escolars". L'èxit fou tan notable que a la mateixa reunió alguns dels participants proposaren de fer un curs de deu dies, del 20 al 30 de juliol, sobre el mateix tema. I així es va fer: a Cassà de la Selva, dirigits pel mestre Esteve Carles, amb la participació de 27 mestres (homes i dones) que treballaven en escoles públiques de les comarques de Girona. Va ser la primera Escola d'Estiu de Catalunya i va tenir el suport de l'Associació Provincial de Mestres. El clima de formació, així com els aprenentatges i les activitats, varen ser tan vius que es proposaren continuar l'estiu següent una "Normal d'Estiu". No va ser possible.
Bona part d'aquests mestres públics –de Girona i d'altres indrets del país– que es distingien pel seu afany renovador i per la seva catalanitat varen ser l'embrió de la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya, que el 1909 féu la primera assemblea a Lleida.
L'etapa de la Mancomunitat
No va ser possible la segona Escola d'Estiu fins al cap d'un temps. Calgué esperar al 1914, amb la Mancomunitat de Catalunya, quan Catalunya recuperà algunes quotes de poder i institucions d'autogovern que havien estat eliminades amb la guerra del 1714. La Mancomunitat es va proposar modernitzar i actualitzar el país. Des d'un primer moment,
