Pàgina:Bon sempre de gloria eterna en lo cel (1831).djvu/16

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

las vostras plantas, fer un mar de llagrimas, detestantlas y aborrintlas totas fins la mes petita, no tant per los danys que ocasionan, com per sas ofensas, contra Vos, que per infinits titols merexéu ser estimat de totas las criaturas. ¡O si may vos hagues ofés! ¡O si morís ara de pur dolor! Tant es Senyor lo quem' pesa havervos ofés y agraviat.

 Altres lamentos del Condemnat.

 A Deu que era ma ditxa
L'he perdut per no res:
!Deu perdut!!! ¡que desditxa..!
Nol' trobaré mes.
De Deu infinit bè
Per sempre estich privat:
¡Ay! may mes lo veuré...
¡O! ¡que infelicitat..!
 Ser de Deu apartat
M'es lo major torment,
Mes que la activitat
D'est foch tan viu y ardent.
Perdrer Deu es un mal
Que compendrer nos' pot,
Puix sent bè universal,
Perdent Deu se pert tot.
 ¡Haver perdut la gloria...!
!Al Cel no poder entrar...!
¡Ay! aquesta memoria
Me fa sempre rabiar.
Los Sants plens de contentos
En lo Cel decansant,
Y jo entre ays y lamentos
En est infern renegant..!