LA FOSSA DEL GEGANT
Lo comte Guifre encara d'ira está foll,
plantat dalt de la cima de Canigó;
entre'l cel y la terra se veu tot sol,
puix una boyra negra d'ales de corb
ab lo verger abriga los Estanyols,
palaus y palacianes, aucells y flors.
Passeja la mirada pe'l Rosselló,
lo cel li sembla rúfol, lo pahís horch;
de moros no n'ovira, sols veu la pols
que en los camins aixecan llurs esquadrons.
Del llevantí Colliure se gira al port,
ne surt una fumera que tapa'l sol.
¿Será als vaixells ò al poble que's cala foch?
Quan pensa ab Tallaferro s'ho esplica tot;
dels sarrahins ha encesos los galiots,
mes ay! mentre ell estimba son fill hermós!
Sos ulls aixís que ho veuhen semblan de boig,
sa cara se trasmuda còm de qui's mor.
