Pàgina:Canigó (1901).djvu/20

 Per un d'aqueixos solchs oberts sens rella
 Gentil son poltro escumejant aplana;
 quant no pot més, per adreçarse'l cingle,
 lo deixa al escuder que l'acompanya,
 y per camí d'isarts lliure se'n puja
 y per los grenys com rapinyell s'arrapa,
 vers hont blanquejan los mantells estesos,
 tofes de neu sens trepitjar encara.
 Un n'ovira al bell mitj brufat de perles,
 lliri enjoyat per gotes de rosada;
 quant ell va á pèndrel, com de terra eixida,
 per l'altre bech l'estira hermosa dama:
 —¿Què't feu, —dihentli,— ma gentil senyora,
 que aixís li robes son mantell de randa?
 —¿Quí es, donchs? —li pregunta ell.— Vínala á veure,
 ja que has volgut, traydor, agraviarla;
 la flor de l'hermosura que somías
 veurás en quín jardí floreix y grana.—

 En un pradell, al cim de la carena,
 Gentil veu la regina coronada,
 coronada de vèrgens que la voltan,
 teixint y desteixint mítica dança
 ab sos braços y peus, blanchs com la escuma
 que juga ab les petxines de la platja.
 De Flordeneu la cabellera rossa
 rossola en cabdells d'or per ses espatlles,
 com raigs de sol que en lo boyrós desembre
 la gebre pura dels restobles daura.
 Com la lluna creixent en nit ombrívola,
 riu y clareja sa serena cara