Pàgina:Canigó (1901).djvu/8

 piteja lo pinsá, canta l'alosa
 y, eco del cel, lo rossinyol hi glosa
angèliques paçades que ha après al paradís.

 Hi barreja sa música ó sa nota
 de l'aygua'l rajolí, la que degota
dels arbres á la prada, com perla en un mantell;
 los tells que'l bes de l'ayre fa remoure
 flors nevades y rosses deixan ploure,
que cullen á trench d'alba les nines de Castell.

 Prop d'ahont se capdella y descapdella
 lo contrapás, sota una arcada vella,
la Font del Comte raja del cor d'un bosch joliu,
 los trèmols, albes y lladerns que abeura
 ombra li fan d'un cortinatge d'eura
que atraveçar no poden los raigs del sol d'estiu.

 Los dos comtes s'asseuhen en la molsa,
 lligats pe'ls sons y melodía dolça:
Gentil plantat á l'ombra se queda d'un euró,
 mirant als qui la música destría
 y encadena uns ab altres l'armonía,
com lliga les idees ardenta inspiració.

 Encaixan los fadrins ab les donzelles,
 les parelles galants ab les parelles,
flors que l'amor enfila per férsen un collar;