Pàgina:Cansons de Montserrat (1885).djvu/26

 La terra ab ella ja al cel no encaixa,
puig se romperen sos escalons;
l' home no hi puja, l' Ángel no hi baixa
junts á cantarme tendras cansons.
 Oh Catalunya, sò ta Patrona;
 tórnam, si 't plau,
las dotze estrellas de ma corona,
que de mes puras no 'n te 'l cel blau.

 Sota una teula de la capella
l' aucell penjava son niu d' amor;
menjar prenia de sa escudella,
ab ell Matinas cantava á chor:
 Are llur celda cau en ruinas;
tan sols hi nian los escorpins;
entre las rosas y clavellinas
que encara hi troban los pelegrins.
 Oh Catalunya, sò ta Patrona;
 tórnam, si 't plau,
las dotze estrellas de ma corona,
que de mes puras no 'n te 'l cel blau.

 ¿Vostras abellas hont son voladas,
celdas desertas, ruscos sens mel?
¿hont s' en volaren vostras niadas,
nius d' oreneta penjats al cel?