Ja us ho diré, senyor. Amb un somriure
que no era pas de cor, així, mofeta
— ja veieu que al ventrell el faig somriure
igual que el faig parlar, - amb to sarcàstic,
als membres en motí digué la seva,
reptant els descontents que cobejaven
ço que era i feia ell, del mateix modo
que cobegeu als senadors vosaltres,
perquè no us són iguals.
Fou la resposta
de aquell ventrell? — La coronada testa,
l'ull que vigila, el cor, gran conseller,
el braç soldat, nostre cavall les cames,
la llengua trompetera, i enc els minços
auxiliars inferiors de nostra corpora
havien de...
Veiam! Ans que jo acabi
ja parla aquest minyó?—Veiam, veiam...!
...havien de sofrir les reprimendes
del ventrell fartissot, que en el cos nostre
sols fa de claveguera?...
I ara, i ara?
Si al ventrell l'acusaren aquells membres,
què podia respondre?
