Això diuen? Que els pengin! — Bons per seure
a la vora del foc, i presumeixen
que saben ço que passa al Capitoli:
quí muntarà, qui guanya, quí declina;
fan partits, conjecturen esposalles
i enforteixen faccions i fan que caigui
el qui no els dóna gust i no s'acota
per davall dels forats de ses sabates.
— Diuen que hi ha prou blat! — Si la noblesa,
deixant de banda sa pietat, em feia
lliure de usar mon glavi, aixecaria,
amb els milers d'aquests esclaus fets troços,
un mur tant alt com abastés ma llança.
No cal: aquests ja gairebé es convencen:
puix si sa manca de prudència és molta,
són encar més covards. Però, dieu-me:
què passa amb els d'enllà?
Disolts; que els pengin!
—Deien que estaven afamats; retreien,
tot gemegant, proverbis: «fins els gossos
han de menjar», — «la fam romp les muralles»,
— «la vianda s'és feta per la boca»,
— «el blat els déus no sols pels rics l'envien...»,
i amb aqueixos retalls es ventejaven
els clams de llur penar. Al fi, en resposta,
se'ls donà una fermança molt curiosa,
capaç de rompre el cor an els més pròdigs
i al poder més gosat deixar enrera;
i aleshores, de goig, berrets en l'aire,
