(els negres sobre tot) i lo millor de la dentadura. Les poques peces que li quedaven senceres se li sortiren de mare o de genives, i, negres i ensenyant les arrels de cap a cap, s'aguantaven gronxant-se, per la mandra de caure o per la força de l'arrelada costum. Recordo l seu vestit d'una manera confosa, i es que era d'un negre ben sospitós. Era d'aquell negre endolat i d'aquell llustre que no n dóna a qui l porta; d'aquell destenyit i tornat a passar pels tints, perdent a cada viatge un gruix; d'aquell endreçat prudent, que tanta pena fa an el que veu com an el que porta aquestes prendes que s'escursen de vergonya, l que an el pobre senyor Quim li posaven les bòtes al descobert, apedaçades am repunt, però, això sí, sempre enllustrades, sempre am les mitges-soles acabades de posar.
Alxí era ell en quant a fisic. Tocant a la part moral, el senyor Quim estava per l'antic sistema d'ensenyança: era home de palmeta i de rigor.
Però, ¡mare de Déu, com a dintre aquella caixa vella i forjada, i fins mal forjada, hi portava un esperit bondadós! (Aneu a fer cas dels homes!) Us prometia molta tunda i us en donava molt poca, i encara ben mal pagada. I es que quan la víctima s queixava de la palmeta, el bon home deixava la feina pera l'altre
Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/10
Aquesta pàgina ha estat revisada.
