Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/19

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

i a un mateix, i ens feia soportar exercicis corporals capaços de malmetre la salut.
 Molts la van perdre segurament, ja que al cap de tres mesos no erem més que dos devots a pujar aquelles escales de Pilat.
 L'unica distracció que ns donava aquell instrument toçut era quan el mestre l tenia d'afinar. ¡Quina illusió ns feia l veure aquelles cordes metaliques martellant-les am bastonets de baieta, que s movien i pegaven d'una manera tant suau i intelligent! ¡Am quin interès contemplavem aquell fondo d'harmonia, que era com un món per nosaltres desconegut! Per sort nostra, era l pobre piano tant vell, havia seguit tant terrer i ses fibres havien sofert tants desenganys, que cada punt, hi erem a tenir-li d'estirar els nervis ensopits, i fa pena de pensar les queixes am veu de llàstima que donava mentres, sense pietat, el pianista li estirava les entranyes de llautó.
 Però no era sol a queixar-se : també s queixava l senyor Quim, i amb altra veu que l piano, i am més raó, valga-m Déu!
 Perquè als quatre mesos, an el piano erem tres, tres no més : el piano, el mestre i jo.
 Tres a qui més disgustat i aburrit.
 Tant aburrits que un dia, després de moltas voltes introduides d'uns exercicis capaços de dislocar el mostruari de dits, el mestre m va