aquelles quatre notes de casa repetides, sempre iguals, sempre les mateixes, monotones com el cant de les onades, lleugeres com el salt d'aigua d'una font ja coneguda, ens diuen un món de coses, que no podriem entendre si fossin coses extrangeres. Al seu compas de somni veiem passar aquells primers anys de la vida boirosos i plens de llum esfumada; aquelles figures velades, crescudes després i apropades i tornades a perdre a un ultim terme com una extranya caricia; veiem passar el desig del primer amor, el petó donat d'amagat, la mirada seguint l'estimada silueta que s'allunya; sentim el chor de caramelles a la somorta quietut de la morena i tebia nit; sentim cruixir la finestra, el cap de dòna que somriu de simpatia darrera dels finestrons; sentim caure una flor, humida encara dels llavis, i sentim l'eco allunyar-se poble endins, gronxat per una cançó que es nostra.
Ella es ben nostra, ja que l cant popular es com la veu misteriosa brotant del sentiment del poble; es com l'halé d'art del mateix poble; es com l'essencia d'esperit deixat pels que s'han trasmès com herència de poesia; testament noble d'uns béns recullits vora del mar, a les veus de la plana, en els cants indecisos de la terra, a l'orquestra vibrant de les exteses quietuts, en aquell grandiós pentagrama on
Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/42
Aquesta pàgina ha estat revisada.
