Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/54

sempre pintaria coses que fossin alegres : boscos amb ombra, vistes, cases noves, senyores guapes i ben vestides, i... què sé jo!... coses que fossin alegres. Vol que vagi a seure?
 — Com vostè vulgui. Jo ja tinc feina a fer flors una pila de dies.
 — Pobres flors! — va dir, passant-los la mà per sobre com si les acariciés, i anant-sen a seure en el seu lloc.
 — Veu? Me sembla que avui estic molt millor. I fins ballaria, — va dir-me am riure d'una tristesa infinida.
 Pobra noia! Al cap d'una estona de seure li va agafar aquella tos, aquella tos que pujava del fons de les entranyes, una tos que li arrencava la vida, deixant-li l'ànima serena. Pobreta! Li vaig veure les dugués primeres llàgrimes relliscant per la grogor de les galtes, i pantejant i amb-el cap baix va quedar somniosa. Què pensava? Pot-ser no pensava, o pensava vagament, i res més amarg que aquestes tristeses fetes de somnis boirosos, de dubtes, de pressentiments extranys; aquestes tristeses séns nom, que són com un nuvol llarg que passa davant de la claror de les ànimes i deixa l cor entre boires; que són postes de sol de la vi[il·legible] cap-vesprades i anyorances de coses desconegudes. Morir! A disset anys morir i sentir[il·legible] morir quan s'obre de bat a bat la finestra p[il·legible]