De primer sols veiem, allà en el fons de la memoria, fets esborrats com a ombres; ombres pintades de tons esclariçats; cares sense forma de gent que havem conegut passant un dia entre la boira; siluetes que no podem definir, i una confusió de coses sense cos i de colors sense llum.
Després, més tard, ja s dibuixen els fets am més relleu, i aquests, que són els del fondo de la bóta, són els que guardem amb intima devoció. D'aquests records són els records d'estudi, d'aquell estudi que tants mals ratos ens donava i que després veiem tant de bon grat i an el qual fins voldríem tornar si ja no fossim massa grans.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
An el meu estudi s'entrava per un portal molt grandiós, immens, un d'aquests portalaços del carrer de la Barra de Ferro, d'una amplada que no tenia aturador. Tant gran era, que ls carros s'hi passejaven a dintre pera girar quan anaven en contra de la corrent, i pera descarregar bales de cotó i bótes de metzines, que enquibien, rodolant, cap a la fosca de dintre : ni en el carrer de Moncada hi havia
un portal com aquell.
Passavem nosaltres per entremig d'aquell terrabastall de bultos, vigilant que no ns caiguessin a sobre, i, sortint d'aquella amplaria,
Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/8
Aquesta pàgina ha estat revisada.
