Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/91

servaven eren les que feien més pena : la carn els sobrava, com volent fugir de la carn; i a totes, els òssos semblava que ls trontollessin, esperant la bufada de la mort pera caure desplomades, tot-d'una, lo mateix que un pilot de cendra.
 Pobres velles! I quina inconsciencia en el viure! Am les mans plegades, amb els ulls de llantia apagada, velats i morint-se de fosca; amb el pit com una ossera; amb el còs de fusta corcada, encara s'arrossegaven pel poble; encara, mig doblegades, i aguantant-se per les parets, tant corcades com elles, i am tanta patina com elles, anaven vivint per costum de viure; encara hi eren al món, però no més hi eren; ja eren l'escó, la caixa de nuvia de les golfes, la roba de la calaixera vella, els rosaris de la casa, la deixa polsosa i venerada que, en compte de pares a fills, sels conservava l respecte de filles a mares i de mares a revesavies.
 Pobres velles! Ja totes anaven de negre, com si totes portessin dol d'elles mateixes; ja totes portaven un dol de temps, d'anys i anys, de tristesa vella; un dol que no té remei, ni esperança ni consol; una negror de viudetat definitiva; d'aquella negror verdosa que ja comença a no ser-ne de tants anys de ser negror, i d'aquella negror de panyo de funeral,