Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/18

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


fia i de piano... El seu empenyo va arribar a volguer fer portar una gorra d'uniforme.
 Al primer mes van pujar per l'escaleta pares i mares acompanyant nois i prospectes, i la cosa anava endavant. A taula, el senyor Quim menjava postres, callava la mestressa, i fins la noia malaltiça semblava revifar-se com un pardal que veient pa mullat obre la boca.
 Al piano hi havia vuit deixebles, i, com també m'hi apuntés, varen fer-me la confiança de dar-me a guardar la clau.
 Això m va donar tant d'orgull que, oh malehida vanitat!, me vaig tornar enraonador. Res hi podia. No hi havia qui m fes callar, ni am precs ni am palmetes, ni am dugués hores de torna d'estar-me sol a sota un quinquer am mala cara escrivint el verbo hablar.
 El pianista, el bon home!, sense passar per la solfa, va posar-me de mans al piano, enquerquerades com si no més hi hagués òssos, i a cops de regle als dits me feia passejar el teclat, amunt i avall, pujant escales i tornant-les a baixar, comprometent-hi i enredant-hi sostenidos, i sobre tot bemols, i acabant tals caminades per un cançament tant gran de colzes i munyeques, que ls braços semblava que m'havien fet quaranta hores de camí.
 Era aixís el nostre mestre. Deia que l musica s'aprenia a copia de cançar an els altre