Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/39

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


da la memòria i que entren l'amargor en el cor del qui s'atreveix a remoure l fons d'aquella escuma, d'aquella escuma negra que llença l'humanitat en els temporals de la vida.
 Aquesta es la trista fira. Fira de dol, a pesar de celebrar-se en dies de festa; fira de tarda ennuvolada, a pesar del sol de la nostra terra que l'ilumina; de desterro i abandonament, a pesar del bullici que l'inonda en onades de colors. Es l'herba del savi de Calderon que escup la miseria en les ciutats, i que, miserables deixes, serveixen encara d'abric a sers més pobres encara que acuden an aquell ultim refugi com qui va a la terra de promissió de sa promesa, com qui s'aferra a l'última esperança, abans que la desesperació s'apoderi del seu cor i entri l'abatiment a l'ànima caiguda.
 Els objectes exposats a l'intemperie esperen llur planeta, pendent d'aquella ultima visita. D'aquella exhibició ambulant depèn el camí que tindran d'anar seguint; allis regateja llur sort fins a l'ultim centim; però la Fatalitat està escrita en llur patina; i, siga la que vulgui la mà que ajudi a aixecar-los, no han de formar-se ilusions del pervindre amargant que ls espera, ja que es segur que en el curs de llur duració sols veuran nous dolors i noves miseries, aixugaran més llagrimes i sentiran noves quei-