Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/43

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


volen com sensacions les queixes blaves tremoloses de les coses invisibles.
 Perquè les cançons nostres, com totes les populars, com totes les de la terra, l'home les cull de la terra i són cullita pera l'ànima. Allí al Nord, ferits de boira, sobre les amples planures de la neu, les cançons surten tristes com cançó d'emigrant; allí a les altes montanyes, sobre ls nuvob revolcant-se per les valls, són estridents com crits d'aguila; revosten foc i vida les dels camps de Provença, melangia i anyorament a Galícia, i suau indolencia a Andalucia; i per tot arreu aon broten porten l'olor de la terra i el baptisme de poesia.
 Les nostres són pobres i senzilles, però hermoses per sa mateixa modestia. Nascudes entre pins i banyades per la bromera del mar, tenen l'aspror de la terra i la salabror de l'aigua, però tenen el balanceig de les ones, i, com elles, s'aixequen i s'aplanen amb eterna i grandiosa cadencia; són de paisatge robust am linies gregues, senten l'olor del bosc i de les algues, ploren rient, i rient ploren; s'extenen tot plegat amb un compas de planura i s'aixequen com turons; prenen aire de llegenda, de retaule, de tradició i de rondalla, i sempre tenen remors de Catalunya, remors que ns estimem perquè son bells; i són ais dels sospirs de coses nostres.