Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/44

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 ¿Qui no ha sentit, al sentir-les, tremolarse? ¿Qui no ha sentit anyorar-se sota un cel ple de cascates d'estrelles al sentir un chor quepassa com veu del mateix vespre, com poble que diu cantant lo que no pot de paraula? ¿Qui no ha comprès que aquelles veus van casades i s confonen am totes les veus de la nit; que són crits d'aquella mateixa nit nascuts en el misteri de l'ombra; que són brotades de plantes, sospirs de roques, xiulets de vent sortint per les esquerdes de la terra, brunzits i ecos de l'aire i sòns de flautes de les canyes harmonisats per l'ambient i apresos per l'instint de l'home? ¿Qui no ha compres que aquell chor era una santa aspiració, es el calor del terroç encenent l'amor a la patria, omplint el pit pera la gran abraçada, empeltant sava de fe i extrenyent entusiasmes?
 Sí: aquelles cançons són nostres, i no voldriem que s perdessin ofegades per cançons d'altres comarques.
 No voldríem que un aire foraster les malgastés, les fes morir poc a poquet arraconades, que s vegessin ferides per cants que no vénen del paisatge, de cants malalts nascuts amb artifici i no portats per l'aire de la serra, ni gronxats per les onades del mar, ni trasmesos pel record, sinó per murgues forasteres, per joglars fills del gas am veu de nit enrogallada