Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/49

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Agafant una cadira que m va oferir la bona dòna, vaig començar a barallar-me amb el natural i el quadro. Refregava l color sobre la tela, esborrava i dibuixava i tornava a esborrar pera començar-ho de cap i de nou, amb aquella febra de la cosa que s comença; i la dòna, dreta al darrera, semblava interessar-se molt a la meva maniobra, i m'anava donant conversa:
 — Veu? L'home d'una servidora era pintor de parets, i ja sé lo que es la pintura. Per pintar cortinatges a les sales i angelets a les alcoves, per imitar pedra-marbre i fustes, no n'hi havia cap com ell. Tenia unes mans de plata. Ai, Senyor, si l'hagués vist treballar! Se treia la feina dels dits en un no re. Però, pobret, se va morir, i... veu?... ara m queda la germana, que també la tenim desuciada dels metges.
 Tot dient-me això, observava jo que mirava am molta atenció un balcó tancat que hi havia sobre l pati. Jo, ataleiat am la feina, contestava am monossilabs; i, creient que m destorbava, — Bé, doncs, — va dir; — men vaig fins a dalt. Vostè mateix : faci i desfaci com si fos a casa seva.
 Vaig pintar encara una estona. El sol fugia, enfilant-se blau amunt, i anava a plegar, quan darrera ls finestrons del balcó que mirava aquella dóna vaig veure una cara d'una grogor