Pàgina:El vano (1908).djvu/7

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
El Comte (remenant-se per la cadira). — Jo ja no puc més.
Llebreta (cridant-lo i rient). — Tu, Magí! Repara.
Magí. — Què?
Llebreta (rient i burlant-se del Comte). — El senyor comte!
Magí. — Psit, psit! Mira que es un senyor...
Llebreta (rient). — De gran fama.
Janeta. — Maginet!
Magí. — Què vols?
Janeta. — Què t deia en Llebreta?
Magí. — I ara! Re. Cuida-t de tu.
Janeta. — Oh! Per faient, tu. Sempre m'has de tractar així. (Apart.) Ai! No m veig l'hora d'esser casada. (Tomba la cadira amb desdeny i segueix filant d'esquena al seu germà.)
Susagna. — Què tens, Janeta? Què t passa?
Janeta. — Que no ho veieu, Susagna? No crec que al món hi hagi un home més raspós que l meu germà.
Magí. — Noia, soc com Déu m'ha fet. Ho sents? I mentres depenguis de mi...
Janeta (filant enfadada). — Dependre! No voldrà pas Déu que duri gaire.
Evarist. — Què es això? Veiam. (An en Magí.) Per què maltracta sempre an aquesta pobra noia, home? (Acostant-se an ella.) Tant poc com s'ho mereix, pobreta!
Janeta. — Sempre m fa enrabiar!
Magí. — Perquè ho vol saber tot.