grans als més xichs sentían com una por sagrada de las vestiduras sacerdotals, dels ornaments de dir missa, de la patena y el cálzer. Sabían que tot allò venía a ser la vaixella y el ropatge del mateix Deu Poderós que goreix o mata als homes, que fa llampegar o fa surtir el sol; y solament d'atansarse a n'aquellas cosas del servey diví, hi havía home que tremolava y s'esferehía. Per això, encara qu'haguessin patit la més negra miseria y encara que s'haguessin mort de fam, molts no haurían gosat a posar la má demunt dels vasos sagrats, per por de que un llamp del cel no 'ls vingués a soterrar entremitj del sacrilegi... Ademés hi havía una altra cosa... y es que no era pas cap secret pera ningú la poca valua que tenían aquellas pobras joyas de temple montanyench. Sa com lla, tothom sabía que 'l plat de las canadellas era de plom, que 'l cálzer era d'aram y que las casullas eran tot un surgit de cap a pens. Per això, quan va arribar l'hora de tancarse, potser per
