sempre més, las ferradas portas de l'esglesia, y algú va preguntar: «¿Quí es que sen duu las claus?», tothom va arronsar las espatllas... y al capdevall se las varen quedar a l'Uyá, per ser la casa mes aprop de la parroquia.
Desde alashoras va semblar qu'aquells sots amarats d'ombra y de tristesa acabessin d'enfonzarse en la tenebra dels llims. Ab el derrer toch de campana, van fondres tot d'un plegat las cerimonias de la missa, y l'aplech de vehins de cada festa, y els sermons a peu d'altar, y las canturias dels homes a dalt del chor, y els encants de cocas y panets de l'ofertori... com si, en un tancar y obrir d'ulls, s'hagués esvahit la miqueta d'ánima que restava als sorruts feligresos d'aquells sots.
El qui volía missa, a la festa, havía d'anar a ohir la que deya a punta d'alba, a Puiggraciós, un capellá de l'Ametlla.
