Si neixía un infant, el duyan a batejar a Sant Bartomeu o bé a la parroquia de Bertí. Si algú 's moría, qualsevol capellá dels encontorns anava a la casa a cercar el cos, y, carregantlo dalt d'un matxo, el traginavan a Montmany pera darli terra sagrada.
¡Feya una cosa més trista tot allò! Fins els vehins més totxos trobavan que 'ls mancava una cosa... una cosa... que no sabían explicar... Y molts deyan qu'allò era un cástich, un conjuri, una maledicció...
Però lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar las campanas a cap indret del día. Desde 'ls més grans als més xichs, tothom sentía una lley d'angunia estranya, com si anyoressin la veu que 'ls amidava las tristas horas de la vida.
A las vuyt del matí, quan senyalava la missa ab aquells tres tochs cançoners, nanch... nanch... nanch..., seguits de la rematada sorollosa, tota la gent escampada pels boscos o per las feixas
