jorn a punta d'alba, encaminantse cap a soley, pera empendre la cacera misteriosa de las tòfonas.
—Las condemnadotas prou s'entafuran... prò jú las amarro pú, —mormolava 'l vell tot cargolantse y rihent per sota 'l nas.
Y, com hi ha nell, que podía ben bé riure, perquè, ab els anys y panys que resseguía 'ls recons y reconets de las feréstegas clotadas, pla sabía ahont jeyan ¡las remalehidas! ben acotxadotas sota terra... ¡Rellamp que las toch! Pera escapar de ser vistas, trían els indrets més amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més tristos... y com que són tan malas pècoras y tan dròpulas, volen recons un xich humits, però ¡això sí! ben orejats per l'ayre y ben escalfats pel sol de mitjdía... Per això s'aixoplugan sota 'ls arbres de brancatge esbalandrat ¡las grans barjaulas!, pera estarse a la ressombra, mitj assoleyadas, mitj a la fresca...
De cent passas lluny ja coneixía 'l jayo
