Això ho entenc prou bé. Voleu tocar aquest flabiol?
Mon senyor, no en sé.
Vos ho demano.
Creieu-me: no en sé.
Vos ho prego.
No en conec res, d'això, mon senyor.
És tan senzill com de dir mentides: aneu posant vostres dits sobre aqueixos forats, bufeu amb la boca, i en brollarà la música més galana. Veieu? això és per a fer els punts.
Mes jo no en puc treure cap harmonia, car no en sé l'art.
¡Aleshores, penseu quina mena de pobra cosa us creieu que só! ¡Tocar-me a mi, figurar-vos que em coneixíeu els registres, arrencar-me els secrets del cor, teure de mi de la nota més profunda a la més alta; i, havent-hi molta més música i molta més veu en aqueix petitó instrument, no el sabeu fer parlar! Per ma sang! ¿Vos creieu que só jo més fàcil de tocar que aqueix flabiol? Penseu-vos de mi que só l'instrument que us plagui, mes, per molt que em cerqueu els registres, a mi no em sonareu.
