a lliurar-se de mal: doncs més encara
la d'aquell esperit que tantes vides
té pendents i eixopluga amb sa fortuna.
Quan mor la majestat, no mor mai sola;
engoleix, com regolf, ço que té pròxim;
és una roda de gran tomb, fixada
al cim del més alt pic, que sosté i porta
cent mil coses menudes relligades
a sos immensos raigs: per això, en caure,
els annexes menuts, les coses xiques,
de menor conseqüència, dins l'estrèpit
se'n van de sa ruïna. El rei tot sol,
no plora mai sens general condol.
Armeu-vos, doncs, de pressa pel viatge,
car hem de travar bé aqueixa amenaça
que ara es mou massa lliure.
Ens darem pressa.
Senyor, se'n va a la cambra de la reina.
Darrera d'un tapís faré de guisa
d'escoltar ço que passi: us asseguro
que ella el posarà a ratlla; car, com dèieu
(i ho dèieu amb molt seny), cal que en l'encontre
algú més que una mare l'examini;
puix ella, parcial per la natura,
podria anar errada en ço que escolti.
Adéu, mon sobirà: ja aniré a veure-us
abans que al llit aneu, per a contar-vos
el que pugui saber.
Bon lord, mil gràcies.
