Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/107

Rancior de mon crim! Del cel la senten,
car té damunt la damnació primera...
és la mort d'un germà. M'és impossible
fê oració; car, si mogut m'hi sento.
amb ver desig, tot m'ho desfà la força
del crim, que té més força que els desigs;
i, com un home atret per doble afany,
resto pensant a quin primé atendria,
i cap n'atenc. Ni que eixa mà avorrida
fos més xopa del que és de sang germana,
¿és que a dalt del bon cel no hi ha prou pluja
per deixar-la com neu? Doncs, ¿per què és bona,
la gràcia, si del crim no afronta el rostre?
I ¿qué hi ha, en l'oració, si no és la doble
fortitud que suporta el que rellisca
i perdona al caigut? Doncs ulls en l'aire,
i esborri's mon pecat. Mes ¿quina forma
donaré a mon pregar, que m'aprofiti?
— Perdoneu-me, Senyor, mon crim infecte...—
Això és inútil, puix retinc encara,
d'aquelles coses que assassí van fer-me:
mon tron, ma ambició, la meva reina.
Com hi ha perdó, sens reparar l'ultratge?
Pels vils camins del món, la mà daurada
del crim pot fé endarrera la justícia,
i amb el guany criminal sovint es compra
la llei; mes no és així damunt nosaltres;
no hi val, l'habilitat: allí es pledeja
la causa al natural, i som nosaltres
mateixos, compel·lits per nostres culpes,
a fornir-ne la prova. Doncs què em resta?
Provâ el penediment fins on arriba?
Mes ¿on ha d'aribar, pel miserable
que no es sap penedir? ¡Oh, ma consciència,
tan negra com la mort! ¡Ànima sutza presa
en el vesc de què pretens lliurar-te i,
com més te'n debats, més t'hi empresones!