se'n llencés l'esperit, i esdevingués
l'amant religió, verbal rapsòdia!
La faç del cel s'avergonyeix, i àdhuc
aquesta massa material tan dura,
trista la cara com tement son jutge,
perd el seny davant l'acte!
Mes ¿quin acte.
que crida i trona tant en esmentar-se?
Aquí teniu, en eix retrat i eix altre,
de dos germans el contrafet aspecte.
Quina gràcia, mireu!, hi ha en eixes celles!
El cabell és d'Apol, el front de Jove,
l'ull com de Mars, per comandâ i que el temin
i en prestança retreu l'herald Mercuri
sobre d'un cingle tocacels posant-se:
una forma, un conjunt, on es diria
que cada déu hi deposà sa marca
per dar al món l'acompliment d'un home.
Eix fou vostre marit. Esguardeu l'altre:
eix és vostre marit: l'espiga negra
podrint el bon germà, l'espiga sana.
Teniu ulls? ¿Com deixàreu tan bell viure
per engreixar dins un fangar? No hi vèieu?
I d'amor no en parleu, car als anys vostres
els jocs de sang s'ablanen, s'humilien,
per servir el judici; i ¿quin judici
podria anar d'aquest a aquell? Sens dubte
que serveu els sentits, car d'altra guisa
vos mancaria el moure-us; mes sens dubte
que apoplèctic es troba el sentit vostre,
car ni el foll erra així, ni mai s'ajupen
tant els sentits al pasme que no es quedin
nocions de tria que servir-los puguin
davant tal diferència. ¿Quin dimoni
