on aquest joc tan orb va replegar-vos?
Tacte sens vista, visió sens tacte,
oïts sens ulls ni mans, la flaire sola,
0 d'algun ver sentit la part malalta,
jamai podia tant embestiolar-vos.
La rubor de vergonya, què s'és feta?
Si tens, infern rebel, poder per moure
motius al moll de l'os d'una matrona,
sigui, al flam jove) la virtut de cera
que el propi foc vagi fonent; proclama
que vergonya no hi ha si empeny l'ardència,
puix el gebre mateix tan viu es crema,
1 es la raó la que al desig atia.
No parlis més, no parlis més, o Hàmlet!,
que els ulls em fas girar a dins de l'ànima,
i hi miro taques de negror profunda
que no es netejaran.
I això per viure
en la rància suor d'un llit infecte,
covant corrupció, gaudint dolceses
sobre un eixoll!...
No em parlis més! t'ho prego!
No més, bon Hàmlet!
Un vilà assassí!
baix, que no és, de vint parts una, delme
del senyor que heu tingut! un foll de reis!
un tallabosses del podê i l'imperi,
que furta d'un calaix rica corona,
i l'embutxaca ràpid!
Prou, prou, Hàmlet!
