les farien sensibles. No em mireu
si no voleu amb pietosos actes
mudar mon greu voler; llavors mes obres
pendran color més ajustat: tal volta,
en lloc del de la sang, el de les llàgrimes.
Però a qui dius això?
Res veieu, mare?
Res de res; i veig bé tot el que hi ha.
Res tampoc heu sentit?
Sols a nosaltres.
Mireu allí! mireu com ell s'allunya!
És el pare, vestit com quan vivia!
Mireu! ara mateix creua la porta.
Això només que ton cervell ho inventa;
que eixa forma sens cos és ton deliri
qui se la fa.
Deliri!
El meu pols, com el vostre, el temps mesura
tranquil, i sona bé: no és de follia,
ço que us he dit; puix si refem col·loqui,
el meu cas mot a mot repetiria,
i el foll es perd ben tost amb ses gambades.
Bandegeu, mare, per amor de Déu
de l'esperit eix adulaire bàlsam:
que no és el vostre crim, que és ma follia
