Jo puc dir-t'ho:
almenys segons es conta. El rei difunt,
la semblança del qual hem vist suara,
sabeu que per a batre's fou punyit,
per Fortimbràs, el de Noruega, bròfec
d'orgull i presumpció. Nostre brau Hàmlet
(que per brau se'l preuava arreu les terres,
d'eixa banda de món) eixí del repte
matant a Fortimbràs; i fou conveni,
refermat per la llei dels heralds d'armes,
que amb la vida el norueg perdria el regne,
que passaria al vencedor; i, Hàmlet
un territori igual assenyalava
a favor del norueg si aquest vencia.
En força, doncs, dels convinguts articles,
Hàmlet guanyà de Fortimbràs l'herència.
I ara, senyors, un fill d'aquest, un jove
de salvatge, inquiet, fogós caràcter,
ha anat arreplegant pels volts del regne,
furgant d'ací d'allà, tota una trepa
de vagabunds, que, pel menjà i la paga,
es posen al servei de tota empresa
que demani ardiment. El que es proposa
(nostre Govern ja ho ha comprès) és veure
si, amb mà de ferro i amenaça dura,
consegueix recobrar el patrimoni
que son pare perdé; i aqueixa em penso
que és de tan grans preparatius la causa,
el perquè de les guàrdies, la pruïja
que mou pel camp tant de trasbals i presses.
Jo també ho penso així. Fins és probable
que aqueix siga el motiu de què l'espectre
se'ne mostri aquí de guàrdia, puix s'assembla
tant al rei d'on retreu aqueixa guerra.
