Quin fet horrible!
Igual m'hauria fet si jo m'hi trobo.
Per tots sa llibertat és perillosa:
per mi, per cada u, per vós mateixa.
Com respondrem d'eixa acció sagnanta?
Ens vindrà a nostre càrrec, puix devíem
lligar, curt, contenir, fer solitari
eix jove foll; més l'amor nostre era
tan gran, que no arribàrem a compendre
ço que calia fer: tal com li passa
a qui sofreix de malaltia immunda:
per amagar-la deixarà que es mengi
fins el moll de la vida. I on és, ara?
El cos del mort està posant de banda;
i damunt ses despulles, sa follia,
com or fi entre metalls de baixa mena,
es mostra pura: mira el fet i plora.
O Gertrudis! veniu! Bell punt groguegi
el sol a la muntanya, hem d'embarcar-lo;
quant al fet odiós, caldrà que, amb tota
la nostra majestat i el nostre ingeni,
el vestim i excusem. Entreu, amics!
Amics meus, ajusteu-vos una escorta.
Hàmlet, pres de follia, ha mort Polònius
1 l'ha tret de la cambra de sa mare.
Cerqueu-lo, amb dolça parla, i el cadàver
porteu-lo a la capella. Deu-vos pressa.
Ara convocarem els més entesos
d'entre els nostres amics per innovar-los
