Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/148

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

tindré disposta per l'avinentesa,
i, com se'n mulli solament els llavis,
si es lliura per atzar de ta estocada
verinosa, assolim nostre propòsit.
Mes... callem: quin brogit!

 (Entra la Reina.)
 Què hi ha, ma reina?

REINA

Que una dissort, toca el talons d'una altra:
tan de prop es segueixen!... Ai, Laertes!
Ta germana...

LAERTES

 Què té?!

REINA

 La dolça Ofèlia
s'ha negat!

LAERTES

 S'ha negat? I a on? dieu-m'ho!

REINA

Creix un salze abocat a la riera,
que el gris fullatge en son corrent copia.
Ella hi anà amb fantàstiques garlandes
d'ortigues, botons d'or, margaridoies,
i eixes mosques flors llargues que anomenen
sutzament els pastors de mala llengua,
i que les nostres innocents donzelles
en diuen dits de mort; i allí, doncs, ella,
s'enfilava arrapada pel brancatge
decantat, per penjar-hi les corones;
ve que s'esberla una envejosa branca,
i, els trofeus camperols i ella mateixa,
cauen a l'aigua, que direu que en plora.
Les seves robes, estenent-se inflades,