Era potser mon senyor Tal, que li alabava el cavall a mon senyor Qual, quan pensava de demanar-l'hi: veritat?
Possible, mon senyor.
I tan possible! I ara ás de madama Cucs; descarnat de boca i gratada la closca amb l'eina d'un enterramorts. Bella mudança, si tinguéssim penetració per a ben capir-la! ¿Han costat tant de criar, aqueixos ossos, perquè a la fi sols serveixin per a jugar-hi a bitlles? De pensar-hi només, ja em fan mal els meus.
«Un pic i una aixada, una aixada;
per a mortalla un llençol;
i en terra un clot que li facin;... oh!
per tal hoste ja n'hi ha prou.»
Vet-en ací una altra. ¿Per què no ha d'ésser aqueixa la calavera d'un advocat? ¿Qué s'han fet, ara, les distincions i sutileses, les causes, resolutoris i enganyifes? Com deu sofrir de què eix rústic li tusti la closca amb la immunda pala, sens poder encausar-lo per ses vies de fet!... Hum! Aqueix minyó pot haver estat en son temps un gran comprador de terres, amb escriptures, reconeixements, penyores, dobles garanties, adjudicacions; i ¿és aquesta la penyora de ses penyores, el terme de ses adjudicacions, tenir la fina closca plena de fina pols? Seran més fermes ses fermances ni fins sent dobles, que el llarg i l'ample dels seus títols? La paperassa de ses terres escassament cabria en eixa fossa; i son hereu caldrà que no n'ocupi més: oi?
