Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/161

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
LAERTES

Baixeu-la a terra,
i de sa bella carn no maculada
brollin violes! I a tu et dic, mal clergue,
que serà ma germana àngel benèfic
i tu jauràs blasfem.

HÀMLET

 Com! és Ofèlia!

REINA

Flors a la flor. Adéu!

(Esbargint flors sobre Ofèlia.)

 Jo bé esperava
que havies d'ésser de mon fill l'esposa:
em creia dolça verge, que algun dia
cobriria de flors ton llit de boda,
i no ta sepultura.

LAERTES

 O Déu! Que caiguin
triplicades mil cops les malventures
al damunt de la testa maleïda
que amb sos fets depravats va anorrear-te
el judici innocent!... No encar, la terra:
fins que l'apretin altre cop mos braços.

(Bota dins la fossa.)

Ara, sobre del viu i de la morta
la terra amunteguem, fins que esdevingui
aqueix pla una muntanya molt més alta
que l'antic Pelió o el cap ceruli
del Olimpus blavenc!

HÀMLET (Avançant.)

 ¿Qui és que pregona
son dol amb tanta inflor, i amb mots de pena
conjura els astres circulants que escoltin
ferits de pasme? Veu's-me aquí, so Hàmlet
el danès.

(Bota a la fossa agrapant Laertes.)