Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/164

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.




ESCENA II


Una sala en el castell


Entren Hàmlet i Horaci


HÀMLET

D'això ja n'hi ha prou; parlem de l'altre:
recordes bé totes les circumstàncies?

HORACI

Recordar-les, senyor!

HÀMLET

En el cor em sentia certa lluita
que em llevava la son: pitjô em trobava
que un rebel encepat...
Però de cop i volta amb gosadia,
(i alabada, per'xo, siga l'audàcia!
— cal saber que, molts cops ens favoreixen
les nostres gosadies quan s'esfondren
els propòsits pensats; i això ens ensenya
que hi ha una deïtat que ens afaisona
els nostres fins, per rudament que ho faci —)...

HORACI

És cert.

HÀMLET

 ...jo vaig eixir de ma cabina
amb mon capot de mar. En la foscúria,
cerco palpant. El meu desig compleixo.
Poso la mà en els plecs, i amb ells retorno
a ma cambra altre cop. L'audàcia meva
em fa oblidar tota temor i escrúpol: