Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/167

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

ha tirat el seu ham fins a ma vida
i amb quina alevosía! ¿No és mon deure
de consciència que amb mon braç el pagui?
i ¿no hi ha damnació per a qui deixi
a aqueix càncer humà fer més maleses?

HORACI

Prompte deurà saber, per Anglaterra,
quina ha estada la sort de l'ambaixada.

HÀMLET

Prompte serà; mes l'entretant és meu,
i la vida d'un home un res l'acaba.
Mes em sento apenat, mon bon Horaci,
d'haver perdut el seny davant Laertes
car per la imatge de ma causa miro
el retrat de la seva. Vull guanyar-me
sa bona gràcia; però no té dubte
que ses bravates de dolô em posaren
fora de test.

HORACI

 Silenci! Qui s'acosta?

(Entra Osric.)


OSRIC

Siga vostra senyoria molt ben tornada a Dinamarca.

HÀMLET

Senyor meu, gràcies humils. (A part a Horaci.)
Coneixes aquesta mosca d'aigua?

HORACI

(A part a Hàmlet.) No, mon senyor.

HÀMLET

Ets ben bé en estat de gràcia, car conèixe'l és un vici. Té moltes terres, i bones: mentre un bèstia sigui senyor de bèsties, ja té segura la menjada en la